Ocells i poesia

	
El cucut de la comalada
El cucut canta, matiner,
canta a la ratlla de la neu.

La neu que pesa tot l'hivern
en el llosat feixuc i ferm.

Sola una alzina penitent
abraça d'ombra la capella.

Dues vegades l'àngel blanc
porta una flor de primavera.

-Senyor rector, que bene&iulmu
el pa mengívol de la brena;

senyor rector, que ens oferiu
la mà de santa Magdalena,

la m&agrve desfà com el torrent
la plenitud de cada trena.

Mentre la gent va s'escolant
i la mirada de l'infant,

i el cucut canta, matiner,
canta a la ratlla de la neu.

				Josep Sebastià Pons



els cants d'ocells
Els cants d'ocells, d'un branc a l'altre apariats,
assagen una viva sonatina.
Els cants d'ocells són molts i variats
al mes de maig, quan l'herba és fina.

Perdent el gotejar daurat de la cançó,
el rossinyol travessa l'aire.
I senyoreja en la verdor
de la falguera el gripau sospiraire.

D'un camí a l'altre jo me'n vaig.
Una branca planera i suspesa m'encisa.
I ve de nàixer en el llavi de maig
tot l'atzur fugitiu d'on ve la brisa.

				Josep Sebastià Pons



aquells ocells
Aquells ocells entraven al graner,
afluixant l'ala en un munt de civada.
Al mig s'hi arrodonia el vell erer
i tot l'hivern la porta era tancada.

Blanca, s'assolellava la paret.
De l'alba a sol ponent el vent fugia,
deixant a cada teula un or distret.
La neu de la muntanya resplendia.

				Josep Sebastià Pons



els dos ocells
M'han dit, Ventura, que el poeta
sols venia a captar l'aplaudiment.
De tota rel de sentiment
son ombra és esporgada i neta.

L'artifici seria el seu delit.
A tot moment s'hi acomplauria.
Amb tot un mirall d'aloses atrauria
el lector innocent i embaladit.

L'amor i l'amistat i la fe pura
amagarien més d'un ham parat
i fins hauria emmanllevat
el sentiment de la natura.

I què hi direm, Ventura? El camp de blat
s'inunda amb la llum tranquil.la
i el rossinyol, ¿qui sap per què refila
mentre la lluna baixa al pou gelat?

Quan eixirà, Ventura, l'alba incerta,
cobrint falguera i brossa amb el solell,
tu seràs un ocell de la coma deserta,
i jo, Ventura, un altre ocell.
Seràs format de blanca escuma.
Jo tindré al front l'única i verda ploma
que girarà com un penell,
i l'un i l'altre amb la gracia de Déu
seguint la nostra volada,
mirarem a mig aire entre els rocs i la neu
els camps de cendra fina i colorada.

				Josep Sebastià Pons



La gavina
A la mar una vela i una altra vela
i hom s'enamora de la mar.
Al damunt de l'estany una gavina
i hom s'enamora de l'estany.
Les veles de la mar s'en van a escola,
les veles de la mar no semblen caminar,
i la gavina vola,
vola que volarà.
¿ Què desitges, amor, si ara pots abraçar
dins la mar una vela i una altra vela,
i els blancs molls de cirera envermellida?
Aquest dia de maig no es vol descolorir
i no en sap de morir
i dóna a la gavina uns ulls de perla.

				Josep Sebastià Pons



La fina pastorella
¿ Qui et dóna avís, oh fina pastorella,
del llaurador que al camp clava la rella
i del cavall que avança amb pas igual?
Quin clar instint te guia? Quin senyal?

Amb ton davantal blanc de servidora,
alleugerida, corres tot a vora,
i pelluques i tries pel terròs
la larva descoberta en son repòs.

Oh cuereta fina i sinuosa,
vés netejant la rega sense nosa
ni temença de gebre i de fredor,
i alegra el teu company, el llaurador.

				Josep Sebastià Pons



La garsa, de perfil
A fer d'atalaiera ve la garsa
acimada en el poll, i s'està esparsa.

