La tretzena trobada mundial d'amics dels dos cavalls que es va fer a la platja de Scotina va reunir quatre cotxes catalans acompanyats d'una furgoneta aragonesa. Una nova expedició catalano-aragonesa que seguia les traces de Roger de Llúria. El comandant de les forces va ser el Miquel Saló, autèntic boss que va representar Catalunya a la reunió de capos dels clubs i que, per fer honor al seu ofici, va anar a Grècia en avió. Aquesta és la seva crònica:

Per fi va arribar el gran dia de la marxa. Malauradament, aquesta vegada no vaig poder anar amb el meu estimat bicilíndric. (Raons de feina em van fer retrassar la sortida per al dilluns 25 de juliol). Tots els companys de l'expedició van sortir cinc dies abans amb els seus vehicles per aprofitar el meravellós viatge del que després em faríen dentetes: Mónaco, Venècia... ja us ho explicaran. Tot i no poder anar amb el 2CV, van començar els «petits» problemetes dels grans viatges: bitllets amb dates equivocades, retards dels avions... però finalment vaig arribar a l'aeroport de Tessalònica, a 99 km. de la concentració, on havíen d'esperar-me els companys.

Vaig sortir de l'aeroport amb uns ulls de no haver dormit en tota la nit (sortida de BCN a les 2:30 i arribada a Tessalònica a les 9:30 del matí) però amb un gran somriure perquè esperava trobar quatre meravellosos 2CV catalans esperant-me a les portes de la terminal. Després d'esperar més de tres hores (que es diu aviat) pensant que arribarien d'un moment a l'altre, vaig decidir anar pel meu compte. Em vaig animar quan, al punt d'informació de l'aeroport, vaig trobar una alemanya amb un 2CV estampat a la motxilla. Amb una mirada de complicitat li vaig preguntar si anava a la trobada mundial. Somrient i una mica sorpresa em va dir que sí i vaig dir-li que jo també. Doncs ja vaig tenir la primera companya de viatge perquè vam decidir d'esperar i passar mig dia fent el turista per Tessalònica, ja que ella insistia que les portes de la concentració no obrien fins l'endemà, tot i que jo insistia que segons les meves informacions (que després vaig comprovar que eren errònies) obrien el mateix dilluns al migdia.

L'endemà vam agafar el tren i, després d'unes 4 horetes, se'ns il·luminaven les cares en veure per la finestra tot de 2CV fent cua per entrar al càmping. L'estació del tren era a 500 m del càmping. Vam agafar les motxilles i per fi vam començar a sentir el so dels bicilíndrics que no ens deixaria durant una setmana. A 50 m. de la porta em vaig trobar amb els companys. Després de les abraçades em van confirmar que no m'havien vingut a buscar perquè estaven «massa» cansats després de la «juerga» al ferry d'Itàlia a Grècia. (Esperem que l'expliquin!).

Per fi davant de la porta: ja havia arribat a la meva 3a Concentració Internacional. Vam fer les formalitats d'entrada i els companys van fer-me cinc cèntims de la situació: lloc d'acampada, programa, la platja i que l'Àlex havia finalment anat a buscar-me. (He de confessar que només portava el número de telèfon de l'Àlex: gran equivocació, ja que només el mòbil de l'Àlex va escatxarrar-se. Per això les hores d'espera i la incògnita de saber si havien arribat bé a Grècia). Vaig plantar la tenda i per fi vaig començar a caminar pel càmping, saludant a la gent i mirant tots els cotxes. Van ser més de 1.600 cotxes, tot i que l'organització n'esperava més i nosaltres també.

He de reconèixer que, després d'haver anat a Eslovènia l'any 95, era una mica difícil, per mi, superar aquella concentració, però aquesta va ser encara millor. (La d'Holanda es va salvar gràcies al «bon rotllo» dels companys de viatge). Vam gaudir de bon temps, tot i que va ploure un dia sencer, fet que els nòrdics van agrair. Del «jalar», cal dir que no hi ha res com la gastronomia mediterrània i també a uns preus mediterranis: unes amanides, una pasta, unes verduretes... L'organització va estar molt bé tot i els petits problemes davant dels imprevistos (van voler aixecar un envelat la nit que plovia però la gent va preferir ballar sota la pluja: era més divertit).

