·BALANCES FISCALS
_____________________________________________________________________________________________
A Europa i altres parts del món, sobretot en les democràcies estables, modernes i avançades, hi ha un costum ben sanitós per part del Ministeris d’Economia i d’Hisenda, que són els organismes adients i responsables de fer-ho, de publicar les dades sobre balances fiscals i altres qüestions econòmiques. Així, tothom, ens privats i públics i tota la ciutadania que ho desitge té accés a saber qui, quant, per què i com paga i rep, tot contribuint a l’economia col·lectiva, que per cert és una manera ben important de contribuir a la tranquil·litat pública i la pau social, entre moltes altres coses.

A l’Estat espanyol no hi ha una tradició dels ens públics responsables de comunicar als contribuents aquestes qüestions ni, correlativament, dels estudiosos per preocupar-se i ocupar-se de configurar una tradició que desenvolupe científicament els estudis sobre comptabilitat fiscal. Com que és norma del nostre Estat durant dècades i possiblement centúries la pràctica de l’obscurantisme econòmic i fiscal, es fa difícil treure l’aigua clara en una qüestió que hauria de ser una exigència de la ciutadania i una obligació mitjançant una llei que obligués l’Estat a publicar de manera oficial –ell i no altres institucions privades o semipúbliques- els comptes de tots i posats a disposició de tots, cosa que avui amb els mitjans tecnològics disponibles no és gens difícil i menys a l’Estat espanyol.

Aquest Estat havia d’haver publicat les seues dades, al menys des de l’entrada en la democràcia, però sistemàticament s’ha resistit a fer-ho. La present reflexió utilitza xifres semioficials que corresponen a les publicades per l’Ed.Ariel al llibre Las balanzas fiscales de la Comunidades Autónomas, l’any 2000, fetes per Antoni Castells i altres, d’acord amb el criteri usat internacionalment, el del flux monetari, que per cert va ser un encàrrec del PSOE i que en ser presentat al nou govern de l’Estat, el del PP, el 1998, aquest govern no volgué publicar com hauria estat la seua obligació, per tal com era un encàrrec del Instituto de Estudios Fiscales del Ministerio d’Economia a una Comissió d’experts.

El que apareix bastant clarament en aquest informe, i que autors actuals com R.Tremosa i Jordi Pons han analitzat en les seues publicacions(L’espoli Fiscal,Ed.3i4,2004; Estatut de Catalunya, veritat contra mentides,Ed.3i4,2006), als quals caldria sumar les aportacions d’altres estudis com els de Trias Fargas (Narració d’una asfíxia premeditada,1984), i els de A.Castells, F.Cabana, G.López, M.Parellada, etc. (Catalunya i Espanya: una relació econòmica i fiscal a revisar,Proa,1998), és el següent:

En el període 1991-1996, l’únic en què hi ha dades fiables ens mostra que, pel volum de recursos aportats, Catalunya va ser el principal contribuent de l’Estat que arribaria en aquest període al 7% del seu PIB (entre 0’7 i 0’9 bilions de pts. anuals –vora 1 bilió de pts./any-, que han anat a parar a les arques de l’Estat).Les Illes Balears haurien aportat en aquest mateix període el 7’5% del seu PIB (1.778 milions de pts./any). El País Valencià hauria aportat en aquest període el 2’5% del seu PIB (1.659’3 milions de pts./any).

D’acord amb aquest criteri usat –el del flux monetari-, a partir del 1996, els qui eren receptors nets haurien augmentat la diferència. Madrid no sols no té dèficit, com contràriament l’Esperanzita Aguirre ens ha dit i repetit (i mentit), sinó superàvit, i Catalunya, les Illes i el País Valencià haurien augmentat aquest dèficit.

Com que a partir del 1997 les dades oficials ja no estan disponibles una sèrie d’institucions com La Caixa i FUNCAS (una fundació privada madrilenya), han intentat subministrar dades i teixir aproximacions a la qüestió, no sense que reconeguen -com ha fet FUNCAS- que les seues estimacions tenen, i molt, de subjectivitat i, per tant, d’inexactitud, com ha ocorregut a l’hora de ponderar la situació de la Comunitat de Madrid, pel que fa al seu dèficit fiscal real i a la solidaritat real amb la que contribueix.

Segons dades d’anys més recents, que cal prendre amb cautela, per a Catalunya, el període 2000-2001 arribaria al 9’4% del seu PIB (10.972 milions d’€ - 1’82 bilions de pts.) i el 2002-2004 al 9’2% del seu PIB (11.307 milions d’€ - 1’88 bilions de pts.).

