·UN COMPANY DE VIATGE INCÒMODE
_______________________________________________________________________________________________
Durant 4 setmanes hem assistit, des de l’11 de novembre al 5 de desembre, en l’incomparable marc del Monestir de la Valldigna, situat al poble de Simat, al País Valencià, a les 8 conferències sobre l’Islam, organitzades per l’ínclit Eladi, d’Edicions La Xara, i pel Centre Internacional de Gandía (Universitat de València), en les quals ha excel·lit la qualitat dels conferenciants que era, en veritat, molt elevada.

El més interessant és que, en el fons de totes elles, hem pogut constatar l’existència d’un actor que ha estat omnipresent i decisiu a les diverses parts d’aquest gran escenari que és el món. Estem parlant dels EUA, aquesta espècie de Gran Germà, les accions del qual prenen dimensions globals, han tingut un enorme pes i influència en la representació general i han desencadenat, així mateix, conseqüències enormes en les vides de moltes persones. Les seues estratègies regionals no han estat fruit de la casualitat o la improvisació, sinó que han estat acuradament planificades, provocant en molta gent odis i passions contràries, el que fa que siga un company de viatge extremadament incòmode.

- És incòmode perquè s’arroga el dret a intervenir en qualsevol part del món, tant política com militarment, cosa que a més d’expressar silencis i laments clamorosos, provoca desconcert, por, terror, patiment, ruïna i destrucció per tot arreu on decideix instal•lar-s’hi i/o enviar els seus exèrcits d’ocupació.

- És incòmode perquè no li importen les conseqüències de les seues intervencions en altres llocs i països, les quals es tradueixen -a més del que hem dit- en repressió i tortures, així com pèrdua de vides humanes, tant les pròpies com les alienes.

- És incòmode perquè tot açò ho fa en nom dels més elevats valors de la civilització, com llibertat i democràcia, els quals considera com valors imprescindibles del present segle que tothom ha d’acceptar a través d’un procés de “pacificació”, portat a cap -si convé, i li convé!- “manu militari”. Per cert, un país com els EUA que gasta sobre el 40% del seu pressupost en armament, que al dia suposa 1.000 milions de dòlars, no pot tenir una altra sortida que la guerra constant com a estratègia de relació i no pas la diplomàcia al servei de la pau.

- És un company incòmode perquè l’anomenada democràcia “occidental” ha estat una particular manera d’entendre la democràcia bastant peculiar. Així, es ven -i tothom la veu, com el sistema infal·lible que ha resolt totes les contradiccions socials i ha propiciat la unió i l’harmonia entre els homes al voltant d’un projecte comú, l’expressió del qual s’identifica amb el nivell de vida ordenat, complex i elevat de què gaudeixen. Ara bé, aquesta democràcia està molt lluny de ser una democràcia com cal. Per començar es tracta d’una democràcia construïda i controlada per les élites, pels qui estratègicament situats en determinats sectors pertanyents a la propietat de la terra, els recursos, les finances, la indústria, el comerç, les infraestructures, les comunicacions, la tecnologia, etc., acaben formant grups de poder que tenen per objectiu condicionar polítiques i beneficis que aclaparen sense cap vergonya ni mala consciència. El seu domini és immens i creix exponencialment sense parar. Per a prosperar necessiten d’unes condicions económico-socials i polítiques que les facen germinar, arrelar, créixer, expandir-se i multiplicar-se. I aquestes condicions les propicia un sistema democràtic, que tot i que teòricament predique la universalitat de la participació de la gent en les decisions de la societat i el poder, i que ella serà la receptora dels seus beneficis, de fet constitueix un sistema en el qual l’élite és l’única classe social que controla aquest poder i aquesta societat, i esdevé el seu element predominant i el principal receptor dels beneficis econòmics i socials. Açò li permet, a aquesta élite, actuar lliurement, il·limitadament, impunement. I això vol dir que el sistema democràtic els funcionarà sense problemes, perquè ells i sols ells – l’élite- són el sistema democràtic, ells són la democràcia; els demés seran l’element decoratiu, el residu, la coartada, i aquesta democràcia la “seua” democràcia, no la de la gent, tot i que aquesta arribe a col·laborar -inadvertidament o resignada- contra els seus interessos, fins i tot. Així mateix, la llibertat de la que tant es presumeix, és la seua llibertat, la llibertat de les élites, no la de la gent. A les societats lliures sols són realment lliures les élites.
Elles tenen el poder, els recursos, la capacitat de planificar, de dissenyar, de crear, de construir, de posseir, de gaudir. Els altres, sols tenen l’estrany privilegi de servir de comparsa, treballar per als amos, obeir, produir, consumir, hipotecar-se, veure com reculen les seues possibilitats de sobreviure, ser estafats i, al límit, desposseïts, relegats, marginats; eliminats, si arriba el cas.