Per ser molt crítics, podríem dir que els jocs podien haver tingut més relació amb el 2CV i una mica més de manteniment als wc i a les dutxes, encara que, per a mi, en tot moment era prou correcte (recordeu Holanda!). Als vespres també vam gaudir de molt bons grups musicals. Cada nit hi havia un tipus de música diferent: vam poder ballar, des dels famosos sirtakis (meravellós) reggae (increïble) rock dur (ja us podeu imaginar els dos-cavallistes amb les grenyes i la cervesa a la mà disfrutant com bojos) i fins i tot música new age que jo particularment encara no sé com agafar-la tot i que va ser una experiència nova (espero que surti al vídeo oficial de la trobada).

Què dir de l'amabilitat dels grecs? Vaig poder conèixer bastants membres de l'organització i «chapeau» en tot moment, tot i que es veia el sobreesforç d'haver muntat aquell «sarau». Us he de dir que vaig ser escollit de forma «voluntària» (no comment) per representar al nostre país i vaig gaudir de la reunió dels «leaders» on molts d'ells em van preguntar quan faríem la concentració internacional aquí, amb aquest sol, aquestes platges, aquestes muntanyes, aquests menjars, aquesta sangria. Hem de rumiar-ho molt i molt bé, però s'ha de fer!

Una cosa que per a mi és el millor d'aquestes concentracions (tant les nostres familiars com de les internacionals) és el fet meravellós de poder passejar-te per llocs on trobes 2CV i dos-cavallistes. Poder apreciar obres d'art o autèntiques bestieses, poder parlar amb qui sigui sense conèixer-lo de res, intercanviar peces, adreces, experiències. Això és un fet indescriptible, realment acollonant!

La tònica dels dies era llevar-se pel matí (això el que se n'havia anat a dormir, és clar, perquè servidor va veure sortir el sol dos matins després de cantar i ballar tota la nit, encara que no vaig ser l'únic). Cap a les 10 (o potser abans, que jo no hi era) es muntava el petit mercat. Res de botigues al major, com a Holanda, sinó més familiar. Era curiós aturar-se a cada paradeta i veure totes les cosetes que venia: n'hi havia de realment originals. Cap al migdia, els jocs. Sembla que el d'estirar la corda per equips de diferents països és ja el clàssic. (Espero que al vídeo hi surti l'animador de l'equip austríac perquè feia por: posava una cara i cridava de forma talment esfereïdora que em sembla que van guanyar, no pels ànims, sino per la por que feia aquell home si se t'acostava). També es va triar la miss dos-cavallista samarreta mullada amb alguna sorpresa a sota les faldilles per part «d'alguna» concursant. Havent disfrutat d'unes petites classes de sirtaki i després de dinar, els mediterranis fèiem una bona becaina a la sorra-pedres de la platja. Alguna tarda també vam disfrutar fent turisme per algun castell i poblacions properes: tot molt «maco» i per anar-hi amb més calma. Cap al vespre, després del sopar, començaven les entregues de premis dels concursos i competicions per deixar pas a la música, molt bona música.

Bé, estimats dos-cavallistes, només voldria comentar-vos que vam ser poquets (els organitzadors també n'esperaven més de les nostres terres) però de molta «calité». (oi Ivan?, que ja deus estar estudiant anglès per a Àustria 2001 i Itàlia 2003).

Voldria agrair molt des d'aquestes «petites» línies a tots els companys de la concentració i en «especial» a l'Àlex per la «calurosa» rebuda (fora conyes, moltes gràcies per portar-me la tenda i demés estris). També agrair a la família Caballé (Jordi, Dolors i Carles) per la seva molt maca companyia (i, si us plau, no us oblideu de la senyera a la propera concentració) als Lebboronis de les terres de ponent, al Paco de Casetas (Saragossa) que va venir amb una AKS impecable, gràcies per la seva encantadora companyia i per les classes tècniques i la paciència amb els catalans (polacos) i gràcies finalment al Juanjo que va poder acompanyar al bobina-man (alias Josep M.) i així no el va deixar adormir-se (aquests viatges no es poden fer sol), tot i que hauríeu de veure la cara del Josep M. un matí a les 9 després d'haver estat de farra tota la nit amb el Juantxo d'Euskadi (esperem que també ens ho expliqui).

Bé, lectors, no vull enrotllar-me més. Només dir-vos que no us en podeu perdre més d'aquestes! Fins aviat i «à poil!».