·ANÀLISI i BALANÇ ELECTORAL
_____________________________________________________________________________________________

En tornar a les rutines quotidianes, constatàrem, després d’acabades les eleccions, expressions d’absoluta perplexitat i decepció que han configurat un panorama que ens pot agradar més o menys, però que és el que hi ha. Alguns, aclaparats per la derrota i amb la moral per terra (bé, potser no era tant), no acabaven d’entendre com havia estat possible que la dreta no hagués estat penalitzada del poder amb tanta prepotència, autoritarisme, ineficàcia i manifestacions en contra com havia exhibit/suportat al llarg del darrer any. Què més feia falta per a que la gent despertara després de les protestes contra el PHN, el “xapapote”, la guerra contra Iraq, la llei de “qualitat”, el “decretazo”, la llei de partits, el tancament de periòdics, etc.? Al País Valencià hi havia l’esperança que el PP fóra desplaçat de les institucions, ja que en aquest territori sembla que havia començat tota una mostra del que era capaç de fer la dreta privatitzadora, tot un model a exportar a la resta de l’Estat.

Però la cosa ha estat precisament a l’inrevés. Amb coneixement (o sense) del futur que ens espera, i que alguns s’havien afanyat a vendre’ns com de promissió, la gent ha votat a la dreta i en quatre anys van a passar moltes coses.

Ens hem d’espavilar si no volem que els desastres en l’urbanisme, en el medi ambient, en l’aprofundiment en la desigualtat, en l’homogeneïtzació cultural i en la qualitat de la vida ens asfixie i convertesca el territori, el poble, el País i la societat, en hàbitats i àmbits insofribles, hostils i deplorables. Però, abans hem de començar per no autoenganyar-nos i abocar anàlisis creïbles i racionals sobre la realitat que ens ha tocat digerir.

El PP ha guanyat perquè el poder ja dóna al qui el té, per pura inèrcia, l’estabilitat, assegurant-li la permanència a condició que no faça excessives bestieses.

D’una altra banda, la dreta ha tingut una virtut: ha anat cohesionada des de fa diverses legislatures i ha constituït un bloc sense a penes badalls i fortament unit, tot a l’inrevés del que ja és tradicional en l’esquerra, o el que es pressuposa que és l’esquerra, que sempre sol anar bastant dividida i, en ocasions, irreconciliablement enfrontada.

La dreta ha sabut percebre que els seus interessos eren coincidents, i això els ha dotat de la paciència necessària no exempta d’inversions i propaganda a tots els nivells (ací està la història de la seua recomposició) per a saber esperar i dotar-se dels instruments polítics necessaris, així com trobar les persones adients per a l’aconseguiment d’eixos objectius i interessos.

La dreta ha sabut també construir un espai dens i diversificat de comunicació i controlar-lo de manera milimetrada. Utilitzant sense complexos i amb profusió aquests instruments, ha dominat i controlat la informació, de vegades de manera descarada i partidista, com si es tractés de mitjans oficials d’èpoques passades en què sols existia una sola veu i tot eren unanimitats. I això ho ha fet: (1) continuant amb el procés d’ autoglorificació del seu poder, el seu partit i el seus líders. (2) obturant o detenint la crítica al poder (al temps que impedia la presència de l’oposició i d’aquells que pogueren dir paraules amb seny i rigorositat científica, per a definir i centrar el debat), quan no mentint i manipulant descaradament a l’opinió pública. (3) consolidant i estenent els seus valors, punts de vista i obsessions maniquees (“estàs amb mi o contra mi”), presentant l’altre com l’enemic, com l’encarnació del mal que, per cert, en un moment donat ho eren quasi tots. (4) manipulant descaradament els sentiments de la gent utilitzant la por: a) al terrorisme i en particular al terrorisme d’ETA. b) al fantasma d’un ressuscitat “front popular” socialista-comunista. c) i, estenent la idea que “España es trenca”. (5) en darrer lloc, aglutinant l’electorat al seu voltant i sol·licitant el seu suport, polaritzant a la vegada les opcions conservador-progressista com les úniques possibles i mútuament excloents.

