SARDANA

LA SARDANA

La sardana és una dansa popular catalana, que s'ha generalitzat a partir dels primers anys del segle XX, després d'haver pres la forma actual de sardana llarga, d'un nombre variable de compassos i molt més extensa que la seva antecessora, la sardana curta, que només constava de vuit compassos curts i setze de llargs.

No se'n coneix l'origen exacte. Hi ha qui creu que prové d'una dansa grega; però hi ha qui diu que prové de Sardenya, on, en èpoques remotes, era ballada en el temps de la sega o en les festes agrícoles. Quan es va popularitzar la poesia de Joan Maragall La Sardana, aquesta dansa va esdevenir una representació simbòlica de l'ideal catalanista.

És una dansa pròpia de les comarques del N.E. de Catalunya, que trobem esmentada per primer cop en un monitori del bisbe de Girona, l'any 1573, i en un altre document eclesiàstic del 1595, la qual cosa ens porta a pensar que es tractava d'una dansa molt popular. En un document del 1626 es parla d'una sardana dansada per quaranta persones, i sembla ser que va ser en aquesta època quan es va introduir als salons aristocràtics i, fins i tot, al palau reial. Després va començar a decaure.

La sardana es balla en rotllanes per un nombre indeterminat de dansaires de tots dos sexes. Els participants poden entrar o sortir d'una rotllana en qualsevol moment de la dansa; per a entrar-hi, només cal demanar la separació de les mans de dos dansaires, mirant de no desunir el ballador que té una balladora a la dreta.

Units per les mans, els dansaires fan unes passes a dreta i esquerra, a vegades fent saltirons, segons ho demani el ritme de la música, i sense separar-se massa del punt on es troben.

La sardana primitiva o curta constava d'una introducció instrumental a càrrec del flabiol, seguida dels compassos curts, d'aire melangiós, i després pels compassos llargs de melodia alegre. El flabiol tornava a refilar aleshores la seva melodia i els músics repetien els compassos llargs.

Aquesta sardana, coneguda per sardana curta, es va anar transformant a poc a poc i en va sorgir la sardana llarga, que és la sardana actual, amb l'esquema següent: comença una introducció a càrrec del flabiol, a la qual segueix una tirada dels compassos curts, molt més extensa que no ho eren en la primitiva, tocats per la cobla o conjunt instrumental; aquesta tirada és repetida immediatament, i després els músics toquen dues tirades de llargs, sense interrupció, també molt més llargues que no ho eren en les primeres sardanes; en aquest punt, els músics tornen a tocar dues tirades de compassos curts i dues de llargs, sense interrupció. Aleshores, el flabiol toca una melodia més breu que la primera introducció, anomenada contrapunt. Els músics toquen una altra tirada de llargs, en acabar la qual el flabiol torna a tocar el contrapunt i acaba la dansa amb una darrera tirada dels compassos llargs.

Mentre sonen els compassos curts les mans dels dansaires es mantenen en una posició abaixada, i quan toquen els llargs les mans es mantenen enlairades, a l'alçada dels muscles.

Hi ha dos estils per a dansar la sardana el de l’Empordà, que regula la direcció dels compassos llargs cap a l'esquerra; i el de la Selva, amb el qual les diverses tirades han d'acabar anant cap a la dreta, tret de les primeres tirades de la primera part (dues de curts i dues de llargs).

Les dues personalitats que impulsaren la formació de la sardana actual van ser, a mitjans del segle XIX, Josep (conegut per Pep) Ventura, que va estabilitzar la cobla moderna, i Miquel Pardas, autor del Mètode per a aprendre a ballar sardanes llargues.

Amb independència de la dansa també ha florit la sardana de concert, que és interpretada amb dues tirades de curts i dues de llargs, amb la introducció inicial del flabiol.

Els compositors més notables de sardanes han estat, després de Pep Ventura: Juli Garreta, Enric Morera, Josep Serra, Joaquim Serra, Pau Casals, Joan Manén, Eduard Toldrà, Vicens Bou, Josep Blanch,...

 

CÓM ES REPARTEIX UNA SARDANA?

El repartiment d'una sardana és essencial a l'hora de ballar, i la interpretació que fa la cobla d'una determinada peça és fonamental perquè els components de les colles sàpiguen si han de fer passes curtes o llargues. S'ha d'anar al compàs de la música i saber acabar bé un determinat pas alhora que els músics acaben una tirada.

Els components d'una colla han d'estar molt atents, contant contínuament el nombre de compassos que té cada tirada, tenint en compte que en una sardana, tot i que hi ha 10 tirades, solament hi ha dos tiratges: el de curts, que és el mateix per les quatre tirades de curts; i el de llargs, que és el mateix per les sis tirades de llargs.

L'encarregat de repartir una sardana ha de saber avisar a temps la gent perquè faci un cert pas quan acabi la tirada, per acabar amb el peu correcte.

Tot i que explicar com es reparteix una sardana és força complicat, hem elaborat un petit esquema perquè us podeu fer una idea:

Tots aquests números, encara que no ho sembli, tenen una raó de ser i una lògica que per escrit és molt difícil d'explicar. Un bon repartidor no ho fa seguint aquesta taula al peu de la lletra sinó que ho intenta fer per lògica, perquè matemàticament sempre es pot fallar.

 

CÓM S'INTERPRETA UNA SARDANA?

Interpretar una sardana vol dir saber identificar el ritme i l'alegria de la música per saber amb quin estil s'ha de ballar (clavat, foraire, ritme, airet, aire, petit, amunt, ...), és a dir, per saber si s'ha de saltar o flexionar el genoll més o menys, segons ho dicti la música.

Interpretar una sardana és més difícil que repartir-la, i per fer-ho s'ha de tenir una bona oïda musical i molta memòria.

Hi ha molts procediments per interpretar una sardana i cada persona utilitza el que li escau millor. El més comú, però, és contar els compassos de cada tirada i saber identificar a quin compàs es produeixen els canvis de ritme per avisar la gent de la rotllana perquè balli fent certs moviments d'acord amb la música.

No cal dir que la interpretació que fa la cobla d'una determinada peça és fonamental.

 

Retornar al menú principal