Posada de perfil, ella accentua
d'un accent negre i blanc la branca nua.

Si mira el seu redol, res no la inspira.
Muntanya avall, la neu estén sa gira,

tot clarejant amunt com una escuma.
La vall humida a l'ombra s'acostuma.

En el terme ferit de malanança,
no hi ha convent que doni la pitança.

Gener, el pare gener de l'infortuni,
no inventa res per a desfer el dejuni.

Mes enllà en son repòs, tota s'afua.
Allarga, horitzontal, la negra cua.

I sorgint de biaix, el sol que espera
exalta la blancor de sa pitrera.

				Josep Sebastià Pons



L'enganyapastors
Els qui vindran, temps a venir
veuran un dia el que veig ara:

La neu com brilla al dematí,
la neu deserta de la tarda.

Gota sorgida del mirall,
un raig d'estela tot just nada.

I el vol de l'enganyapastors,
que al mateix punt de l'aire passa.

				Josep Sebastià Pons

 




La guatlla
Quan oïa la guatlla dins la userda
i als volts de l'heretat, tot m'era oblit.
Acatava el pomer la rama verda
i pesanta del fruit arrodonit.

Tenia el carriot unes teleres
pintades de blau fresc. El masover
feia girar les forcades lleugeres
amb el mateix balanç d'un encenser.

I dels bous pacients la cornamenta
aturava algun brot esfulladís.
En un marge assegut damunt la menta,
respirava la pau de mon país.

La guatlla venturera, d'on vindria,
i com passa la mar ampla d'un vol?
El seu glop-glop desperta una alegria
feta de terra, d'herba, d'aigua i sol.

?Com és tan familiar, si és forastera
i tan amanyagada per l'estiu?
Igual la gotellada en la falguera,
el seu cant és humil i fugitiu.

Per tres notes que fa, t'abraçaria
tres voltes, cada galta, el front gemat.
Així, oh mon amiga, jo et diria
per què la guatlla canta sota el blat.

				Josep Sebastià Pons



Dolça perdiu
Dolça perdiu, i tu guatlla daurada, 
ara torna la caça dins les valls.
El gos, per aixecar vostra volada,
ensumarà tots els amagatalls.

I no hi valdran ni la coma deserta
ni la falguera i les pedres del riu.
I cel amunt tota via és incerta
en l'esplendor serena de l'estiu.

Mes amigues, fugiu l'alba enganyosa
que fa les altes fulles resplendir.
Fugiu la font innocenta i plorosa
que escampa dins la pila un rajolí.

Aquell pagès que tot al mig de l'era
traçava un cercle igual amb el flagell,
ja us fa la guerra a l'hora matinera.
Si té el fruit de l'espiga, vol l'ocell.

I creu que tot el món és son imperi,
que seu fetes per caure en el sarró, 
i no teniu cap sant que us alliberi,
guanyat pel vostre cant ennaigador.

Cap sant vos dóna entrada a sa capella,
pel finestró de lloses i de calç,
i tot alçant el dit vos aconsella,
mentre que el segador gira la falç,

dolça perdiu i guatlla de la userda,
que agermaneu la flauta al flabiol,
i us refresqueu el pit dins l'ombra verda
i escampeu la niada arran del sòl.

				Josep Sebastià Pons



Ocells
Al cor del poble, entre els teulats revells,
el lledoner, prim i blanc, s'eixamplava.
I jo diria: On són els meus ocells,
i la remor secreta que els juntava?

La graneta ha viscut. I no s'ou més
el seu pas pacient com un rosari,
quan pujava l'escala, el llum encès,
en la gelor d'un hivern solitari.

I tot solet, ¿ hauré viscut només
per fer record d'aquell bosc de Sant Pere,
que mirava un vol platejat d'esparvers,
i enlaira la finor de la cirera?

Entre la menta verda, en l'alzinar,
clareja pel sorral l'aigua del dia.
On són els meus ocells? Qui m'ho dirà?
I quin camp del passat els juntaria?

