·ASSASSINS DE RAONS i DE VIDES
_______________________________________________________________________________________________
El cinqué manament del que diuen és una llei impressa directament per Déu –per tots els Déus de totes les religions, possibles i impossibles- ens fa una prohibició ben explícita i contundent: NO MATARÀS! Als autors de les morts físiques o de la llibertat de pensament, el cantant Lluís Llach els anomena “assassins de raons i de vides”. I les seues accions són assassinats.

Ningú no va errat quan proclama que és absolutament indecorós i inhumà eliminar els demés. Però provocar la ira i la fúria atacant dels altres, que justificarà la pròpia “defensa” és una maniobra que, si aparentment no és un assassinat, en constitueix un de tan lamentable com l’assassinat d’eixe altre. Per cert, mai com ara, en nom de la pròpia “defensa” hem vist pervertir el sentit de les paraules i la veritat de la història de la discòrdia humana.

I és un assassinat, l’ocupació dels territoris de l’altre. Ni que siga amb l’excusa de defensar-se d’eixe altre, a qui se li neguen els drets més elementals d’existir: la terra, la identitat, la nació, la capacitat de decidir, l’estat. Perquè això porta a que eixe altre responga amb el que té més a mà, pedres, intifades o autoimmolacions que intentaràn, a la vegada, segar la vida dels que sempre proclamen des de la prepotència brutal que són les víctimes en aquest joc deshonest i de despropòsits.

I assassinats ho són, els processos d’estensió colonitzadora a costa del territori de l’altre, del conveí, fent-lo fugir de les seues cases i els seus camps, on havien afiançat la seua vida pobra i miserable, degut a les condicions a què els hi havien sotmés veïns més poderosos.

I assassinat és la ditribució geogràfica de la població –semblant a la de Sudàfrica amb l’invent dels bantustans- amb la qual encerclen els poblats i ciutats dels altres tancant-los tota possibilitat d’eixir-ne, rodejats sempre pel territori del veí poderós i brutal.

I és un assassinat posicionar-se solidàriament al costat de l’actual Cap del veí poderós que oprimeix, extorsiona, colonitza i reprimeix brutalment l’altre, que veu com és convertit en carn de canó i expoliat a perpetuïtat per part d’aquell veí poderós.

I és un assassinat, ajudar (vetant solidàriament en els organismes internacionals solucions al conflicte) aquells que amb la seua força, prepotència, setges, bombardejos, destruccions i matances que produeixen en els seus veïns el terror, la desesperació, l’extinció, per tota solució digna a un conflicte que dura anys, molts anys.

I és un assassinat matar, fa unes dies, el proisraelià exministre libanés i excomandant de la Falange Cristiana, Eli Hobeica, autor material dels assassinats dels 800 palestins que vivien al camps de refugiats de Xabra i Xatil·la, al voltant de Beirut, després que el 1982 entrara al Líban l’exercit israelià. Eli Hobeica, havia de declarar davant uns jutges enviats des de Brussel·les per un Tribunal que té obert un judici contra el pressumptament responsable d’eixes matances, l’actual cap de l’estat israelià Ariel Sharon, al qual es dirigeixen ara totes les sospites.

I assassinats són, també, els silencis imposats pels mitjans cómplices dels poderosos que posen de relleu que cada vegada tot s’assembla més entre el poder econòmic, el poder de la política i el poder de la premsa: les seues idees, els seus interessos, els seus objectius, les seues visions del món, els seus amics i, també, els seus enemics.

I assassins són els que havent escridassat tant a favor de la vida, antiabortistes del dogma i la religió oficial, ara fan de les seues demandes teatrals un silenci covard i còmplice. Però, ¿què passa ara? ¿és que l’autoritat eclesiàstica no els dóna consignes? Sols ens queda pensar que aquestes ovelles que moren no són del ramat del Senyor.

Al menys, com a éssers humans, malgrat tot l’uniformisme imperant, ens ompli d’esperança saber que l’exèrcit israelià comença a tenir problemes per tal com hi ha soldats que es neguen a anar destinats a l’escorxador en què s’ha convertit Cisjordània i Gazza. Aquests soldats objecten que no deuen ser executors de raons i vides, tan sols perquè la bogeria d’Ariel Sharon els ha convertit en part de la seua estratègia genocida.
_______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer-B.Hernandis, J.Antón, A.Ballester. L'AVANÇ, Febrer del 2002.