•AI, ELS ESTATS!
_______________________________________________________________________________________________
És diumenge. En obrir la TV anem a parar de nassos a les eleccions d’Euskadi (noteu que no dic, que no puc dir, d’Euskalerria) i de Galícia. Estan parlant del nivell de participació i de sobte apareixen determinats líders entonant les seues declaracions-propaganda sobre la participació i la llibertat d’elecció, i que és un nou dia i un triomf de la democràcia i la llibertat i els seus defensors, perquè per fi –diuen tot cofois- no han participat els partits abertzales, als que aquells defensors de les llibertats democràtiques, identifiquen amb ETA i la violència, cosa que no deixa de ser una curiosa paradoxa. S’omplin la boca de llibertat i impedeixen que un 12-18 per cent de bascos puguen escollir els seus representants perquè una legalitat-violència imposada des de fora a Euskadi, que té origen en una Llei de Lleis i a la que anomenen Constitució espanyola, els marca les regles del joc als bascos, ja que els ve a dir que si obeeixen els seus imperatius legals, podran votar i jugar a la democràcia, i que si no obeeixen només que a sí mateixos i a la seua voluntat de ser i de viure sense imposicions exteriors (franceses i espanyoles), llavors no tenen cabuda en aquesta democràcia. Que sols hi ha llibertat i democràcia si, i sols si, accepten els marcs espanyol i francès en que els bascos s’hi troben en l’actualitat. Que ser bascos només, no és un exercici ni una situació que els puga portar la pau, la democràcia i la llibertat. I que, per tant, governar-se –els bascos- per ells mateixos està fora de tota possibilitat. Així han parlat i parlen –continuen parlant en el segle XXI- els homes d’estat, els estats en definitiva, fins i tot aquells que com Espanya i França, formen part de la tan airejada Europa de les llibertats i la democràcia, i inflen el pit davant el món i els països apallissats per Europa i Amèrica del Nord, autoproclamant-se l’alfa i l’omega i els guies de la civilització més racional, avançada i culta de quantes n’han existit o en poden existir. Tanta reflexió, tanta filosofia i tanta praxis política, i tantes constitucions, lleis, normes, reglaments i decrets per acabar constituint i defensant estructures de poder i sotmetent –com vulgars gàngsters imperialistes i colonialistes- territoris i pobles que allò que volen és viure en pau, amb independència i sense intromissions de ningú de fora, és a dir, en llibertat.

Què còmode els resulta als defensors de determinats grups de gent com els espanyols poder organitzar-se socialment i política a Euskadi i, a més, fer-ho d’acord amb les idees, programes i praxis polítiques, econòmiques i socials dels de fora i recolzats pels aparells de l’Estat espanyol, i en connivència d’alguns de dins als qui els interessa ser i viure com els seus homòlegs de fora, vendre allò de dins als de fora, i governar als de dins amb l’ajut dels de fora. Què bonic és poder treure pit en casa de l’altre i poder dir “aquesta és ma casa” quan darrere tens els poders de l’Estat (exèrcit, policia estatal, guàrdia civil, tribunals de justícia, organitzacions polítiques i culturals, i mitjans intoxicadors de comunicació estatals) i pots parlar de democràcia i llibertat que sempre queda bé! ¿Com és que els procedents d’altres pobles i nacions, ara que hi ha molta gent diversa a Europa, Espanya i altres nacions de l’Estat espanyol, no se’ls permet la possibilitat d’organitzar-se políticament i als espanyols a Euskadi i altres llocs de l’Estat, sí? És que aquella altra classe d’estrangers són imbècils, o serà que hi ha lleis i imposicions que els estats els hi apliquen i que els impedeixen d’organitzar-se i de defensar els seus interessos? O ¿és que els espanyols tenen un privilegi que ni els nacionals d’Euskadi tenen, ja que els hi diuen quina classe de pedigrí democràtic han d’exhibir? ¿No serà que l’Estat espanyol –i per extensió França- no respecten realment ni Euskadi Sud i Euskadi Nord, territori que anomenem Euskalherria, ni al poble basc? I ¿no és això una situació més aviat típica d’un residu colonial decimonònic, una acció més pròpia de jugar a ser imperi, com Espanya i França ho foren –però ja no ho són- en la seua història? Ser espanyols o francesos per acabar, els bascos, així, ocupats i sotmesos per Espanya i França, controlats des de Madrid i París, per decisions externes que no són les seues?