Per a les Illes Balears l’any 2003 el dèficit fiscal hauria augmentat segons dades oficioses de FUNCAS, del 7’5% al 13’3% del seu PIB (3.153 milions d’€ - 0’524 bilions de pts.).

Per al País Valencià l’any 2003 el dèficit fiscal, segons la mateixa FUNCAS, seria del 2’4% del seu PIB (1.593 milions d’€ - 0’264 bilions de pessetes).

I es té la sospita, que no la certesa, degut a la manca d’informació que el Ministerio d’Economia no dóna, que el dèficit fiscal existeix i va en augment, i que es va acumulant (deute històric) i és cada vegada més elevat; però nosaltres tenim la certesa, que no la sospita, que són els territoris dels Països Catalans els qui mantenim aquest invent anomenat Espanya i no cap altre.

Tenim, també, la certesa que el desenvolupament de la major part dels territoris es fa a costa de la desacceleració de l’economia del conjunt dels Països Catalans i que això és nociu tant per a nosaltres com per aquelles autonomies que se n’aprofiten; i, d’una altra banda, que açò no sembla haver servit per a res ja que les regions que han estat receptores netes no han estat capaces de configurar en tots aquests anys una xarxa industrial que els traga de l’endarreriment. Amb els Fons de Cooperació Inter-territorial i els Fons Europeus (que conformen la base de la solidaritat) sols s’ha contribuït a perpetuar la situació existent i a subvencionar bàsicament a aquells cacics i “señoritos” als qui, com la Duquessa d’Alba, una de les majors receptores d’aquests fons i a molts altres propietaris de terres lligats a il·lustres cognoms relacionats amb el partit de l’oposició (PP), ja els va bé aquesta situació.

La quota de solidaritat ha de ser regulada i ha de tenir un topall com ocorre a països com Alemanya on la constitució recull i regula aquest aspecte (4% màxim del PIB d’un lander de l’Estat federal), així com alguns altres temes. Això és una Constitució i això és una democràcia, és a dir, una manera d’aprofundir en la justícia distributiva, sense que això signifique -com diuen molts actors polítics, militars, religiosos, empresarials, etc., per aquestes latituds-, que res es trenca ni s’enfonsa, ja que a més d’Alemanya, hi ha països com Bèlgica, Àustria, Dinamarca, Gran Bretanya, Noruega, Itàlia, EUA, Canadà, on els problemes de la recaptació dels diversos impostos, la quota per solidaritat, la capacitat normativa per a regular impostos dels territoris autònoms i altres conceptes tenen un tractament més comprensiu i dialogant, de la mateixa manera que lands, estats de la federació i territoris autònoms tenen una major sobirania recaptadora, impositiva i legisladora que no el cas espanyol, el qual amb el tan proclamat i cacarejat insuperable “estat de les autonomies” allò que té, en realitat, és una mera descentralització administrativa i poca cosa més, tot i l’escàndol, crits i desqualificacions d’una dreta (PP) cada vegada més salvatge i intransigent i una esquerra (PSOE) més jacobina i poc donada a la descentralització econòmica i política.

Del procés autonòmic inaugurat fa més o menys 25 anys, cal saber que unes autonomies creixen i altres decreixen. Les grans beneficiades d’aquesta situació han estat i són, encara, Madrid i les dues Castelles, i les grans perjudicades són Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, en creixements del PIB, en productivitat per persona ocupada i en renda disponible després de descomptats els impostos. I de tot açò no se’n diu res. Ni tan sols es diu que, a Alemanya, els landers tenen Agències Tributàries, que el seu sistema és semblant al sistema foral basc, i que recapten molt més que no aquí, com seria l’obligació del Sr.Rajoy en compte de dir tantes tonteries sobre aquest assumpte. Ni tampoc no es diu que encara estem ancorats amb percentatges del 78% (per a l’Estat), el 13% (per a les autonomies del règim comú) i el 9% per als Ajuntaments, situació centralista que deixa a aquests –sobretot- en les mans de l’endeutament i del sector immobiliari.

D’una altra banda, és incomprensible com els governs d’algunes comunitats quasi col·lapsades financerament, no protesten quan els amics -ni tampoc quan els enemics- hi són al poder. Amb el seu silenci, sembla que sols vulguen justificar aquells que, després, faran el “favor immens d’ajudar” el País amb les seues compres i inversions en sectors que, una vegada privatitzats, passaran a engrossir els seus negocis, beneficis i poder. Oi que va per aquí la cosa?
____________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, J.Antón. III-MMVI