LA IL·LEGALITACIÓ DE BATASUNA


PREPARAR LA PAU


Text íntegre de la carta pastoral dels bisbes de Bilbao, Ricardo Blázquez; de Sant Sebastià, Juan María Uriarte, i de Vitòria, Miguel Asurmendi


Introducció.-
La nostra societat desitja la pau i pateix perquè no la té. L'Església comparteix aquest anhel i patiment i els expressa en l'oració contínua per la pau i en la feina diària per preparar-la.

La cruesa i l'obscuritat del moment actual, a més, reclamen de nosaltres una paraula pública i explícita. Nombrosos cristians l'estan demanant. Molts ciutadans l'estan esperant. Conscients de la nostra missió de pastors, volem dir-la, un cop més, amb llibertat evangèlica i amb voluntat conciliadora. En una seqüència d'enunciats anirem formulant els trets més preocupants de la nostra situació actual. Al voltant de cadascun desgranarem de manera concisa la descripció necessària, la valoració adequada i alguns suggeriments operatius.


1
Marcats pel desacord i la incomunicació.-
Un any després de les eleccions del 13 de maig els partits polítics mantenen pràcticament intactes els seus greus desacords anteriors. No comparteixen ni l'anàlisi de la situació ni la valoració de la naturalesa dels problemes en joc ni el concepte de pau que desitgen ni les vies per accedir-hi.

Creiem que el desacord polític és en gran mesura origen i fruit d'una greu incomunicació. Una societat força ben avinguda en molts aspectes de la seva convivència diària està, no obstant això, solcada per la incomunicació política. Assistim en les últimes setmanes a un repunt d'iniciatives de concertació entre diverses formacions polítiques. Però encara són senyals parcials i insuficients. La comunicació en els punts candents està, ara per ara, bloquejada. Una gran part de la ciutadania no acaba de comprendre que el vehicle de relació més utilitzat consistesca en un intercanvi de mútues censures a través dels mitjans de comunicació.

L'Església advoca de manera neta i decidida per la comunicació entre els diversos grups polítics a través d'un diàleg pacient que busque l'acord. "El diàleg es manifesta sempre com a instrument insubstituïble de tota confrontació constructiva, tant en les relacions internes dels Estats com en les internacionals" (Joan Pau II). Dialogar no equival a claudicar.

Precisament perquè és una relació entre persones (no una pura confrontació d'idees o programes) porta dins seu una dinàmica que, enmig de les tensions inevitables, pot aproximar efectivament les posicions dels interlocutors. El diàleg és l'avinguda que condueix a la plaça major de la pau. Tancar-se al diàleg equival a renunciar a la pau verdadera, que no consisteix en la victòria, sinó en l'acord.


2
La pau és incompatible amb el terrorisme.-
Són molts els enemics de la pau, que, amb molt realisme, és qualificada com a "àmplia justícia i reduïda violència". La duríssima violència d'ETA no sembla que s'hagi d'aturar pròximament. En comunicats recents anuncien els seu propòsit de mantenir-la. De fet la seva pràctica subsisteix en diverses formes: assassinat, extorsions, amenaces...

Són molts els motius pels quals reiterem un cop més que ETA ha de desaparèixer, amb tota la seva constel·lació de violència. Viola greument el dret a la vida, a la integritat física i a la seguretat personal. A l'eliminar físicament l'adversari polític mina els fonaments mateixos del sistema democràtic. Contravé frontalment l'exigència ferma de la immensa majoria dels ciutadans. Destrossa nombroses famílies.

Provoca en les seves víctimes potencials la por insofrible i el sobresalt continu. Sembra en la nostra comunitat la desmoralització i la desesperança. Condueix els seus mateixos activistes a un carreró sense sortida. Taca la imatge pública de la nostra societat. Constitueix, en fi, un fortíssim obstacle perquè els desacords polítics existents a la nostra societat es plantegen correctament i s'aborden serenament.

La valoració moral del terrorisme d'ETA ha de ser, doncs, greument negativa. Aquesta valoració afecta en la deguda proporció totes aquelles persones o grups que col·laboren amb les accions terroristes, les encobreixen o les defensen. Totes les persones i grups socials i polítics sense excepció tenim l'obligació moral de definir-nos de manera neta davant d'ETA.