Al País Valencià, el PP (1.144.110 vots), del qual deien les enquestes que perdia la majoria absoluta, l’ha revalidada i no tindrà problemes per governar la Generalitat. L’acompanyaran de comparses el PSOE (870.589 vots) i EU-L’Entesa (153.496 vots). Les 932.473 abstencions, així com els 37.839 vots en blanc, doncs bé, diuen que això és normal.

A Alzira sembla que ni el propi PP s’esperava aquests resultats. Amb 7.790 vots ha aconseguit 4 coses d’una sola jugada: (1) reabsorbir gran part del seu electorat que se n’anà a Unió Valenciana (1.250 vots); (2) ser majoria al Consistori; (3) desplaçar sense opció de govern al PSOE (6.803 vots), que no s’unirà al PSI (3.372 vots); i (4) obtenir l’alcaldia. El major desastre ha estat per a Unió Valenciana (1.250 vots). El Bloc (1.450 vots) es manté tot i perdre vots a cada elecció, i Esquerra Unida-Entesa-Esquerra Republicana del PV (828 vots) es queden fora amb molts altres partits que paguen la desunió i/o el vedettisme del que fan gala. Com que és previsible la unió de PP i PSI, l’alcaldia serà per al PP, si no hi ha sorpreses d’última hora procedents d’alguna Conselleria.

Vista la cosa des dels paràmetres esquerra-dreta, Alzira, que ha tingut sempre un vot majoritàriament d’esquerres ha patit, a hores d’ara, un decantament molt clar: dels 33.476 electors, 9.828, serien vots d’esquerres, si en aquesta operació hi contem al Bloc. La dreta recolliria 12.412 i guanya per 2.583 vots. Si li adjudiquem els votants del Bloc a la dreta, cosa que no agradarà a més d’un, ni de dos, llavors la dreta guanya per 5.483 vots.

Molt probablement, la gent ha jugat l’opció que cal votar aquells que poden portar inversions i infrastructures, tot i la immoralitat deduïble del fet que les inversions es facen o no depenent del color polític de Diputació i Generalitat d’una banda i de l’Ajuntament per l’altra. En definitiva: pragmatisme pur i dur. I manca d’escrúpols. Perquè si tothom despulla sense vergonya la seua vida privada davant les televisions, ¿per què hauria de sentir vergonya per abdicar de la seua dignitat, quan els semidéus menors de la ciutat els digueren que, si ells governaren, els diners entrarien a cabassos a la ciutat?

Independentment que aquest siga un xantatge intolerable i condemnable, el judici als pobles sols es fa quan es perden les guerres. Quan es guanyen, encara que siga en unes eleccions, quin altre judici moral es pot destil·lar sinó el de dir que els pobles sempre tenen raó?

En definitiva: la gent ha pensat amb la butxaca i ha deixat a banda els principis i altres històries: ni agonia cultural, ni depredació del territori, ni constrenyiments de les llibertats, ni atac a la dignitat, ni tancament de periòdics, ni llei de qualitat, ni l’abominable PHN, ni el recolzament a l’imperialisme americà pels genocidis comesos. O el que seria pitjor: la gent vol tot això, i això sí és preocupant. Ha restat impermeable a les raons del descontent i la crítica raonada d’una part de la societat, i ha confiat, en canvi, en la posició mantesa pels qui aparentment els oferien tranquil·litat, repòs i seguretat. Creure en les promeses... bé, d’això ja no estem segurs.

L’abstenció local (10.784 vots) representa un percentatge relativament elevat (32’22%) res menyspreable que ens deuria fer reflexionar sobre els seu significat: passatisme, desencant, manca d’opcions que els representen? Alguna cosa pitjor? Vivim, doncs, al millor del móns possibles, com digué el filòsof alemany Leibnitz. I què si no?
_____________________________________________________________________________________________
Col·lectiu Alquibla: S.Llàtzer, B.Hernandis, J.Antón, S.Furió. VI del MMIII