·LA CARTA i LA CONSTITUCIÓ.
_____________________________________________________________________________________________

Lionnel Jospin, primer ministre de França, la de la grandeur -es repeteixen a si mateixos constantment-, ha rebut una opinió desfavorable per part del Tribunal Constitucional Francés sobre la (im)possibilitat de firmar la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, ja que dels 41 articles de què consta, 39 no són contraris a la Carta i 2 d'ells són absolutament incompatibles amb la Constitució Francesa. Aleshores per a poder refrendar per segona i definitiva vegada l'esmentada Carta de les Llengües, l'alt tribunal li ha dit que cal reformar la Constitució. Quina broma! Quina afrenta! A ells, els amos del món durant tant de temps i el dipòsit de les essències civilitzatòries, del refinament i de les llums. Mai la barbàrie s'havia atrevit a tant.

Reconéixer que allò que han fet a través de tanta suor ha estat un error, que el que han fet ha estat un planificat genocidi (lingüicidi, destrucció cultural i nacional de les societats basco francesa, occitano francesa, catalano francesa, bretona, gascona i alsaciana), reconéixer que França ha estat una construcció producte de la indecència, de la manca de respecte, de la intolerància i de la barbàrie xauvinista i jacobina sota la aparença d'acció civilitzadora. Quin ridícul majúscul, quina vergonya!

I és que ara han de reconéixer, suposem que a contracor, amb gran disgust i vivint-ho com una desgarradora tragèdia, que hi ha uns altres que no són francessos-francessos que també hi existeixen, que també tenen dret a existir; que a més dels francessos també hi ha altres comunitats nacionals o pobles que reclamen el dret a existir sense tenir que amagar la pròpia identitat, ni que hagen de ser perseguits o reprimits; ciutadans que col·laboren en la construcció d'una vida lliure i digna però que reclamen un lloc i uns drets diferents dels que els ha assignat l'estat francés i amb els que no estan conformes. Són ciutadans que reclamen el dret a viure sense renunciar a la seua pròpia nacionalitat i possiblement a que París no siga el seu intermediari a Europa i al món. Són citoyens per als que ni la grandeur, ni la Nation Francaise, ni le charme de París valen una missa. Més aviat comencen a creure que el futur compta i que ha arribat l'hora d'espolçar-se tanta civilisation i tanta nation com han patit al llarg de la història.

A partir d'ara tenen una possibilitat: la de construir un futur dels pobles dins una Europa que amb el reconeixement de la seua existència (de la seua llengua, de la seua cultura, de la seua presència i voluntat) van a parlar de tú a tú als vells nacionalismes d'estat, perquè també en política els poders ancestrals hauran de sotmetre's a la inexorable llei de la competència la qual farà que els vells monopolis polítics construïts des del poder siguen relegats per a donar pas a noves formacions arrelades en els interessos de cada terra i de cada poble.

És qüestió de temps si encertem el camí de la veritable participació democràtica, eixa que diuen que a ningú no interessa. De moment, però, l'estat francés, un dels focus d'una repressió paradigmàtica portada a cap sobre les altres nacions de què consta, ha d'atorgar el reconeixement d'eixos pobles a defensar, cultivar i expandir la llengua pròpia, finalitat per a la qual s'haurà de comprometre a no perseguir, estimular i incentivar per tots els mitjans al seu abast. No volies caldo? Dos tasses!
_____________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:S.Llàtzer,B.Hernandis,F.Camarasa,J.Pons.Setmanari El PUNT,juny del 1999.