·EL 25 D'ABRIL
______________________________________________________________________________________________

No sabem si aquesta és una remembrança necessària. Ni si ho és per a qualsevol començament. No sabem si algú no s'espantarà en conéixer l'abismal profunditat del seu horitzó possible. Però, com sempre, retorna constant, inexorable, un any sí i un altre també, per fustigar, sempre, tothom: partidaris i detractors, indiferents i enemics, creients i escèptics. I, una vegada més, retornarem. I amb nosaltres les il·lusions, les esperances, els anhels i les passions. També, però, els projectes? Les metes?.

En la ment de molts hi ha un d'aquells 25 d'abril a la Plaça de Bous de no recordem quin any. Gralles i dolçaines hi tallaven l'aire. Els castells s'aixecaven segurs i ràpids enmig de l'expectació de tots. I connectats amb els minyons que grimpaven i s'enlairaven cap el cel, tensàvem els esperits aixecant amb el nostre calor silent els fills de l'equilibri i la destresa. Emocionats, esclatàvem aplaudint fins badar-nos les mans escridassant, folls, pels instants privilegiats de veure la grandiositat d'aquell increïble amuntegament agosarat de mans i cossos.

En aquella inoblidable experiència ens transfiguràvem. Ens podíem contemplar, sentint-nos valuosos, com el que som: humans. Sols que, en fer-ho, havíem d'esdevenir resistents, declarar-nos resistents. Nosaltres, els vençuts, els colonitzats, el marginats, sempre havíem de fer allò que imposava la història, el que exigia la nostra cultura: resistir. Les nostres manifestacions culturals, la nostra moral, la nostra vida eren mera resistència. Sabedors o no, hem estat i som una societat de la resistència; una comunitat de la resistència; una nació de la resistència.

Fills de la resistència com som, l'única manera de defugir les «molèsties» a què l'Ordre Establert ens aboca, consisteix a esdevenir una col·lectivitat viva, diferenciada, lliure i universal, una nació civilitzada i moderna. Viure/permanéixer per baix d'això és acceptar la nostra humil·liant claudicació, la nostra subordinació i la nostra destrucció col·lectiva. Per això, cal no sols que reafirmem la fibra de la nostra resistència, sinó que passem plana a una història feta de nostàlgia, bona voluntat, lament i impotències, quan no de pors, silencis, renúncies i covardies.

Cal que deixem de banda el nostre complex de vençuts. Que lluitem, en primer lloc, contra les nostres pròpies pors i dubtes, contra tot allò que ens atenalla i paralitza. I cal que apleguem forces, que estrenyem vincles, que ens organitzem. I que assagem mecanismes amb capacitat de resposta davant la dinàmica de l'extinció subtil a què l'Ordre Establert sotmet les cultures minoritzades com la nostra. Perquè cal evitar la neoestratègia de la destrucció que deixant aquest ordre intocable ens condueix a la paràlisi, a la degradació i a la dissolució.

I hem de recuperar els conceptes i les significacions impronunciables que l'Ordre Establert dominant no ens permet de dir, i que les pronunciem, perquè sols així trencarem l'estigma i el silenci que les atrapa, que ens atrapa; sols així podrem expressar i dir la nostra realitat; transformar la nostra realitat. Conceptes i definicions referents a la nostra situació lingüística, cultural, etc, i altres referents al nom del nostre país i el nostre àmbit de cultura, no han de ser conceptes relegats al silenci, perquè aquest és un element substancial del control que l'Ordre Establert imposa a tota societat.

I cal el més important: que ens servim de la intel·ligència i la raó, i construïm idees, projectes i metes sobre el futur de la col·lectivitat que, en anar més enllà dels interessos privatius d'uns pocs, oferesquen a la societat i a les generacions futures, solucions i propostes per fer que puguen ser acomplits els desiderata materials i morals que tota col·lectivitat humana com la nostra ha de perseguir sense renúncies al seu passat, la seua cultura i la seua llengua. I per veure d'acostar-nos a eixos desiderata caldrà, si volem sobreviure en un futur com a col·lectivitat diferenciada que som, que anem deixant de banda l'espanyolització de les nostres consciències i de la nostra vida pública; que anem aconseguint en els màxims ordres de la vida de tots una descolonització efectiva restituint una autonomia, individual i col·lectiva, en sintonia amb els eslògans de poder valencià o sobirania per al poble valencià que ens han suggerit, no fa molt, sectors i partits de la vida social i política valenciana.

I per assolir poder o sobirania per al poble valencià, anant més enllà de les paraules pronunciades per a quedar bé, caldrà encetar dinàmiques de recuperació dels propis centres de poder i decisió, poder que a través de partits, institucions i organismes determinen i retallen, des de fora de la nostra comunitat, la sobirania dels valencians i constitueixen tota una manca de respecte, menyspreu i insult a la construcció de la nostra societat. I aquí hi ha pendent l'enderrocament de l'artificiosa, absurda i indecorosa divisió provincial i els seus òrgans de poder (delegats del govern, diputacions) i l'arquitectura de la comarcalització, columna principal d'una vertebració imprescindible.

I com que moltes de les problemàtiques del model de societat que tenim els valencians són comunes a altres territoris de l'Estat i, a més, les nostres llengües comunes o diferenciades pateixen de semblants processos de discriminació i laminació, caldrà que enfortim i estretem lligams entre tots a fi de modificar una situació que ens divideix, ens acula a la substitució i accelera la nostra desfeta cultural i nacional.

El nostre futur passa per la vertebració de la nostra societat, per l'enfortiment dels contactes i lligams amb aquelles que tenim una mateixa cultura i llengua (Catalunya, Les Illes, el Rosselló, l'Alguer), i per la convergència d'objectius generals amb aquelles altres (Euskadi, Nafarroa, Galícia), que estan sotmeses a dinàmiques molt semblants de divisió, desvertebració, minorització i assimilació. I en aquesta qüestió, l'Estat, eixe nou Leviathan que tot ho aixafa i s'ho engoleix, no pot ser de ningú en particular: de cap individu, de cap grup, ni de cap nació. 0 és de tots, o serem esborrats de la civilització.

I per tal que siga de tots, és necessari que les regles del joc (la Constitució) siguen reformulades. Sabem que és prompte per dir-ho. I sabem que no som ni la veu ni la societat apropiada per a dir-ho d'entre tot el conglomerat de nacions de l'Estat. Però la qüestió és a l'horitzó: cal una nova fórmula de la convivència a l'Estat Espanyol, que siga consagrada per una Constitució que no deixe al descobert les seues insuficiències democràtiques com l'actual. Que establesca la plenitud de drets de totes les nacions que formen aquest Estat.

No es poden continuar tolerant hegemonies econòmiques, socials, culturals ni lingüístiques. Si fracassa aquesta eixida, molt ens temem que per una part o altra aviat apareixerà l'intent de consumar els drets col·lectius pendents que, com el d'autodeterminació real, representa una eixida viable cap al complet exercici del poder sobirà. L'altra eixida sabem on ens porta: a la nostra destrucció nacional, a la nostra desmembració col·lectiva, a la nostra assimilació i desaparició, i eixa, és clar, no la volem. Castells en l'aire? Decidiu-ho vosaltres mateixos!
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:S.Llàtzer,J.Pons,B.Hernandis,F.Camarasa,P.Carreres,M.Mengual, J.Antón.Diari LEVANTE.Primavera/98.