Si algú se'n recorda de l'últim article que vaig escriure per PUNT (i si no ja pot saltar directament al següent paràgraf), sabrà que teòricament les ratlles que ara està llegint haurien d'estar centrades en contestar a la pregunta "d'on ve Punt?", però la veritat, desde la mort de Popper (un gran filòsof, i un gran fill de sa mare, que ha marcat profundament la meva línea de pensament cientificista) i desde que van deixar d'emetre Deep Space Nine, no estic per fer gaires disquicisions filosòfiques. Més aviat el contari, vull protestar perquè els únics consols que m'ajudaven a superar aquestes pèrdues, el "Persones Humanes" i el "Barri Sèsam", m'han decepcionat profundament. Fa unes setmanes el "Persones Humanes" va dedicar un programa al que ells consideraven un 'heroi anònim', el mestre, sense adonar-se'n que cometien una gran injustícia, perquè el mestre no es tan heroi, i van oblidar al verdader 'heroi anònim' de la nostra societat (encara no diré qui és, per mantenir l'interés). Pensem-hi, on està l'heroicitat del mestre? Segons ells ha de soportar als nens, als pares, la LOGSE, "Lo que necesitas es amor" i un llarg etcètera de martiris. Però jo crec que el que tenen els mestres és molt 'cuentu'. Soportar als nens? Em sembla que tots podriem explicar experiències sobre aquell mestre que amb la mirada era capaç de fer que la meitat dels seus alumnes s'ho fes tot a sobre, o aquell mestre que tenia aquella forma tan particular de caminar (semblant a la d'un gestapo) que feia callar a tota la classe quant se'l sentia apropar-se pel passadís. Soportar als pares? Però si sempre es posen a favor del mestre? En resum, que no són tan herois com se'ls volia presentar. I que és el verdader 'heroi anònim' de la nostra societat oblidat i molts cops odiat? L'Inspector d'Hisenda, (no estripis encara la pàgina! deixa que m'expliqui) al qual ningú reconeix la gran tasca social que fa. Per alguns és només aquella persona que un dia truca a la porta de la teva empresa, et provoca una úlcera d'estòmac, i et buida les butxaques. Però que us penseu que a ells els hi agrada? Segurament mentre descobreixen el forat fiscal de la vostra empresa, senten una gran tristor interior, i sugurament, aquella nit no soparan de l'engoixa que se'ls menja per dins. Potser el consol de saber que la seva tasca és igual d'important que la dels metges o la dels policies (però sense que se'ls reconegui), els ajuda a superar-ho. Perquè, qui pagaria a Hisenda si no hi haguessin els inspectors? Ningú, i sense impostos no hi hauria ni policia, ni medicina pública, ni arbrets, ni pipi-cans, etc... I penseu en els seus fills. Imagineu-vos aquella criatura que quan a l'escola li pregunten de que treballa el seu pare, o renega d'ell, com va fer Pere de Crist la matinada del Divendres Sant, i menteix; o diu la veritat i es converteix en el nen marginat de l'escola, sense amics i al que fins i tot els professors li tenen mania. Com a l'Edat Mitjana, que quan algú cometia un delicte, els seus hereus tambè pagaven per ell. En fi, que com podeu veure, és l'Inspector d'Hisenda l'heroi anònim de la nostra societat. (Per cert, està Punt al dia amb Hisenda?) Ha tornat "Barri Sèsam" i això ens fa feliços, però el veure que fins i tot aquest símbol de tota una generació s'ha vist arrossegat a la polèmica català-castellà, enfosqueix aquesta felicitat. Com tots sabeu per TV2 es passa una versió doblada al català, fins aquí tot bé, però de qui ha estat la genial idea de traduir tambè els noms? Ara resulta que en "Blas" és en "Blai", que "Espinete" és "Espinet" i que "Gustavo, el reportero más dicharachero de Barrio Sésamo" és "Gustau, el reporter més tafaner de Barri Sèsam", i a més un nom que podrien haver traduit, "Txema" a "Pep Maria", va, i el deixen igual. Que algú (llevat d'en Puyal) diu "Baker" en comptes de "Bakero" o "Ivan Esglésies" en comptes d'"Ivan Iglesias"? No, doncs així, perquè ho fan amb "Barri Sèsam"? Pot passar que doblin conçonetes com "1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12..." (encara que jo tampoc les doblaria) o "Letra B", però els noms, deixos-los en pau! |
© Ramon Palacios 1994