- És un company incòmode perquè per a aconseguir una justificació de les seues intervencions no li importa presentar determinats informes com a fets i proves irrefutables que els temps i la història ha desemmascarat després com essent gran mentides, mentides que no han dubtat -amb l’ajut de representants d’altres països- d’encolomar a la gent a través de poderosíssims aparells de propaganda sempre tan sol·lícits amb determinades raons, necessitats i interessos com els dels rics i poderosos.

- És incòmode perquè se serveix del control de la informació, de la desinformació i la manipulació de la notícia per a presentar una realitat falsa i/o deformada dels fets que el denuncien com a un país que exerceix el seu brutal i despietat poder imperial sobre altres països als que pressiona, extorsiona, amenaça, envaeix, ocupa, afligeix, tortura i, fins i tot, destrossa i assassina, impedint que els professionals d’altres països puguen informar del que està succeint realment quan realitza les seues accions homicides. El exemple més clar va ser la Guerra del Golf del 2003. Ella i les següents que li succeïren, com la d’Afganistan i la més recent invasió d’Iraq, suposaren -com assenyala Javier Couso Permuy en el seu article Algunas preguntas sobre la guerra y el control de información, del 10-01-2009, a Rebelión- un salt qualitatiu en la repressió contra el periodisme de guerra. En aquests moments els EUA són responsables de 328 professionals dels mitjans informatius assassinats a l’Iraq, 298 dels quals són iraquians.

- És incòmode perquè les decisions d’organismes com Nacions Unides se les ha passat moltíssimes vegades per baix de l’entrecuix, i en ocasions han estat votades per ridículs i escassos companys de viatge com Israel, Illes Marshall i algun que altre de pes irrisori.

- És un company incòmode perquè amb les seues accions d’intervenció sobre altres territoris sobirans ha estat l’únic país declarat per NU com a país terrorista.

- És incòmode perquè la història del seu naixement va ser realitzada, com la d’alguns altres que després foren -com ell- grans imperis, per la força i pel ferro, eliminant del mapa i reduint a la seua expressió mínima, en una acció que podríem titllar clarament de genocida, als pobles amerindis d’Amèrica del Nord, què foren els seus autèntics amos des que en aquells llocs hi hagué vida humana, eliminant-ne a més de 12 milions al nord de Rio Grande, és a dir, a la pràctica totalitat dels indis d’Amèrica del Nord.

- És incòmode perquè mai no ha defensat els Drets Humans enllà on hi havia la possibilitat de reparar injustícies econòmiques, socials, polítiques, ètniques i culturals. Sols ha actuat d’acord amb el criteri de defensar els seus interessos i a aquells que els afavorien. A casa seua i en altres països, els EUA són un dels més grans transgressors dels Drets Humans. El 2007 hi hagueren 25 milions de delictes violents i robatoris anuals; 30.000 persones mortes degut a l’ús d’armes de foc; augment en un 25% des del 2001-2007 de la vulneració dels drets civils i les llibertats ciutadanes per part dels departaments judicials i policials, que mai no han estat processats; restricció del dret a la sindicació dels treballadors la qual ha descendit d’un 20% l’any 83 a un 12% en l’actualitat.

- És un company incòmode perquè mai no ha respectat el Dret Internacional, ni el dret dels altres països a la seguretat de les seues fronteres, a la seua seguretat interna ni el dret de qualsevol país a no ser envaïts i ocupats per ningú. El criteri era que enllà on hi hagués algun recurs necessari per a satisfer el que ells mateixos anomenaven “demandes de la societat moderna” (que podem retraduir com “voracitat de les élites econòmiques per a augmentar el seu poder i influència”) en aquell lloc hi eren els EUA, és a dir, les seues corporacions i el seu exèrcit.

