·ELS ALTRES SENTITS DE LA REALITAT
_______________________________________________________________________________________________

La mort, la de qualsevol ésser sensible, sempre és un desafiament a la comprensió humana. La mort de persones és el buit i el calfred incontrolable. Si n’és producte de l'acció d'altres persones llavors és l'encarnació viva de l'horror. Les morts en nom de l'emancipació dels pobles i les societats és l'absurd esdevingut innominable. Són, com les d'Ernest Lluch i tantes altres, morts incomprensibles, deplorables i absurdes, morts que diuen moltes coses sobre la condició humana en molts sentits. S'ha dit d'aquestes, però, que no mataran l'esperit de diàleg que l'Ernest implicava i defensava fins l'extenuació. Són morts que ens parlen d'una realitat i que ens plantegen un problema: el problema basc -del qual l'Ernest se sentia enormement preocupat, identificat i compromés- i que continua fermentant i agriant-se. I la veritat és que la història humana, la de molts pobles i societats, ha passat per moments tan incomprensibles o més que aquest, per al qual no es troba (no trobem?) una explicació racional, lògica, coherent, de sentit comú.

Però si volem començar a entendre'l, i per fer-ho cal passar per damunt de fenòmens com la destrucció i la mort, la manca de respecte per la vida, la violència i el desànim que provoquen aquests successos, no ens queda més que intentar aprofundir en aquest esdeveniment malgrat el significat que organitzacions molt poderoses, com ETA i l'Estat mateix, imposen i volen fer prevaldre sobre l'opinió pública.

Si partim de la premissa que no existeix un únic sentit de la realitat sinó diversos, i que el construït pels qui tenen el poder no és l'únic que existeix, haurem d'advertir que hi ha una lògica i una coherència -ens agrade o no- que presideix les estratègies i els objectius dels grups armats revolucionaris, els moviments independentistes, els moviments d'alliberament nacional, els partits nacionalistes i els partidaris de tot el que significa l'emancipació de pobles i comunitats del domini i la tutela que els organismes i les institucions dels estats exerceixen sobre ells, amb l'excusa d'administrar eixa pertinença i en nom del que eixos estats consideren que és el més convenient.

Les paraules del mestre Aracil, quan digué a propòsit d'altres assumptes, que també "la bogeria té mètode", és a dir, una lògica, una coherència, un sentit, poden constituir un punt d'arrencada i ser estimuladores per a desvetlar possibles sentits i lògiques. I segur que des del costat "correcte" de les coses sempre són els altres els bojos, els incoherents i els irracionals. Però no oblidem que hi ha un no res que separa el brètol de l'heroi, la vilesa de l'heroïcitat.

En primer lloc, per començar a aprehendre un altre sentit de la realitat, hauríem d'entendre el punt de vista d'un basc que no vol veure com els dirigents espanyols o francesos li governen sa casa, o li trastoquen els equilibris en favor d'un "procés de canvi" que no serveix per canviar res: ni la dependència respecte d'Espanya i de França, ni eliminar els entrebancs que possibiliten la realització dels seus desiderata de llibertat, independència i autogovern, ni res de res. D'ací es desprén que els partits nacionalistes espanyols legitimen el seu sentit de la realitat estatal en dues fal·làcies democràtiques per tal de subjugar el poble basc. La primera és l’empara en una Constitució Espanyola que els bascos rebutjaren el 1978. La segona, més subtil, es refereix a la trama del que signifiquen les eleccions generals a l'Estat, les quals suposen un desavantatge quantitatiu per al poble basc respecte de la resta, ja que els partits proespanyolistes PP i PSOE, en tenir en el conjunt de l'Estat més vots que qualsevol partit nacionalista basc, que sols representa els bascos, sempre controlaran un Parlament que mai no podrà arribar a propiciar majories nacionalistes impulsores de canvis en la Constitució que òbriguen les vies de la seua autodeterminació.

En segon lloc, que aquest argument funciona en favor de la idea, històricament acariciada, ja que sols una solució d'enfrontament amb les forces polítiques espanyoles i franceses i el tensionament general de la societat basca al voltant de dues opcions, partits foranis versus partits bascos i ETA, és l'única manera de poder plantejar el procés de la reconstrucció política d'Euskal Herria com a societat europea i amb plena capacitat per a decidir el seu futur, tal i com ara mateix poden fer-ho Espanya o França, causa directa -aquestes darreres- de les pròpies insuficiències dels bascos.

I, en tercer lloc, que si no fos per l'existència d'ETA, malgrat que a nosaltres ens semble deplorable la desaparició de persones a mans dels gudaris etarres, no hi hauria cap possibilitat d'eixir del cul de sac de l'autonomisme pseudodesenvolupat; de la dependència espanyola i francesa; de ser un país dividit i ocupat; ni de poder marxar cap a la soberania plena, i sí, pel contrari, d'anar cap a un procés subtil i imperceptible -però cada vegada més intens- de degradació i de pèrdua del control sobre el propi país i els propis assumptes.

En altres paraules, per dures que aquestes siguen d'escoltar: sempre hi ha i hi haurà gent que pensarà que de no exisitir un moviment armat que defense una comunitat, o una part bastant gran d'una comunitat, fins i tot a sang i fetge -i açò és molt dur de païr, ja ho sabem-, que aquesta serà incapaç d'allunyar-se de les inèrcies i dinàmiques que teixeix l'estat que l'inclou, i que tindrà les portes barrades per construir democràticament el seu procés d'autodeterminació i d'aconseguir la plena independència al marge d'aquell estat, el qual és qui determina i determinarà la seua vida i li impedirà d'arribar a formar-ne un de propi.

Perquè justament açò és el que hi ha en discussió. I ja és l'hora que, perquè mai més no es transgredesca el dret a la vida -d'uns i d'altres- a la llibertat i a la independència, els estats-nació assumesquen d'una vegada el dret democràtic dels pobles a la seua autodeterminació, i que aquest dret siga elaborat i ratificat en una Carta Europea per a l'Autodeterminació dels Pobles i les Nacionalitats, inclòs en les seues constitucions i no combatut (tal i com ja existeix l'actual Carta per la Defensa de les Llengües Minoritàries d'Europa) i s'esperone els estats que la signen, la ratifiquen i l'acomplesquen.

Cap idea, cap estratègia, ni cap objectiu no pot atemptar contra la vida de les persones. No hauria de poder. Però sabem que sols és això, un potencial, un desig, una esperança moral fraudulentament conquerida. Les organitzacions armades, les legítimes i les clandestines, no en saben sovint d'aquestes coses, i apel·lant a elevats principis com Déu, Ordre, Justícia, Pàtria, Causa, Nació, Llibertat, Democràcia, Poble, Civilització o Futur, ni han parat, ni paren de matar. Possiblement, per això, ja és hora que ens reconeguem com el que som: una espècie de dubtosa moralitat amb necessitat de grans transformacions.
_______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer-J.Pons, B.Hernandis, A.Ballester, J.Antón, P.Carreres. IDEES,2/12/2000