Ludovico Ariosto
ORLAND FURIÓS
Versió catalana en vers lliure:
Ramon Torrents
(inèdita)
sobre la reducció en castellà
per a nois i noies
per Xavier Roca
Editorial Lumen
Barcelona
Capítol u
LA FUGIDA DE L'ANGÈLICA
* * * *
Gentils dames, nobles i esforçats cavallers,
els temes del meu cant seran aquests:
cruels batalles i gentils gestes galants.
Aquesta història tracta dels dies gloriosos que Agramant,
jove rei de l'Àfrica, per venjar la mort de son pare, el rei Troià,
s'uní als aliats, va envair terres de França
i posà setge a la notable ciutat de París,
defensada pels exèrcits de Carlemany, l'emperador.
També cantaré Orland, el millor paladí de l'imperi cristià:
contaré aquí certes coses fins avui
no dites per ningú en vers ni en prosa
i, sobretot, sabreu com el pobre Orland
va arribar a la follia per culpa de l'amor.
* * *
El meu relat comença enmig de la batalla,
mentre els exèrcits d'Agramant van assetjant París.
Lluny de ciutat, per qualque bosc espès perdut de França,
galopa una bellíssima donzella
sobre un cavall airós. Es diu Angèlica,
princesa de Catai, un reialme llunyà de la gran Àsia;
son pare, aliat dels moros, l'ha enviada
a la cort de Carlemany perquè amb la seva
bellesa incomparable hi sembri la discòrdia
entre els paladins de l'emperador, i amb això permeti
decisivament de derrotar-lo.
D'aquesta Angèlica, en van caure enamorats
tot de cavallers famosos, però sobretot
el valerosíssim Orland i el seu cosí, en Rinald de Clarmont,
que per ella van portar a cap fetes sens nombre
per terres molt remotes. Després, ja retornats
ells en terres de França,
el bon Carlemany confia al vell duc de Baviera
la custòdia de la donzella i promet de concedir-ne
la mà a aquell dels dos rivals que hagi mort
més enemics en el primer combat.
Tanmateix, l'atzar havia disposat les coses
d'una manera tota altra: derrotats els cristians
i el duc fet presoner, Angèlica aconsegueix
fugir del campament d'una manera
impensada i àrdua certament. És just en aquesta fugida
que la trobarem per primer cop.
Angèlica es topa un cavaller que,
brandant l'espasa, intenta recobrar el cavall
que li fuig. És Rinald, que l'estima
amb bogeria, tot i que ella no s'avé a correspondre-hi.
Només de veure'l, ella esperona el cavall, se'n va
corrents al galop. Ara, prop d'un riu,
Angèlica ensopega amb un sarraí. El cavaller està capficat
a pescar l'elm que li ha caigut a l'aigua quan anava
només a refrescar-s'hi
Sense pensar-s'hi dos cops, Angèlica va cap al sarraí i li demana que
la vulgui protegir de l'odiat Rinald, que no tarda a comparèixer allà
on són ells. Mentre tots dos cavallers es tiren l'un damunt de l'altre
amb gran terrabastall i rebombori d'armes i comencen
un combat inacabable,
el cavall d'Angèlica torna a emprendre la marxa pel seu compte i, ràpid
com el vent, s'enduu la jove princesa enllà pel bosc espès.
A l'últim, ja fatigats de tant lluitar i veient
que, igualats com estaven de forces,
la victòria no es decantaria per l'un o l'altre,
els contendents van suspendre la lluita. Aprofitant la
pausa, Rinald parlà persuasiu al seu contrincant
amb aquestes paraules:
--Per què hem de prosseguir aquest combat inútil,
si el premi que en trauríem, la nostra Angèlica adorada,
sembla ben bé haver-se fos, i no hi ha
ningú que pugui dir-nos si mai la tornarem a veure?
No en traurem res, de prosseguir
la nostra batalla. Anem, doncs, a trobar-la i, quan la tindrem,
la seva voluntat o les nostres forces
decidiran qui de nosaltres
ha de ser el seu senyor.
Aquest discurs va semblar ben enraonat a Ferraú,
que no tan sols es va avenir de grat
a la treva, sinó que, tot gentil, va convidar Rinald
a compartir la sella per anar plegats a cercar l'esquerpa donzella.
Arribats en un punt on el camí es partia, van acordar de separar-se i
i seguir cada un el que la sort diria.
Va ser així que Ferraú
s'allunyà pel trencall de la dreta
i Rinald va enfilar el de l'esquerra.
I la pobra Angèlica? Galopa que galoparàs, sempre endavant sens parar
un dia i una nit i encara l'endemà tot el matí, fins que arriba en una
fresca prada entre dos rierols. Allà, sentint-se ben lliure i segura
dels que l'empaiten, baixa de cavall i deixa anar l'animal perquè reposi
i pasturi lliurement. Mig amagada entre mates de gessamí i de roses,
la donzella s'adorm, cansada de la llarga cavalcada.
