·AUTODETERMINACIÓ
_____________________________________________________________________________________________
Curt i ras, l’autodeterminació és el dret d’un individu, un grup o un poble a la seua llibertat, sobirania i independència. Així de simple i així de fàcil. En una societat constituïda, una societat que en el nostre context i des de fa ja alguns segles s’entén que ho és perquè té un estat al darrere, els individus i els grups que se senten instal·lats i còmodes amb una situació que perceben i accepten com a normal, no senten cap necessitat de parlar d’autodeterminació ni a reivindicar-la perquè –n’estan plenament convençuts- ja la gaudeixen o així ho creuen, i el concepte passa a millor vida confiats com estan que la seua sobirania està assegurada. No en fan objecció d’açò, es dediquen a qüestions més prosaiques i crematístiques -passions incloses-, i accepten tranquil·lament la situació com la que és, sense ni creure ni pensar que les regles i les normes necessàries per a l’existència d’una societat organitzada no siguin les què els podrien garantir la pau i la tranquil·litat guanyades.

Però la cosa es complica –o alguns la volen complicar que per això estem en aquest món- quan una comunitat existent a l’interior d’un estat-nació, reclama i exigeix des de la pròpia identitat forjada en la seua consciència col·lectiva i desenvolupada en el devenir de la seua història, amb clara vocació de llibertat, que aquesta llibertat sols pot existir amb l’autogovern ben entès i amb sobirania no compartida, perquè sols així obtindrà una existència sense mediacions ni subjeccions, imposicions o sotmetiments per part d’aquell estat-nació en el qual aqueixa comunitat ha estat inserida de grat o per força.

Políticament, tot i ser –el dret d’autodeterminació- un dret democràtic reconegut per Nacions Unides, recollit en la Declaració Universal de Drets Cívics i Polítics de 1966 i altres resolucions d’aquest organisme, i ser un instrument construït perquè les societats colonitzades pogueren acabar amb l’ocupació colonial recent i encarar el seu futur amb llibertat i garanties, es va decretar –per part dels Estats constitutius de N. U., no ho oblidem- com un principi totalment inaplicable a aqueixes altres nacions, les nacions sense estat, les nacions (europees i altres) que quedaren fora de la possibilitat de construir un futur nacional, essent annexionades als estats veïns basant-se en el “dret de conquesta” i ocupades-intimidades-reprimides-subjectades per part dels estats-nació que avui volen desatendre el problema intentant presentar i preservar la unitat-inclusió com una solució democràtica, moderna i pròpia d’un estat civilitzat on tothom té cabuda.

I ja és greu la cosa, però no sols pel cantó de la legitimació històrica i moral, sinó també pels dèficits juridico-polítics que presenta. Perquè una societat lliure, democràtica i amb un elevat grau de civilització (així ho digueren els estats que defensaren el procés de descolonització) és aquella que en la seua Carta Magna reconeix aquest dret fonamental, garant de la llibertat de tots, dels que no desitgen formar una societat a part (els que ja estan bé com estan) i dels que ho desitgen (els que proclamen el seu dret a l’autodeterminació i, si es decideix, a la desagregació). Per tant, una societat que no reconega aquest dret com un dels principis fonamentals en la seua constitució, a fi que algun poble o nació interior puga exercir-lo si així ho creu convenient, és una societat amb dèficits democràtics molt seriosos. I no val a dir allò que una societat política ja s’autodetermina quan tothom té una constitució que és de tots i per a tots, i té la possibilitat de votar, i votant cada cert temps ja exerceix aquest dret, aquest principi. Perquè d’una banda, no s’autodetermina real i completament si la constitució no contempla de cap de les maneres la possibilitat que una comunitat, un poble, una nació, ho puga fer, així com, d’una altra banda, tampoc no s’autodetermina si no pot decidir sobre la forma d’estat que ha de tenir. En resum, curt i ras: una col·lectivitat no s’autodetermina si no pot decidir anar per lliure o anar sola, ni tampoc si no pot decidir sobre la forma d’estat, és a dir, si vol una monarquia o una república. En definitiva, si no pot decidir sobre aquestes i altres qüestions que són vertebrals, fonamentals, i que en el cas espanyol, s’han escamotejat.

I si l’autodeterminació és la possibilitat de tenir a l’abast decidir si coses importants com aquestes es volen o no es volen, no tenir aquesta possibilitat és sempre una manca, un dèficit, o pitjor encara una imposició, una coacció, una intimidació. Una situació així expressa la impossibilitat d’autodeterminar-se, és a dir, la no-autodeterminació. I si no es té aquesta possibilitat, això vol dir que aquesta és compartida (i mai sabrem si la comparteix lliurement o de manera coactiva, a menys que es tinga la possibilitat real de decidir-ho). Conclusió: el desig de llibertat és un desig de tothom i tothom va a la seua recerca, però hi ha situacions que el determinen/condicionen i constitueixen un entrebanc ben seriós per ser-ho realment. La impossibilitat d’exercir el dret d’autodeterminació no és una impossibilitat de les moltes que apareixen en l’intent quotidià per anar acomplint les etapes individuals i col·lectives de la llibertat. Més aviat, el dret d’autodeterminació és un dret de drets, un dret molt especial, important i superior. És el dret per excel·lència. La clau d’accés a la llibertat plena, amb tots els ets i uts. Això o a la llibertat parcial, limitada; amputada, fins i tot. En resum: la possibilitat d’una realitat o la d’una ficció. I que comporta, en tant que fi, la possibilitat o impossibilitat de la realització humana, de tota realització. D’una altra manera: autodeterminació és llibertat.
____________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, J.Antón. (III-MMVI)