3
Un desafiament a la vida, a la llibertat i al sistema democràtic.- Dins del variat espectre de les víctimes potencials d'ETA últimament són els regidors del PP i el PSOE els que estan en el punt de mira dels seus atemptats. Aquest fenomen resulta particularment greu perquè és un atac directe a la democràcia. Aquesta, per la seva pròpia naturalesa, postula que totes les opcions polítiques tinguin els seus propis representants, lliurement elegits, que participin en la gestió de la comunitat política. Atemptar contra un regidor perquè assumeix i promou l'opció política dels seus votants és, doncs, colpejar durament la mateixa democràcia. Aconseguir per aquesta via que alguns partits no poguessin completar una llista electoral mínima -cosa que posaria en perill la celebració dels mateixos comicis electorals- equivaldria a ferir-la greument. Esperem que el suport de gairebé tota la societat, les mesures de seguretat acordades pels partits i adoptades per les autoritats i el coratge cívic personal dels candidats dissipe en el seu moment aquest greu temor.

Els edils en perill greu són una porció de la nombrosa població amenaçada. Són alguns milers els ciutadans que viuen entre nosaltres l'angoixa contínua per la sort de la seva vida, la seva integritat, la seva llibertat. Tots hem de preguntar-nos si som prou sensibles al drama que ells i les seves famílies pateixen. Des d'aquesta sensibilitat brollarà en nosaltres la necessitat de defensar-los, acompanyar-los i protegir-los. És un acte de justícia i solidaritat. Per als cristians el compliment d'aquest ofici és un verdader "banc de proves" de la qualitat de la nostra fe.


4
No tot val contra el terrorisme.-
La consciència de la injustícia, de la inutilitat i del perill del terrorisme i el consegüent rebuig social que suscita s'han tornat més intensos al món a partir de l'11 de setembre, que alhora ha comportat la temptació de descompensar el binomi "seguretat-drets humans" accentuant excessivament el primer membre de l'esmentat binomi. El risc de sucumbir a aquesta temptació no és imaginari.

Sempre que la necessària fermesa davant el terrorisme es converteixi en indeguda duresa, lliscarem per aquest pendent. La societat té el dret i el deure de defensar-se davant el flagell terrorista. Ha de fer servir en aquesta defensa tots els mitjans que siguen a la vegada moralment lícits i políticament correctes. En cap cas ha de depassar el llindar dels drets inviolables de les persones.

Ni tan sols els grans malfactors poden ser objecte, per exemple, de maltractaments i, menys encara, de l'aplicació de la tortura. El Concili Vaticà II és rotund en aquest punt (cfr. GS 27). Legisladors, governants, jutges i forces de seguretat han de mantenir en aquest punt una cura sempre diligent. Resulta preocupant sentir veus autoritzades de persones i organismes (Amnistia Internacional, Gest per la Pau) que asseguren que no sempre es respecten degudament aquests límits que mai haurien de ser traspassats.


5
Gestionar el conflicte entre identitats nacionals contraposades amb vista a la pau.-
La pacificació d'aquest país comporta, per descomptat, la desaparició d'ETA i l'esforç net per combatre-la. Però els problemes que és necessari resoldre per assolir la pau no acaben aquí. Per comprendre i evitar les dificultats per a la pau a casa nostra cal enfocar correctament una altra realitat que ve de lluny. Tots els sondejos revelen amb obstinada estabilitat la coexistència d'identitats nacionals totalment o parcialment contraposades i, a vegades, conflictives. Uns se senten "només bascos"; d'altres, "només espanyols"; d'altres, "més bascos que no pas espanyols"; d'altres, "més espanyols que no pas bascos"; i d'altres, finalment, "tant bascos com espanyols".

En aquesta comunitat tots són ciutadans de ple dret i han de ser respectats com a tals. Aquesta pluralitat conflictiva d'identitats necessita trobar una fórmula de convivència en què cadascun dels grups modere les seves legítimes aspiracions polítiques en nom de la pau social, que és un valor notablement més preciós i necessari que l'impossible compliment de totes les aspiracions de tots els grups. "A la casa comuna hi hem de caber, estrenyent-nos, tots aquells que per la paraula o pels fets no s'autoexcloguin d'un projecte compartit" (Vots per la pau, pàg. 5-6). No veiem cap altre camí que respecte les identitats i prepari la pau. L'afecte per la casa comuna no es pot imposar. Neix de la comunicació confiada. S'alimenta del projecte compartit i assumit voluntàriament. Fracassa quan es vol imposar per la força cega o pel pur imperi de la llei.

