·LES ALQUIBLES NECESSÀRIES
_____________________________________________________________________________________________

D'una manera pedestre i per a que tothom ho entenga, la vida, la vida pròpiament humana, tal i com l'entenem per aquestes latituds, no pot ser entesa sense l'exercici, en el nivell privat i en el públic, de la raó i la discussió de possibles projectes polítics que el personal, de manera més o menys organitzada i sobre la base d'unes regles del joc, en principi comuns per a tots, tinga a bé proposar i discutir. Eixa possibilitat de discussió generalitzada, autèntic criteri de la llibertat de pensament, ha de tenir el seu corresponent desenvolupament, més complicat i difícil, si es vol, en la llibertat política, d'acció, en la possibilitat d'intervenció directa, mitjançant l'acció individual o a través dels grups de tota mena, en la transformació constant del mig creat per l'home d'acord amb les seues possibilitats i segons les circumstàncies del moment històric que constitueix el seu present. És inevitable.

Sense jugar a semi-déus, que no és pas la nostra intenció, el ben del cert és que la història ensenya -i ja sabem que podeu dir que ella ens parla de moltes altres coses- que la realitat es troba constantment sotmesa al canvi degut a l'enorme capacitat de l'home per a transformar constantment eixa realitat per ell construïda. Que tot això es fa segons determinats sentits de la realitat d'acord amb el que els homes-individus o grups- entenen allò que aquesta ha de ser, no és cosa menys coneguda. Que cal tenir en compte, a més, que els homes ho fan d'acord no solament amb el seu propi interés, sinó també d'acord amb allò que consideren constitueix les exigències de determinats fins últims a assolir, crec que no deu ser oblidat per ningú.

Es possible entreveure aquí, en l'oblit dels homes dels per a què, de les finalitats immediates i les darreres, un cert despiste de la gent -aquí ens incloguem tots- respecte allò que anomenem el sentit de la realitat, i la petrificació o esclerosi de determinats discursos i praxis polítiques que ens porten al fàstic, al cansament, la desorientació, la mandra i al seu posterior enfonsament amb la consegüent frustració, desencant i desmobilització del personal amb l'afegit que tot ha estat una pèrdua de temps. Val a dir: es mastega -amb la crisi d'identitat personal, de militància i d'identitat col·lectiva- el retrocés a les cavernes polítiques pròpies d'etapes (quasi) pre-democràtiques. I amb açò propiciar un fenomen molt típic de desencís: desentendre's de la realitat, dedicar-nos a cultivar, com digué Voltaire, cadascú el seu jardí.

Fuster ho consignà amb la seua manera lapidària d'escriure: "En l'ordre econòmic, en l'històric, en la informació de cada dia, en el de la llengua, en el dels compromisos civils, la regla general és la tàctica de l'estruç: ficar el cap sota l'ala, tancar els ulls, autoignorar-se" (J.Fuster, Un país sense política, pàg.136).

Cal açò o cal alguna altra cosa? ¿Té sentit encara el pensament racional i la reflexió acurada en l'àmbit polític i social, o cal relegar-nos al silenci i deixar en mans de xarraires, timadors i encisadors la construcció de la realitat?

Ens calen llocs com Alquibla -una organització per a la reflexió pública que sense perseguir fins polítics a l'ús, ni ser un trampolí de futurs polítics- ens ajude a aclarir les mil i una confusions que emmascaren les proclames i les ideologies darrere les quals es couen ambicions inconfessables de grups ciutadans i interessos polítics que sols volen treure, a partir de la política, un profit particular -individual i de classe-. Ens cal, també, una Alquibla -una palanca de reflexió- que, semblant a la que demanava Arquímedes, ens ajude a comprendre i transformar la realitat. Ens cal una Alquibla que propicie la reflexió crítico-racional, plural i diversa, per a mantenir-nos en l'objectiu irrenunciable d'una tasca que ens fa homes, éssers racionals i polítics, ciutadans d'un món que hem d'ajudar -sense la renúncia de ningú- a afaiçonar amb les nostres ments i les nostres mans.

I ens calen per tot arreu Alquibles. Moltes Alquibles més. Com a col·lectivitat, no ens podem quedar a la reraguarda del pensament i l'acció. (Aquí, com en tantes altres coses, qui no corre vola). No podem esdevenir fills de la paràlisi. Hem d'atrevir-nos a pensar -com digué consignatàriament Kant- i hem de prendre la drecera de ser els responsables de les nostres pròpies accions. I ens cal el pensament dels grups i els individus que des de les respectives Alquibles (deixe a la consideració de cadascú si la reflexió ha de ser individual o en petits col·lectius) encenga la flama de la intel·ligència i expresse "amb veu solemne i clara", que diria el poeta, tres interrogants fonamentals: qui som, què volem, i cap on hem d'anar.

I front a açò no debem esperar les espectatives del poder. No ens valen els grans discursos oficials. No ens valen les imatges contemplatives d'un País autosatisfet. No ens valen, tampoc, les expressions de narcissisme cultural. No ens valen unes regles del joc -ni les de dins ni les de fora- que ens aboquen a la despersonalització, la paràlisi i la desmobilització. No ens val la misèria d'un Ordre Establert que ens acula a l'absurd i a la destrucció. No ens valen els destructors explícits ni implícits que ens veuen com propietat seua i sols se'ls ocorre fer de nosaltres objectes prioritaris d'ocupació, possessió i fagocitació. Ens calen Alquibles, eines que amb clar compromís d'incidir en la realitat, la reinterpreten, perquè sols es pot transformar una realitat quan ha estat entesa, i sols la podrem entendre si ha estat, prèviament, dita. Aquestes darreres equacions, per cert, es deuen al desconegut mestre Lluís Aracil, personalitat universal ignorada a casa nostra. Ah! No ens enrecordàvem que la nostra societat no necessita de persones com l'Aracil!. Panem et circenses, doncs?
_____________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:Salvador Llàtzer,B.Hernandis,P.Carreres, X.García,J.Antón.Diari LEVANTE.23/1/96.