- És incòmode perquè amb l’afany per portar a cap la seua estratègia d’aconseguir els recursos d’altres parts del planeta que es trobaven a casa d’altres estats no dubtaren en matar la gent que calgués ni la quantitat que calgués: a Corea (1950) mataren 2 milions de persones; al Vietnam (del 1962-1970) 3 milions de persones; a Laos i Cambodja (sobre el 1970) 1 milió de persones; a l’Iraq (1991) 1,2 milions de persones durant el curt període que durà la guerra, a més de 1,5 milions durant els 8 anys del programa “Petroli per Aliments”; a l’Afganistan (2001) 1 milió de persones; a la segona edició de la guerra d’Irak (2003) 200.000 morts. I tot açò de manera directa i sense comptar les vegades que ajudà, entrenà, subvencionà o va intervenir esporàdicament per imposar un ordre favorable als seus interessos com en el cas de Bolívia (1946), Guatemala (1954 i 1963), Indonèsia (1965), Haití (1971), Xile (1973), Timor Oriental (1975), Argentina (1976), Angola (1976), Guatemala i el Salvador (1980), Nicaragua (1982), Grenada (1983), Panamà (1984), i un llarg etcètera.

- És un company incòmode perquè ha maltractat moltes societats, però en especial Amèrica Llatina a la què ha tractat com si fos el seu pati del darrere. No ha tingut respecte per cap govern, ni per cap poble o societat, a Llatinoamèrica. Les ha menyspreat i utilitzat, explotant-les i aprofitant-se sense cap mena d’escrúpol ni cap responsabilitat que mirés pel seu desenvolupament, dignitat, progrés i llibertat. Les ha tractat com a meres comparses i fonts d’aprovisionament per al desenvolupament dels mega-poders dels EUA. I ha defensat sempre les solucions dictatorials i totalitàries com a mitjans per afavorir els seus interessos posant la gent agenollada sense cap escrúpol, exercint l’amenaça, la persecució, la tortura, la repressió generalitzada i els assassinats amb la finalitat que la gent de Llatinoamèrica en general, no destorbés els seus plans d’apropiació dels recursos d’aquestes societats americanes. Més encara: impedeix, encara ara, el lliure desenvolupament de societats que volen buscar les seues pròpies solucions al marge de les receptes d’organismes internacionals, alguns dels quals depenen del Departament del Tresor dels EUA, els quals imposen fórmules dubtoses res propiciadores d’un desenvolupament propi, autònom i sense hipoteques.

- És un company incòmode perquè el sistema econòmic que ha configurat i exportat -el capitalisme- és un sistema altament depredador dels recursos i energies humanes. Aquest sistema és viable per a una poca gent. I no és, per tant, una casualitat que al costat de les anomenades “societats desenvolupades”, hi hagen encara multitud de societats que no ho són, propiciant l’aparició de móns com el 3r i el 4t món, com algú ha dit. Aquest sistema, que per alguns autors està malalt, perquè produeix una gran desigualtat entre societats i persones en els diversos continents, destrueix, a més, vides, estructures, pobles, cultures, economies, governs i societats. Una dada significativa: els EUA són el 5% de la població mundial i xuclen el 30% dels recursos mundials.

- És un company incòmode perquè no sols al món, com acabem de dir, sinó també al seu propi país (EUA) ha propiciat que el seu sistema multiplique desigualtats escandaloses entre les persones. Ha propiciat l’aparició de la classe dels “super–rics”, dels quals hi ha al món 9,5 milions, i que sols les fortunes dels 1.000 primers es corresponga amb el deute públic de tots els països en desenvolupament.
Aquests “súper rics” no són uns altres que els dirigents de les grans Corporacions. A França guanyen 15.000 euros diaris; i als EUA 430 vegades el salari promig dels treballadors de les seues empreses. Però el desenvolupament d’aquests super-rics, que venen a constituir el 20% de la població, implica el subdesenvolupament dels més pobres, una pobresa que l’actual mundialització del mercat no fa sinó aprofundir, augmentant com més va més les desigualtats econòmiques i socials, així com les relacions de dependència i dominació.
De retop, ha propiciat que a l’altra banda de la riquesa i els rics aparegueren els pobres i la pobresa. I els responsables d’aquests són bàsicament els EUA. Aquest és el principal responsables de la misèria del món. De 6.400 milions d’éssers humans que hi ha al món, 5.400 milions queden exclosos dels beneficis de la societat global. Aquesta societat sols produeix beneficis per a 1.000 milions de persones i tracta als restants 5.400 milions com a infrahumans.
D’aquests darrers, 1.200 milions de persones viuen en la pobresa, i diàriament hi ha 50.000 morts al món per motius relacionats amb aquesta pobresa. Tot i ser, els EUA, la primera potència econòmica mundial és, en canvi, la primera quant a la taxa de pobresa de la seua població, que l’any 2007 era del 12,3%, el que suposava 36’5 milions de persones atrapades en aquesta situació. D’aquestes, 35’52 milions de persones -entre els que hi havia 12,63 milions de nens- patiren gana el 2006. I la cosa anava en augment.
Amb el seu model econòmic i social, provoquen alarmants desigualtats. Sols en els EUA hi havia, l’any 2001, 46 milions d’indigents, 40 milions que no es beneficiaven de l’assistència sanitària, 52 milions d’analfabets i més de 30 milions que no aconseguien arribar als seixanta anys. En mortalitat infantil, sembla que sols Haití, que és la última per la cua, és al darrere dels EUA. Un estudi de la Universitat de Harvard del 2005 revela que més de la meitat de les ruptures familiars que es produeixen al país es deu a deutes per pagar les factures de salut. Als EUA, cada trenta segons algú es declara en bancarrota per un problema de salut greu que no pot pagar. I els fills que necessiten assistència desesperadament per als seus pares malalts, i que el segur no contempla, opten per declarar-los dements i així són tractats també de la malaltia que pateixen.