Al cap de ben poc la va despertar un sospir que sortia d'un arbust
que tenia a tocar. Angèlica es va incorporar i enmig del fullam
va descobrir alarmada un guerrer descomunal de llarg bigoti
i que, estès tan llarg com era damunt l'herba,
sospirava i gemegava com un tendre enamorat.
Angèlica el va reconèixer de seguida: era Sacripant, rei de Circàsia,
un dels que per causa d'ella havien perdut el senderi.
Sacripant plorava perquè ja creia perduda per sempre més la donzella
dels seus somnis i estava convençut que Orland se l'havia feta seva
mentre ell no hi era. Angèlica no l'estimava --llavors Angèlica no
estimava cap cavaller--, però va creure que en unes
semblants circumstàncies aquell fort
guerrer bé li podia ser de gran utilitat per allunyar els perills
de què les belleses solitàries solen veure's voltades.
Per això mateix, es va adreçar a ell i en termes vius li demanà
que li fes de paladí, acompanyant i defensor, això sí, amb la
condició que no havia d'intentar tocar-li ni un sol dit de la mà.
Sacripant era fogós i no estava per romanços, no tenia ganes d'esperar:
l'ocasió era immillorable i no seria pas tan beneit
de deixar-la passar. Si us plau per força,
finalment la donzella seria tota d'ell.
Però per desgràcia seva, de cop i volta allà va comparèixer
un cavaller vestit de blanc de dalt a baix.
Damunt l'elm li voleiava un plomall que hauríeu dit
que era tot fet de neu. Les seves armes de plata desprenien
mil llambregades lluminoses sota el sol de migdia.
Davant d'aquella aparició inesperada, Sacripant no va tenir altre remei
que abandonar la seva empresa més aviat poc honrosa;
amb una mirada tèrbola es va posar l'elm i va muntar a cavall.
Adreçant-se sense gaires miraments a l'intrús,
el va desafiar a combat singular, convençut que el faria
caure de cavall. L'altre, sense dir una paraula, es mantingué
immòbil, però davant les amenaces porfidioses del sarraí va acabar
acceptant el repte i la lluita.
La salvatge topada va fer retrunyir la vall:
si no arriba a ser perquè duien armadures de duresa insuperable,
tots dos haurien caigut morts amb els pits travessats.
Els cavalls, esperonats sense pietat,
saltaven com cabres salvatges fins que el circasià va caure mort
i de la caiguda va arrossegar el genet en terra.
El desconegut, veient el seu rival estès i amb el cavall al damunt,
no va voler continuar la lluita. Dreçant-se a la sella, es disposà
a partir, però abans, amb veu poderosa, va proclamar:
--Has de saber, fatxenda Sacripant, que el que t'ha fet caure de cavall
ha estat el valor d'una donzella. No t'amagaré tampoc el meu nom
gloriós: no és pas menys que Bradamant de Clarmont, que t'ha arrabassat
els honors que havies guanyat avui. I, posant-se al galop, es va perdre
enmig de la malesa.
De cop i volta, una sobtada remor que sembla dominar l'indret
ve a distreure l'avergonyit sarraí dels seus confusos pensaments
i, així mateix, l'atemorida Angèlica.
Un cavall meravellós tot bellament guarnit
entra a la clariana on s'han produït aquests fets.
La donzella el reconeix ja de primer cop d'ull.
--És Baiard --exclama--, el cavall de Rinald.
No s'equivocava pas: era certament el cavall Baiard, que, havent fugit
de son amo, galopava desfermat per la selva cercant Angèlica, l'adorada
del seu senyor --perquè tot s'ha de dir: era un animal
tan admirablement intel·ligent, que podia endevinar
fins els desigs més ocults
de l'amo, s'hi anticipava sempre.
Sacripant va per atrapar-lo pel fre, però el cavall
l'engega enrere amb unes guitzes terribles,
capaces de migpartir una muntanya de bronze.
També s'hi acosta la donzella, i llavors el bon Baiard es torna
tan manyac com un xai. Aprofitant el canvi d'actitud de l'animal,
Sacripant, que s'havia quedat sense cavall, s'hi enfila per muntar-lo,
però la tranquil·litat no dura gaire: tot d'una compareix Rinald,
que ja seguia les petjades de Baiard. Veient-lo muntat pel de Circàsia,
increpa durament el nou rival:
--Baixa ara mateix del meu cavall, lladre poca-vergonya, que no sóc pas
dels que s'ho deixen prendre tot per no res. També et penso arrabassar
aquesta bella dama, que no seria just de deixar-te-la a les mans.
Però heus aquí que Baiard no vol lluitar contra el seu amo i d'un bot
engega enlaire el presumptuós Sacripant, el qual, espasa en mà, es tira
sobre Rinald. Tots dos s'embranquen, doncs, en un altre combat.
Angèlica, igualment temorosa per l'un i l'altre,
perquè tots dos l'estimen,
per bé que ella no n'estima cap,
munta dalt del seu cavall i fuig esperitada.
|