ALFONSO GUERRA
______________________________________________________________________________________________

S’han cobert de glòria, uns i altres. O de ridícul, tot i que uns més que altres. El Guerra, el Alfonso del PSOE, no el torero (q.r.p.d.), per descomptat ha quedat com un autèntic pallasso. Figureta de guinyol moguda pels fils del PP en el govern, ha posat el seu ego al servei dels interessos mesquins i covards d’aquest partit, que no dóna la cara enfrontant-se a l’Església i utilitza els altres –en aquest cas al Guerra- per fer la feina bruta. Però, com és que el Sr. Guerra no s’adona que està fent-li el joc al PP? O és que vol canviar de bàndol i està fent mèrits per veure si el recompensen com cal, tal i com ja han fet en altres ocasions insignes personatges com el Piqué, la Birulés, la Villalobos, el Rafa Blasco, etc. fitxant per la dreta cada vegada més radical que ens governa?

L’entrevista del Pedro Ruiz del dijous 6 de juny va ser antològica. A la segona pregunta, ¡quina casualitat!, i abans que el personal televident s’aborrira, el Pedrito li va amollar al Sr.Guerra, exsecretari general del PSOE, què opinava sobre la Pastoral dels bisbes bascos a propòsit de la violència a Euskadi, i el catatònic del Guerra –perquè sembla que els de la vella guàrdia del PSOE han entrat en “trànsit” amb pèrdua de memòria tots ells i ja no poden arribar a més- en compte de dir alguna cosa raonable i raonada sobre la qüestió va i fuig d’estudi el tema i no diu ni cinc de la violència a Euskadi (ni la d’ETA ni la practicada per l’Estat); ni parla de la politica del PP –d’autèntic jutjat de guardia- respecte a Euskadi d’abans i després de les eleccions, que per si no s’havia enterat aquest mateix partit les va perdre; ni fa referència al context generador d’eixa violència; ni esbossa una anàlisi mínimament lúcida del que diuen els bisbes bascos en eixa pastoral posant les coses en el seu lloc; ni diu ni pruna de la vergonyant tergiversació que el PP i els mitjans per ell controlats fan, que són quasi tots. Infumable i ignominiós l’episodi protagonitzat pel Guerra, perquè del Pedrito ja sabem que es pot esperar qualsevol cosa.

El que sí portava ben aprés el Guerra –i no us penseu que nosaltres som els defensors oficials de la postura i la praxi eclesial- era deixar ben clar que l’Església i l’estructura que la dirigeix són coses distintes; que l’estructura eclesial sempre ha manipulat l’organització i, per tant, el ramat; que l’Església-Església és capaç d’organitzar estris com la Inquisició, que dura fins ben entrat el segle XVIII, i que això no era una cosa de la Edat Mitjana, sinó ben recent; que de la mà de la Inquisició l’Església-estructura practicava la intolerància i la tortura més brutal, i matava la gent que no eren del ramat dels escollits; i que per si faltava poc, eixa mateixa Església, des de la impunitat i la més abjecta immoralitat, havia comés delictes monetaris col·locant els diners dels seus contribuents, confiats i babaus, en llunyans paradissos fiscals, etc. etc.

Bé, no diem que in abstracto, el Guerra no tinga raó. És a dir, que ell -que té informació puntual i molt rellevant- sàpia de què va el problema i un bon dia decidesca contar-nos la veritat ben seua. Quant a la història de l’Església i les seues fanàtiques i genocides persecucions moltes vegades al servei dels poderosos i els Estats-nació consolidats o emergents a Europa, és cosa sabuda i consabuda i no afegeix res de nou al problema i ell, probablement, ho sabrà millor que ningú per tal com va ocupar un càrreg rellevant a l’Estat. Clar que per aqueixes històries, l’Església ja ha demanat perdó i allà cadascú si la vol perdonar o no.

Però, el que ens preguntem, és ¿què collons tenia tot açò a veure amb la qüestió plantejada a l’entrevista del Pedrito que, per si no ho recordeu ja, era la de la Pastoral dels bisbes bascos contra la Violència i per la Pau a Euskadi, en favor del sentit comú i el diàleg en una societat convulsionada fins els fonaments pel terrorisme etarra i per la utilització de la violència per part de qui governa l’estat i contra tots els que no estan d’acord amb la seua paranoïca política, als qui denigra i demonitza com enemics de la humanitat i cómplices del terrorisme sense possibilitat de trencar silencis imposats ni mordasses que atenallen les paraules i les veus que lluiten per fer-se escoltar de tothom. Mon dieu! Quina creu, aquesta gent.
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, B.Hernandis, J.Antón. LA INTRO, 09/2002