En la nostra Trobada d'Oració per la Pau, celebrada a Armentia el 13 de gener del 2001, els bisbes vam voler plasmar aquesta vella convicció en el lema Entre tots pau per a tots. Tots hem de ser artífexs i beneficiaris de la pau que necessitem i desitgem. "Lluny d'entestar-se en qualsevol projecte excloent, aquest país necessita un projecte integrador. La pau veritable i plena ha de tenir l'ambició d'acabar guanyant per a la seva causa fins els més reticents" (Vots per a la pau, pàg. 6).

Coneixem les greus dificultats d'un projecte així. Però la mateixa anàlisi del volum i de la composició de cadascuna de les opcions ens revela que hi ha un nucli molt majoritari de ciutadans que no tenen una sensibilitat exclusiva, sinó inclusiva. En tots els partits ens trobem amb nombrosos votants i afiliats que, sense deixar de ser fidels a les seves opcions, volen fervorosament solucions de concertació.

És necessari gestionar amb delicada saviesa aquesta pluralitat d'identitats contraposades perquè no esdevinguen "guerra d'identitats". Els governs de Madrid i Vitòria, els patits polítics i els mitjans de comunicació amb les seves paraules o accions poden activar o desactivar el conflicte. Algunes decisions de govern, determinades declaracions de polítics, certes intervencions en els mitjans afavoreixen més la radicalització que no pas la concertació.


6
Valor i relativitat de les diferents fórmules polítiques.-
Indubtablement, les fórmules polítiques que el poble ha aprovat o assumit majoritàriament tenen un gran valor i han de constituir l'eix vertebrador de la nostra convivència. No poden ser suplantades sense greus raons de bé comú. No obstant això, si el valor superior de la pau postula que tots revisem el propi model per acceptar-ne un altre de constituït entre tots i per a tots (número 5) és evident que cap d'aquests models tenen valor absolut i intangible. Mentre respecten els drets humans i s'implanten i mantinguen dins de les vies pacífiques i democràtiques, l'Església no pot ni sancionar-los com a exigència ètica ni excloure'ls en nom d'aquesta exigència. En conseqüència, ni l'aspiració sobiranista, ni l'adhesió a un major o menor autogovern, ni la preferència per una integració més o menys estreta en l'Estat espanyol són, en principi, per a l'Església "dogmes polítics" que requereixen un assentiment incondicionat. En aquest punt el pensament social cristià afirma com a dret cívic la llibertat de sostenir i promoure per vies pacífiques qualsevol d'aquestes opcions.


7
Diferenciar nacionalisme i terrorisme.-
Atenint-nos estrictament a la nostra missió de bisbes mantenim una posició semblant respecte al debat sobre el nacionalisme. Ser nacionalista o no ser-ho no és ni moralment obligatori ni moralment censurable. És una qüestió de conviccions, d'història familiar, de tradició cultural i de sensibilitat personal. Cadascuna de les diferents sensibilitats existents en el nostre país ha de respectar la identitat dels altres, tenir en compte els valors que encarnen, afavorir un intercanvi que constituesca l'enriquiment mutu i cultivar una consciència viva de pertànyer a un únic poble plural. A casa nostra ningú s'ha de sentir més ciutadà que els altres pel fet de tenir determinats trets culturals específics ni ha de desconfiar dels conciutadans d'una altra tradició cultural diferent, considerant-los com a estranys, i menys encara com a enemics. Ningú ha de subestimar els senyals peculiars d'aquest país, com són, entre d'altres, la llengua i la cultura, ni alimentar en el seu esperit la sospita que la connivència amb el terrorisme habita almenys de manera latent dins el cor d'un nacionalista. Són molts els nacionalistes que, rebutjant públicament el terrorisme amb les paraules i els fets, se senten justament ferits quan, de la boca dels polítics o comentaristes, es confon amb freqüència nacionalisme amb terrorisme.


8
Un assumpte candent i relliscós.-
El govern espanyol, amb el suport d'altres formacions polítiques, s'ha proposat amb fermesa la reforma de la llei de partits. A través de qualificats representants ha expressat el seu desig de disposar aviat d'un instrument legal que pugui permetre la il·legalització de Batasuna per via judicial. Les raons que públicament addueix per justificar aquesta il·legalització són fonamentalment dues: no és just que un partit vinculat a ETA compti amb la cobertura de la llei; la il·legalització afeblirà el suport que Batasuna ofereix a ETA.

