•ACTIVISME CÍVIC
______________________________________________________________________________________________

A mesura que passen els anys, algunes nacions anomenades benestants assumeixen en major grau la responsabilitat del manteniment dels drets universals i la dignitat humana. Però, així i tot, els problemes sorgeixen i s'estenen més ràpidament que els recursos i la capacitat de reacció de les organitzacions (FAO, UNICEF, OMS...) creades per combatre'ls. Per això, en la majoria dels països democràtics han brollat organitzacions extraoficials, que intenten pal•liar tot allò que els estats organitzats no són capaços de resoldre. Estem parlant dels voluntaris socials. Persones que a través d'un compromís individual desinteressat ajuden a construir un món més habitable i menys discriminatori.

En tot lloc i en tot moment trobem individus o col•lectius que reben un tracte diferenciat. Aquest tracte desigual pot ser causat per raons d'ideologia, cas de Xile; per raons ètniques, cas de Rwanda; per raons racials, cas d'Àfrica del Sud; per raons de religió, cas d'Irlanda; per raons culturals, cas d'Espanya, no cal ni dir que en tots aquests casos hi ha un rerefons econòmic.

Caldria dir que la política cultural no és un simple imperatiu legal, sinó més aviat una exigència de la democratització social. Els poders públics, en aquest cas l'Estat espanyol i el govern Zaplana mai no podran exhibir cap mena de mèrits pel fet d'intervenir davant d'una situació social de desequilibri, com podria ser la creació de consens en el conflicte lingüístic. Al contrari, haurien d'assumir responsabilitats per cadascuna de les errades o inhibicions amb què han tractat la nostra realitat desequilibrada, de discriminació flagrant.

Pel que fa als valencians, les infravaloracions socials s'han manifestat de manera vehement en el camp de la segregació cultural. Açò ha estimulat l'aparició de moviments ciutadans reequilibradors. Sense les incursions de les associacions cíviques en el territori operatiu de les institucions, potser ara el genocidi cultural s'hauria consumat. Seria desitjable, llavors, una coordinació dinàmica -que responguera fidelment a la demanda social i el tractament igualitari- entre els moviments cívics i les polítiques institucionals. Sovint ens trobem davant d'iniciatives administratives legals que semblen irreprotxables i que són inoperants. La política cultural hauria de tendir a criteris d'igualtat i no de frustracions col•lectives, la civilitat així ho demana.
______________________________________________________________________________________________
COL•LECTIU ALQUIBLA:J.Pons,S.Llàtzer,F.Camarasa,M.Mengual,P.Carreres,B.Hernandis, J.Antón.Setmanari EL PUNT.27/12/98.