·AÇÒ D’ISRAEL NO TÉ NOM
_____________________________________________________________________________________________
Des del dia 28 de juny Israel ha tornat a entrar a la Franja de Gaza. Aquest petit territori al sud de Palestina és un dels dos que li queden al poble palestí (l’altre és Cisjordània). A Gaza hi viuen 1 milió i mig de palestins. Per descomptat que n’hi ha molts més a l’exili. Es calcula que uns 4’5 milions, però aquests sembla que no compten. Bé, tampoc els que hi viuen conten massa, no us penseu, al menys per a Israel i el seu padrí, els EUA, que no para de donar diners i més diners a aquest mató de barri que li manté l’ordre en la zona i compleix molt bé el paper que li han assignat en aquest encàrrec que no és un altre que servir els seus interessos. I per fer bé aquesta feina, els EUA li han donat a Israel, des de l’any 1973, la res menyspreable xifra de 1’6 bilions de dòlars, és a dir, més del doble del que va costar la Guerra del Vietnam, segons els càlculs efectuats l’any 2002 per Thomas Stauffer i exposats en una conferència organitzada pel US Army War College a la Universitat de Maine.

Aquest recent atac no és un mer acte de manca de respecte i represàlia cap a Palestina, els palestins i el seu govern, sinó una acció més en la llarga llista d’un procés, un llarg procés, que data des del 1947 quan Israel va començar a gestar el futur de l’Estat d’Israel -cosa que s’esdevingué l’any següent amb la seua proclamació-, sinó un acte més d’ocupació, després de simular que es retirava de Ghaza i de Cisjordània, a fi de rentar una mica la seua imatge pública i distreure la bona fe dels qui guarden una certa esperança perquè Israel acomplesca alguna vegada les decisions de l’ONU, la qual, des del 1947, ha estat constantment amonestant i denunciant la política expansionista israeliana, d’ocupació i confiscació dels territoris palestins, així com d’espoli territorial i dels recursos, cosa que nosaltres no podem sinó esmentar pel nom real del què açò significa: política genocida, política d’extermini del poble palestí, en definitiva. I prou de circumloquis, prou de cinisme i prou d’hipocresia. Aquesta ocupació, aquest espoli i genocidi que venen de l’any 1947, es consumaren quan, el 1967, en produir-se la “Guerra dels 6 dies”, Israel ocupà els Alts del Golam, no sense expulsar abans 400 mil habitants palestins d’aquest lloc on aquests hi vivien i controlar els recursos hídrics, fonamentals per a la supervivència a qualsevol lloc d’Israel i de Palestina. I es reblaren quan Sharon fingí sortir de Ghaza, en realitat per assegurar-se la confiscació de terres a Cisjordània i Jerusalem est, estenent l’assentament de més i més colons, i prolongar el “mur de la vergonya” que separa palestins d’israelians. I ni retirada, ni acompliment de les resolucions 242 i 338 de l’ONU, ni Mapa de Ruta, ni consultes ni converses bilaterals, ni res de res.

L’expansionisme israelià ha arribat a ocupar pràcticament tot el territori palestí, el poble del qual viu, ara mateix, controlat i asfixiat, ocupant tan sols el 14% d’una terra –Palestina- que havia estat durant segles seua. Als palestins se’ls regateja (més aviat se’ls nega) l’aigua, el dret a la terra, el dret al comerç lliure i a realitzar els seus intercanvis sense intromissions entre ells i la resta del món, a organitzar-se cívica i políticament tal i com ho desitgen, a escollir els seus governants, que és tant com dir que se’ls nega el dret a la vida, a una existència en llibertat i dignitat, i a decidir els propis assumptes i a que es respecte el seu territori, les seues fronteres i les persones que hi viuen, a més de les que hi tornarien de l’exili si no hagueren estat forçades a emigrar a altres països.

En la circumstància criminal a la que Israel els hi ha abocat, el poble palestí és, en l’actualitat, i amb bastant seguretat, al capdavant dels països més pobres i de major nivell de misèria del món per tal com sols l’atur abasta un 60% de la població i aquesta depèn per a poder viure, en la seua totalitat, dels israelians, els quals com ja sabem de fa temps han portat els palestins a tancar-los en territoris totalment controlats i desproveïts del més necessari per poder subsistir amb un mínim de dignitat i decorositat. Estem parlant dels bantustans, aquell invent dels colons europeus esdevinguts els amos de Sud-àfrica, territoris en terra de ningú i mancats de qualsevol possibilitat de supervivència, amb el que els nouvinguts obsequiaren a la majoria negra, els seus autèntics amos, durant segles de vergonyant dominació, on la pobresa, les malalties, la desesperació i la mort eren el pare nostre de cada dia, davant la mirada indiferent i el silenci còmplice d’una Europa i un món absent i mut, com el que ara també li professen als palestins en no denunciar les bestieses que un estat terrorista ha estat cometent i comet encara sobre aquest dissortat poble.
_____________________________________________________________________________________________
Col·lectiu Alquibla: S.Llàtzer, J.Antón. VII-MMVI