No ens pertoca valorar els aspectes tècnics d'un projecte legal que desperta adhesions i crítiques entre els experts. En aquests moments una valoració moral ponderada d'aquest text -que encara no s'ha fixat del tot- seria precipitada. Tampoc podem preveure tots els efectes de signe contraposat que es podrien derivar de la seva aprovació i eventual aplicació. Però ens preocupen com a pastors algunes conseqüències greus que preveiem com a sòlidament probables i que, siguen quines siguen les relacions existents entre Batasuna i ETA, s'haurien d'evitar. Aquestes conseqüències afecten la nostra convivència i la causa de la pau. Les nostres preocupacions no només són nostres, sinó que les comparteixen un percentatge majoritari de ciutadans de diferents tendències polítiques, encomanats al nostre servei pastoral. La convivència, ja greument alterada, ¿no patiria potser un deteriorament més seriós en els nostres pobles i ciutats? Probablement la divisió i la confrontació cívica s'aguditzarien.

No veiem com un clima social així pot afectar favorablement la seguretat dels més febles: els amenaçats. Més aviat ens temem que la nostra ja feble seguretat esdevingui, lamentablement, més precària. No som, ni de bon tros, els únics que tenim aquesta cautelosa reserva.


9
Optar per la pau.-
La pau és l'objectiu prioritari d'aquesta societat. A aquest objectiu s'han de subordinar altres objectius legítims i fins i tot saludables per al nostre país. És, doncs, necessari optar per la pau.

Optar per la pau vol dir no manipular-la posant-la al servei d'altres interessos. Ningú ha de jugar amb la pau oferint-la a canvi d'un determinat model de país. Ningú ha de retardar la pau per aconseguir uns objectius electorals més immediats. A qualsevol partit polític avui se li demana la grandesa d'ànim necessària per estar disposat fins i tot a "minvar" per tal que pugui "créixer" la pau.

Optar per la pau comporta per a cadascuna de les formacions polítiques una disposició a retallar "el meu projecte" de país perquè pugui sorgir en l'intercanvi "el nostre" projecte compartit. Cada partit té dret a mantenir i defensar les seves propostes, però en cada moment les ha de sotmetre al bé superior de la pau. Absolutitzar el propi projecte no és una manera d'acostar-nos a la pau, és una manera d'allunyar-nos-en.

Optar per la pau vol dir donar suport efectiu als moviments socials que, avantposant-la a les diferents sensibilitats polítiques existents en el seu si, intenten obrir camins que un dia més o menys pròxim puguen dissipar el llarg i penós malson que pateix aquest poble.

Optar per la pau suposa oferir signes de distensió i d'acostament. Una política penitènciaria que permeti als presos complir la seva condemna més a prop del seu lloc d'origen seria un gest d'humanitat, sobretot per als pares i familiars.

Optar per la pau suposa educar per a la pau especialment les joves generacions suscitant en elles el pensament crític, la consciència ètica, la sensibilitat per tota vida humana, el respecte al diferent, el sentiment de pertinença a un mateix poble plural, el compromís a favor de la reconciliació social. Optar per la pau suposa per als creients pregar sense parar per ella manifestant al Senyor les nostres dificultats per aconseguir-la i oferint-li les nostres mans per construir-la.

Conscients que la nostra missió pastoral comporta un seriós compromís pacificador, els bisbes d'aquestes diòcesis renovem públicament els nostre ferm propòsit d'encoratjar, des del nostre lloc, aquestes línies de treball. Demanem especialment als cristians que les seguesquen amb generositat i les apliquen amb tenacitat.


10
Revifar l'esperança.-
L'esperança d'un poble és fonamental. No hi ha futur sense esperança ferma i constant davant les dificultats. Quan és viva pot extreure de les mateixes dificultats una energia més gran. Quan està molt afeblida produeix abatiment i passivitat.

L'esperança d'aquest poble està afeblida per la cruesa, la durada i la complexitat dels problemes que l'afecten. L'Església pot i ha de contribuir a sostenir aquesta esperança històrica perquè ha rebut de l'Esperit Sant un sediment inesgotable d'esperança escatològica que és capaç d'encendre les autèntiques esperances històriques.

Que Nostra Senyora de l'Esperança, que és també la Nostra Senyora de la Pau, sostingui la nostra esperança i ens concedeixi el goig de la pau.



29 de maig del 2002
Juan María, bisbe de Sant Sebastià; Ricardo, bisbe de Bilbao; Miguel, bisbe de Vitòria; Carmelo, bisbe auxiliar de Bilbao