				Josep Sebastià Pons



 

Sentint un rossinyol
Rossinyol de la boscúria,
jo com tu só enyoradís;
ta dolcíssima cantúria
me recorda el paradís.

Allà un matí l'aprengueres,
lo primer matí del món;
de totes les primaveres 
tu bevies-la a la font.

Tu cantares-li l'albada 
a nostra mare gentil,
la primera matinada 
del primer festós abril.

Oh, quina alba, l'alba aquella
de la vida i de la llum!
Tota flor era poncella,
tota flaira era perfum.

No hi havia en l'hort euga
ni en lo cor hi havia fel,
lo front no tenia arruga,
ni nuvolades lo cel.

Del matí la clara estrella
dava conversa la flor,
a la reina la donzella
del carrer al mirador.

I de l'estrella i la rosa
lo trobador eres tu,
i encara ta albada hermosa
no l'ha escarnida ningú.

Vora la Font de la Vida,
digue'm, qui te la dictà?
Fou l'estrella florida
sota els peus de Jehovà?

Fou la celístia que esfulla 
sa cabellera entre els pins,
vora el riu que es desenbulla
de sos rinxos argentins?

Foren uns ulls mig desclosos
o el somni primer d'un cor,
o dels dos primers esposos
l'enyorament i l'amor?

L'enyorament d'ell al veure's
tan sol en un hort tan ric?
L'amor dels dos, com les eures
al trobar son arbre amic;

al veure un bes en sos llavis
o una mirada en sos ulls,
quan del cor de nostres avis
eren blancs encara els fulls?

Mes los cántics que recordes
no són càntics terrenals;
brollarien de les cordes
de les arpes celestials.

Potser les escoltes ara
si del cel blau, a la nit,
quelcom ne traspua encara
dels concerts de l'infinit?

D'aqueixa hora de misteri
melodiosos ressons
ab què dalt de l'hemisferi
se bressen astres i mons?

Tal volta culls l'harmonia
que plou del cel florejat,
per conhort de qui en somnia
tan enfora desterrat.

Rossinyol, canta i refila
de ta veu amb lo fil d'or;
notes i notes enfila
d'alegria o de tristor;

melodies que ressolen
i aleteigs de serafí,
perles fines que rodolen
o cauen en rajolí

murmuri dolç de fullatges,
besoteig d'aigues i flors,
misteriosos llenguatges
de les ànimes i els cors.

Tu ets l'arpa que li restava
quan per a Adam, ací al món,
ai!, la pitxa s'estroncava
com les aigües d'una font.
             
D'aquella Font de la Vida
sols tu en guardes la remor
en ta passada esllanguida
que fa plorar de tristor.

Mes en tos plors d'enyorança
de l'Edem que s'ens tancà,
jo sento el cant d'esperança
del que Déu nos obrirà.

Trobador de la boscúria,
jo com tu só enyoradís;
ta dolcíssima cantúria
me transporta al paradís.

                                     Jacint Verdaguer




     GALL FER 

     Gall dels boscos que cimeges en la torre més alta, 
     heus-me aquí en la partió de la nit i l'aurora. 
     En la nit del temps crida sempre el teu cant. 

     Temps difunt, temps difunt, et veig 
     com un riu allargant-se en la fosca. 
     De la terra sóc hoste inexpert, 
     sempre en exili, dintre meu, 
     mirant les aigües entre murs 
     de la ciutat abandonada. 

     Gall que cimeges en la nit, 
     gall salvatge endinsat 
     en la boscúria espessa -qui no es mou 
     de la ribera trista, contemplant 
     el pas feixuc de l'aigua morta, 
     mai no et veurà ni sentirà el teu crit. 

     Però el bon caçador que es lleva 
     a l'hora greu entre la nit i l'alba, 
     sent la crida en el bosc, 
     ple de secretes aigües vives, 
     i pren el camí que duu 
     cap a la veu intacta. 

     Penell tocat per l'aurora, 
     al cim de tot de la flama, 
     pausadament gira el gall. 

				Joan Vinyoli