25 d'abril de 1707-1997, 290 anys d'ocupació espanyola, la lluita per la unificació catalana continua.

El 25 d'abril de 1707 eren derrotades a Almansa les tropes catalanes, per part de l'exèrcit franco-espanyol de Felip V. S'iniciava d'aquesta manera l'ocupació militar espanyola del nostre territori, començant per les terres del Sud. Eren abolits els furs del Regne de València de la mateixa manera que posteriorment ho serien els de la resta de Catalunya mitjançant els decrets de Nova Planta. S'encetava el procés de colonització cultural, social i econòmica a què es troba sotmès 290 anys després,el poble català. Aquella victòria dels espanyols, no fou emperò aconseguida sense resistència. Milers de catalans i catalanes moriren en els camps de batalla, i en la repressió posterior.

I és una obligació militant, que l'independentisme actual reti homenatge a aquells que van donar la seva vida per defensar Catalunya amb les armes a la mà. El 25 d'abril però, a més d'esser data clau en el calendari independentista, ha d'ajudar a recordar a les noves generacions catalanes que la situació d'opressió que vivim actualment, té unes arrels i unes causes pregones que tenen el seu origen en la derrota militar de la guerra de 1707-1715, amb la pèrdua de la sobirania del poble català.

Perquè és amb la incorporació dels territoris catalans i dels seus habitants vençuts a la Corona d'Espanya, com s'inicia a casa nostra el procés històric que comportarà l'inici del pas del mode feudal al mode de producció capitalista. Aquest fet determinarà en bona mesura el desembolupament posterior de la història del nostre poble.

Si bé el procés de conformació de la nació catalana al llarg del temps ha estat marcat per una sèrie de factors polítics, geogràfics, econòmics, religiosos, ...ha estat la llengua catalana la que en major mesura determinarà el fet de sentir-se'm els seus membres, pertanyents a una col.lectivitat comuna diferenciada de les col.lectivitats humanes veïnes. La resta de factors, en alguns casos ajudaran en positiu, d'altres cops en negatiu, en la feblesa o no del grau de conscienciació nacional.

El diferents nivells de consciència, de pertinença o no a la nació catalana són perfectament homologables als diferents nivells de consciència de pertinença a la classe obrera. És la identificació de l'opressió nacional com a opressió de classe, alló que ens portarà a resoldre que només amb l'alliberament de la classe obrera i la resta de classes populars catalanes, les que conformen el poble català. La resta, alló residual, les classes dominants residents al nostre territori, parlin català, espanyol o francès, són espanyoles i franceses fins al moll de l'òs.

És per això que dins del procés d'assumpció de la ideologia independentista com la ideologia alliberadora a nivell social, econòmic, cultural, sexual,...la importància cabdal que té la llengua catalana com a element vertebrador d'una classe que està encara en fase emergent i per organitzar-se, dins d'un territori nacional esquarterat en províncies, regions i departaments.

És ben cert que al llarg del nostre territori, el català té moltes dificultats per esdevenir un dels motors dels redreçament de la nostra nació. És dificilíssim arribar a moltes zones poblades de catalans d'origen immigrant, amb la defensa de la llengua catalana com a única bandera; i això és el que ha fet de manera tradicional l'independentisme . Només des d'una prespectiva global de la nostra societat, des d'una presepectiva de transformació social de la realitat actual, és possible incorporar a la majoria de la classe obrera catalana castellano-parlant al combat per l'alliberament nacional i que facin del català també la seva llengua.

Cal, per això, que no renunciem a res. Que lluitem pels interessos objectius de la majoria del nostre poble; que siguem els primers a cobatre l'atur i la injustícia social; l'opressió patriarcal; l'explotació del jovent; la destrucció del medi ambient; i que tot això siguem capaços de fer-ho amb els mateixos mitjans que qualsevol poble emprea per intentar alliberar-se.

D'aquesta manera el català, no només esdevindrà una eina més per assolir els nostres objectius polítics, sinó que esdevindrà en sí mateix, pel seu propi ús, un dels trets característics del poble treballador català, que com a amo i senyor del poder polític, econòmic, cultural i militar, l'haurà assolit amb la revolució socialista catalana.

Així i tot, la batalla per la unitat de la llengua catalana encara no està guanyada. Als territoris del sud, a la "Comunidad Autónoma" de sota la Sènia, el combat per la defensa de la llengua catalana continua essent vital. I diem vital en el sentit més cru del terme. És una guerra del poble català a vida o mort. On ens jugem que el poble català morí com a tal ens, amb la desaparició de la seva pròpia llengua. Perquè ja no és només la pressió ofegadora d'haver de conviure en condicions d'inferioritat amb la llengua espanyola, sinó jugar-nos la pròpia destrucció de la llengua catalana per part del botiflers, renegats i col.laboracionistes de torn, de la burgesia blavera. Mai, com a València ciutat, s'ha identificat de manera tan clara la batalla lingüística cam a lluita de classes dins del territori català.

Alló que ens ha de permetre identificar-nos com a poble, és en alló que haurem de posar més enfasí. I entre els trets caraterístics que han ajudat a mantenir la consciència d'unitat nacional, a més d'una mateixa lluita de classes, d'una llengua comuna, d'una història compartida, ha estat el combat per l'assoliment de la desitjada llibertat.

Catalunya sencera mai no ha estat comoda en el marc capitalista espanyol. I mai hi ha estat comoda, per què és un marc que se li va imposar "manu militari". Un marc que bastit de monarquia absolutista, de dictadura feixista o de democràcia parlamentària, és un marc imposat mitjançant la repressió, la tortura i la mort. Un marc, l'estat espanyol policial, que només pot sobreviure amb l'aplicació sistemàtica del terror exercit per les seves forces d'ocupació, dignes hereves d'aquelles que van cremar Xàtiva. I contra aquelles forces d'ocupació i contra les dels nostres dies, els catalans del nord, del centre i del sud han oposat sempre que han pogut, la resitència armada característica dels homes i de les dones que volen un futur de llibertat. Des dels Maulets de 1707, les primeres vagues obreres, les milícies antifeixistes, fins als militants de Terra Lliure, sempre hi ha hagut fills i filles del poble català que han garantit que la consciència de la qual ens alimentem s'hagi mantingut viva al llarg d'aquests 290 anys.

És evident que en tot procés històric hi ha moltes causes que ajuden a descriure i justificar fets esdevibguts. Com també és evident, que per assolir uns objectius polítics determinats, és clau esbrinar els mecanismes que poden guiar que una actuació conscient sigui la correcta. La interpretació que fem de la nostra història és i haurà d'èsser sempre l'adequada per legitimar que aquesta mateixa història, la volem nostra, Catalana, Revolucionaria i Antipatriarcal, i així l'haurem d'interpretar nosaltres. Perquè nosaltres, membres conscients del Poble Treballador Català, hem de ser subjectes conscients i actius del paper que ens pertoca en fer avançar la història cap a uns objectius últims de Comunisme integral com a única Història posible de supervivencia de la majoria de la Humanitat i de la salvaguarda del planeta Terra on aquesta viu, destruint el mode de producció capitalista on ens ha tocat patir-lo.

Extret de "Tanyada", revista informativa de la Plataforma per la Unitat d'Acció, nº4, abril 1997.