- És incòmode perquè a nivell de llibertats, encara ara, després de 7 anys que s’implantés la Patriot Act, que és una llei que restringeix les llibertats públiques i els drets de les persones, no ha estat abolida, deixant indefensa la gent davant els atropellaments de la policia i a mercè de la seua brutalitat i excessos.

- És incòmode perquè l’acusació llençada en el seu moment contra els Talibans, per així justificar la intervenció a l’Afganistan, d’estar mesclats en el narcotràfic i d’haver convertit aquest país en un narco-estat no se sostenia de cap manera. Sabem que l’Afganistan fou, sota el domini dels partidaris de l’Aliança del Nord, els anomenats Senyors de la Guerra ajudats pels EUA, el major productor d’opi, i després de la derrota dels Talibans ho ha tornat a ser. La destrucció pels Talibans, quan eren al poder, de 3.000 tones d’opi emmagatzemat al país, i els 250.000 – 300.000 dòlars/any que en aquell moment eren rentats pels bancs i les institucions financeres europees, que després arribaven a Wall Street procedent d’aquest negoci, era un cop massa fort per als grans traficants que no podien tolerar.

- És incòmode perquè les seues exigències i demandes de desarmament cap a altres països són absolutament immorals. Exigeix que Iran o Vietnam del Nord es desfacen del seu arsenal nuclear quan ell (EUA) manté centenars de míssils amb caps nuclears, tal i com tenen, també, Rússia, Xina, Índia, Pakistan, França, Gran Bretanya i Israel.

- És un company incòmode perquè és un dels pocs que no firma el Protocol de Kyoto, un tractat que intenta minorar els canvis del clima terrestre i, per tant, entrebancar l’augment de la contaminació, la pol·lució, així om la destrucció d’hàbitats i espècies. El canvi climàtic degrada els sistemes productius, les fonts d'aprovisionament d’aigua i d’aliments, i potencia la deshumidificació i la desertització, la qual cosa provoca la fugida de més i més persones dels seus territoris originaris cap a altres llocs on poder viure.

- És incòmode perquè tampoc no firma l’Acord per acabar amb les Bombes de Defragmentació que produeixen un augment de persones mutilades i que passen a ser dependents i no productives.

- És un company incòmode perquè és, de totes totes, impresentable davant el món estar assetjant i aïllant un país com Cuba, durant anys i panys, pel simple fet que aquesta illa no s’ha convertit en un vassall del EUA i és el referent d’una via autònoma al marge de la influència, el xantatge i les hipoteques d’aquest megapaís que porta endavant durant tant de temps també sobre la resta dels països llatinoamericans.

- És incòmode perquè mai no s’ha preocupat de construir alternatives sostenibles a un món que no pot ser depredat, eixugat, degradat ni contaminat indefinidament. És més, atorga impunitat a aquelles empreses que en molts àmbits diversos com Union Carbide, Montsanto, i moltes altres, continuen contaminant i degradant el medi ambient, acaparant patents d’espècies naturals, realitzant mutacions transgènics en aliments per a consum humà de manera massiva, utilitzant la gent com a conilles d’índies jugant amb la seua salut i integritat, etc., sense sotmetre’s a cap ètica, a cap tribunal i amb una prepotència i impunitat que esborrona.

La llista, com veieu, és llarga. Amb el temps, ens reservem el dret de prolongar-la. I creiem que no trigarem gaire en fer-ho, malgrat els aires optimistes que corren amb la nova situació internacional que alguns diuen que es generarà amb el nou segle i els canvis de presidència als EUA.
_______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, J.Antón. XII-MMVIII