Aquests dos estats s’ho han de fer mirar això de la llibertat i la democràcia, perquè no cola ni és de rebut. Estan jugant a un joc pervers amb les cartes marcades. I els seus acòlits i tocacampanes d’Euskadi i d’altres nacions (hi ha altres nacions a més d’Espanya, al seu interior), són uns desvergonyits que estan jugant en casa aliena i amb tota l’artilleria de l’estat, la qual els hi ajuda a mantenir una situació favorable als interessos dels estats, de les seues classes dominants. Alguns d’aquests desvergonyits que tenen les esquenes ben cobertes per l’estat espanyol i el francès, diuen dels bascos que defensen la idea d’una Euskaleherria unida i independent, que no es poden organitzar i votar perquè defensen el terrorisme i a ETA. I que tindran cabuda a Euskadi quan ETA desaparega i, per tant, també ho faça el terrorisme.

Nosaltres, però, creiem que sols els deixaran organitzar-se i votar no quan ETA no existesca, sinó quan no queden abertzales o l’abertzalisme no tinga ja a penes força per constituir una opció política d’importància com la que té ara al País Basc de la part espanyola. Del que molt bé es podria deduir que als estats espanyol i francès no els interessa acabar amb ETA, perquè ella és la coartada per a continuar amb aquesta pantomima de l’enemic que practica el terror i que cal vèncer posant-lo agenollat davant l’estat de dret i democràtic que constitueix l’única garantia de les llibertats de tots, etc. etc.

El que els interessa als estats espanyol i francès, realment, és que el poble basc no puga tenir cap opció, cap força que proclame i inicie el procés cap a la independència d’Euskalherria com a possibilitat futura, que enarbore el discurs de l’autodeterminació i la capacitat de decidir d’Euskalherria al marge dels estats espanyol i francès. És això el que volen els estats, els estats espanyol i francès. Concretament: que Euskalherria no arribe a ser un país més d’Europa com tants altres ho han estat recentment (en el 1991 Estònia, Letònia, Lituània, Geòrgia, Eslovènia, Croàcia, Macedònia, Moldàvia, Ucraïna, Bielorússia, Armènia, Azerbaidjan, Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Turkmenistan, Uzbekistan; en el 1992 Bòsnia-Hercegovina; en el 1993 Txèquia, Eslovàquia i Andorra; en el 2002 Timor Oriental; en el 2006 Montenegro; i en el 2008 Sarajevo). I, per descomptat, que el que volen aquests dos estats, l’espanyol i el francès, tots els estats, ai!, és que continue la situació oprobiosament colonial, com sempre, sobre Euskalherria i sobre altres territoris i pobles del món. Si ho poden fer, ho mantindran. Però, per què nosaltres els havíem de deixar que feren el que els donés la gana en detriment de la voluntat lliure dels pobles? Per què no trencar el seu fals discurs de la llibertat i la democràcia? Per què no denunciar que la seua condemna del terrorisme és una posició ben hipòcrita i ben cínica perquè s’aplica als grups menuts i testimonials, allò que s’anomena terrorisme a la menuda, però no s’aplica quan es tracta de terrorisme a l’engrós, el practicat per determinats països, com els EUA i Israel, paradoxalment en nom de la democràcia i la llibertat, als quals se’ls adula i se’ls donen copets a l’esquena en senyal d’aprovació per les seues covards accions destructives? Per què no construir i estimular organitzacions de la llibertat i per a la llibertat dels pobles, ja que aquesta, la llibertat és una premissa indiscutible per a la supervivència dels pobles i les persones? És això possible? A què esperem? Yes, we can !!!
_______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, Joan Antón. 1/III/MMIX