•9-0: NAIXEMENT NACIONAL DELS VALENCIANS?
______________________________________________________________________________________________

Algú podria dir que amb el 9 d'octubre, el dia que celebrem el nostre naixement com a col•lectivitat, celebrem, en realitat, la nostra no-existència. Tal i com ocorre en moltes afirmacions que s'expliquen per antítesi, la negació del 9 d'octubre seria un producte de la seua afirmació: ni seríem nació (societat diferenciada, poble a part), ni menys encara valencians; a tot estirar una fauna dòcil, submisa i servicial, i el nostre territori un mer apèndix administratiu on, des de fa més de 300 anys, els nous amos l'han convertit en port comercial i esportiu privat, lloc de vacances, solàrium i poca cosa més.

Els protestants d'aquesta visió dissenteixen, és clar. Diuen que si tots els anys celebren alguna cosa és precisament per no oblidar-se del que són (imatges i símbols de l'auto-identitat), d'on venen (història), què fan (treball, cultura), i que cal anar a alguna part (projecte en comú). Uns i altres, i tothom, admetem que quiets no podem estar; és anar contra el temps, contra la història, contra els canvis i el progrés de les coses, contra si mateixos. Per això, tots corren, encara que uns han decidit no fer-ho massa de pressa (en realitat allò que realment voldrien és parar el rellotge de la història, especialment ara que deien que "tot [els] anava bé"), i els altres es troben quasi parats després d'haver apostat per la dinàmica del canvi constant.

Nosaltres, i molts com nosaltres, tenim la sensació que anem a remolc d'una situació cada vegada més anodina, estantissa i que s'estanca més i més. La cosa és d'una esclerosi que mata. El veïnat, treballant, pagant i emmirallat davant el televisor. I els polítics contemplant-se, contemplant el seu ensorrament i gestionant la seua inoperància i falta de voluntat.

La situació està necessitada d'una altra lectura. Aquesta, per exemple. En primer lloc, una comunitat no és una comunitat com cal (i en el nostre cas diferenciada) si no és capaç d'adquirir sobirania en un grau tal que li permeta determinar-se (pensar, organitzar-se, planificar, decidir, poder fer i realitzar) respecte d'altres societats i amb un mínim d'interferències. Els valencians, per història, cultura, institucions, economia i psicologia de caràcter pròpis, constituïm una societat mancada de poder per a solucionar els nostres problemes polítics, socials, culturals i econòmics així com esdevenir interlocutors en l'Europa en construcció. I això ens passa perquè com a col•lectivitat diferenciada no hem pogut o sabut dotar-nos d'unes regles del joc com caldria. Aquestes normes que havien de servir per a regular la vida de la nostra comunitat -les configurades per l'Estatut d'Autonomia- són un instrument inservible per a construir i potenciar el país, el qual ha d'afrontar els canvis causats per la globalització, la revolució de les comunicacions, la destrucció cultural, la construcció d'Europa, l'encaix adient en l'estat de tots, etc.

Si mirem cap arrere, en el moment de la constitució de l'estat autonòmic la cosa va eixir molt desinflada. El context d'aleshores pesava. El nostre Estatut no seguí els passos dels d'Euskadi, Galícia, Catalunya o Andalusia, sinó una via més lenta i de menor sostre competencial, quan allò que s'hauria d'haver fet és entrar en un procés de tractament conjunt dels problemes de totes les comunitats històriques. Però hi ha més, i més greu: no poguérem votar l'Estatut democràticament. Els demòcrates espanyols i els franquistes residuals el catapultaren des de Madrid amb el vist-i-plau del centralisme homogeneïtzador.

Després, amb la representació vergonyant del 23-F patírem un procés d'harmonització (LOAPA) enmig d'un clima tensat pels atemptats d'ETA i el soroll de sabres. Si a això li afegim les actuacions parafeixistes i els atacs continuats contra la gent demòcrata i nacionalista, així com la intoxicació i els atacs de certs mitjans de comunicació durant vint anys o més, podem arrodonir un quadre que ens aproxima a una realitat tibant i aspra.

No arribem a comprendre d'on traguérem tanta inesgotable paciència. Però resistírem. I pagàrem un preu. Eixírem perdent tots, fins i tot aquells que més guanyaren o creieren guanyar amb aquella situació de crispació i odi. El futur immediat i el de les generacions que vindran no es presenta massa brillant a menys que siguem prou intel•ligents i responsables. Som enmig de canvis probables i pròxims que involucren el món, Europa i l'Estat Espanyol.

El catedràtic, Miguel Herrero de Miñón, pare de la Constitució i lletrat del Consell d'Estat, i Luis López Guerra, sots-president del Consell General del Poder Judicial, ja estan prevenint-nos-en i obrint portes en compte de tancar-ne. Tenen molt clar que les regles de la convivència han de redefinir-se i donar pas a nous plantejaments i solucions. Per començar, han dit que l'estat autonòmic no fa justícia a les comunitats històriques diferenciades. En tant que café per a tots constitueix una descentralització uniformadora inservible. Tard o d'hora és, clarament, un model exhaurit i a superar.

Cal, per tant, que sense pressa però sense dilació, ni sense prejudicis, dogmes, xantatges ni hipoteques, la classe política es pose mans a la feina per a realitzar arquitectura política de la de veritat, amb la qual dissenyar un nou model d'estat que haurà de començar per reconéixer la seua realitat plurinacional (acceptant que cal un tractament asimètric dels territoris del mateix estat). Caldrà admetre, per tant, que els anomenats territoris històrics (com el País Valencià) hauran de tenir un grau elevat de sobirania.

Darrerament, si es vol no donar opció que algú esgrimisca l'acusació que la Constitució té un dèficit democràtic fonamental, haurem, amb reforma o sense, de reconéixer el dret fonamental dels pobles a la seua autodeterminació. Caldrà, doncs, que des del rerefons d'una filosofia de la llibertat, s'explane la idea que la unió de les nacions de l'Estat espanyol es fonamentarà, en darrer terme, en el desig i la voluntat lliurement expressada per eixes nacions -quan vulguen decidir-ho- en un referèndum, i no en l'exèrcit -com ara ocorre- ja que aleshores ens trobem davant una democràcia que no té com a fonament últim el pacte entre iguals, la raó dialogant o la llibertat d'escollir, sinó el fusell, el canó o el tanc intimidadors.

El repte que la història ens col•loca al davant en aquest període important serà probablement emmascarat, estigmatitzat o substituït. Però és ací al davant. I tant de bo que aquesta vegada tots nosaltres, sense exclusió, assenyadament i sense odis, enfrontaments ni manipulacions, arribem a comprendre que no podem perdre una altra oportunitat de no treballar pel nostre reconeixement com a nacionalitat històrica. Açò o tornar a la nostra no existència. El futur immediat i l'altre és, una vegada més, com sempre, a les mans de nosaltres els valencians.
______________________________________________________________________________________________
COL•LECTIU ALQUIBLA:S.Llàtzer,J.Pons,F.Camarasa,B.Hernandis, M.Mengual,J.Antón.Diari LEVANTE.Tardor/98.