Sobre la violència

Sobint s'interpreta, i crec que correctament, que en la seva concreció, ETA significa la resposta del poble basc no tan sols al franquisme i al seu corol.lari d'opressió nacional, sinó també al desembolupament capitalista dels anys 60, que sotraga profundament l'estructura econòmica d'Euskadi i també el seu teixit social, sotrac que és viscut per àmplies capes de població com una autèntica agressió (i aquí no s'hi val fer la relsció desembolupament capitalista=progrés, i per tant afirmar que si no s'hi està d'acord hom és partidari de l'edat de pedra). De la mateixa manera cal analitzar l'independentisme català i Terra Lliure, en el seu context;es pot dir que la transició a Catalunya va tenir éxit, i que per tant en el nostre cas un programa de ruptura democràtica -alternativa KAS- no té el més mínim sentit. També és evident que la fase actual del capitalisme no té gaires similituds amb la dels anys 60. Ara el que cal és saber respondre ideològicament i organitzativament al discurs polític actual -i a les seves implicacions a tots els terrenys- que es fa des del poder, que a la Catalunya Central -que és el rovell de l'ou- expressa CiU en tres línies fonamentals: l'olimpisme, el modernisme i l'europeisme. Aquesta formulació modifica radicalment el discurs clàssic nacionalista-regionalista, ja que ara del que es tracta -segons diuen- , és de centrar-nos en un projecte de construcció nacional -olimpisme i modernisme- per tal d'entrar amb bon peu a la seva Europa. Per tant, la reivindicació nacional catalana, al seu entendre, no s'ha de centrar en la lluita contra els estats francés i espanyol, sinó en el futur plantejament d'una Catalunya com a regió europea, de manera que la reivindicació d'un estat própi queda desdibuixada per l'aparent dilució de les mateixes estructures estatals. Aquest és l'actual discurs dominant que estan imposant amb tots els mitjans al seu abast. Seria bo recordar que per a l'independentisme no es tracta només de reivindicar un espai geopolític, sinó que també cal veure com aquest espai s'organitza i es relaciona amb els altres, no és un problema estricte i quasi diria que jurídic de sobirania, sinó també d'organització social, econòmica i política.

Crec que queda clar que s'han modificat els mecanismes, però que els fets essencials d'opressió i d'explotació continuen existint, i que el model que s'ens vol imposar (basat en la marginació, la sobreexplotació i els desequilibris) continua tenint necessitat d'un aparell de control de població i repressió, important i omnipresent, que pugui entrar en funcionament quan la coacció que suposa l'aparheid (atur, treball clandestins, drogadicció...) no sigui suficient per garantir l'odre. Podem dir doncs, que l'afirmació segons la qual "tan violents són els dics que contenen l'aigua, com l'aigua que els trenca i es desborda" continua essent vàlida.

Contariament al que de vegades es creu, l'exercici de la violència per part del poble no és un problema tècnic; no és el fet de tenir més o menys material, sinó que és un problema polític, d'estar disposat a jugar-se la vida i assumir-ne les conseqüències siguin les que siguin. Es pot dir que això ve regulat per una sèrie de principis interrelacionats, i que depèn de com s'apreciin, tan individualment com col.lectivament, tan objectivament com subjectivament, el desbordament de les aigües serà d'una o altra manera, o senzillament, no serà:

Legitimitat o acceptació social: es parteix de la base que l'estat és qui té el monopoli de la violència i per tant l'únic que la pot exercir. Només en la mesura que es vegi l'estat com un aparell de dominació al servei d'uns interessos determinats oposats als d'un mateix, es qüestionarà la seva legitimitat i s'acceptarà l'exercici de la violència per part d'altri.

Definició de les parts: en la mesura que hi hagi una coincidència d'interessos polítics, no tan sols es pot acceptar l'exercici de la violència per part algú aliè a l'estat, sinó que fins i tot s'hi pot donar suport. Des d'un punt de vista molt bàsic pel que fa als comportaments, és evident que "l'individu es pot sacrificar per l'espècie", sempre i quan la definicio de "l'espècie" -col.lectivitat-, sigui molt clara, i hom s'hi trobi íntimament vinculat, s'hi projecti i s'hi reconegui.

Reciprocitat: perquè aquesta vinculació sigui forta, cal que l'individu estigi convençut d'allò que se li exigeix -i òbviament no em refereixo a una relació contractual ni res semblant- també s'està disposat a oferi-ho, i a oferir-li; que no es pot demanar a ningú allò que hom no està disposat a oferir, i això en base a la més elemental solidaritat.

Equilibri "ecològic": diguem que s'estableix una mena d'"ecosistema" entre l'organització militar, el moviment polític que li dóna suport i el poble del qual aquest moviment n'es l'expressió; això és constatable sobretot en observacions a mitja i llarg termini, on els fets conjunturals són menys incidents. Si per part de l'organització militar o el moviment polític es desequilibra el sistema, s'entra en un procés d'isolament que porta a la desaparició. Una bona comprensió d'aquesta interacció és el que farà que l'esforç i sacrifici siguin proporcionals a allò que es vol assolir i a allò que s'arrisca. I que es creïn només aquelles condicions que pugin ser capitalitzades.

Des de la prespectiva d'una estratègia de resitència, on -com en una cursa de fons- del que es tracta és de saber esperar, sense deixar de córrer, la lluita armada com element d'acumulació de forces és important. En general, incideix ideològicament en la mesura que contradiu la versió segons la qual "els catalans són un poble pactista i pacifista". Permet dotar-se d'uns mecanismes de respostaa agressions concretes. I ens facilita una certa gimnàstica -maneres de fer, experiència, enduriment...- tot preparant-nos per estar a l'alçada de les circumstàncies en un moment donat. Ara bé, si passem a analitzar les funcions més concretes, no ja , no ja de la lluita armada, sinó de l'organització militar, veurem que n'hi ha dues que tenen especial relleu: em refereixo a la funció institucional, que passa per una fase eminentment simbòlica, i a la funció pedagògica. Pel que fa a la primera, és clara la identificació que els mitjans de comunicació fan de TL i de l'independentisme, i fins i tot això és així a nivell de carrer. Si algú se'l considera independentista, se li diu allò d'"ets -o sembles- de Terra Lliure-. Aquesta funció és freqüent en els casos de lluites d'alliberament nacional, on automaticament, les forces d'ocupació se'ls oposen unes forces d'alliberament; si es considera a les primeres per pura lògica es considerarà les segones. L'organització militar, en al mesura que qüestiona explícitament el monopoli de la violència per part de l'estat, es constitueix en element embrionari d'una real alternativa de poder polític. En aquesta funció institucional la que històricament ha permès a les organitzacions militars en els processos d'alliberament, ser el punt de confluència i referència unitaris.

La funció pedagògica és una peça fonamental en la definició de les parts en litigi, tot simplificant, no les anàlisis sinó la realitat mateixa. Per una banda dificulta les tendències d'integració per part dels sistema dominant, ja que el posicionament proper a l'organització militar significa l'oposició neta i clara a les estructures de poder establertes, i per l'altra, permet identificar i aïllar l'enemic, puix que fa esclatar les seves contradiccions i treu a relluir el seu veritable caràcter opressiu o repressiu.

Finalment, assenyalar que l'existència de l'organització militar permet una continuïtat en al lluita que un plantejament espontaneista no podria garantir, i facilita la interacció amb el moviment polític, la qual cosa optimitza els esforços i la selectivitat de les accions.

Carles Sastre, Presó de Carabantxel, desembre de 1987, publicat a Lluita, nº124, editat pels IPC