·LA CONSTITUCIÓ COM A REREFONS
______________________________________________________________________________________________

Una constitució, segurament no caldrà dir-ho, és el conjunt de regles fonamentals del joc a una societat democràtica sobre les quals es van a recolzar altres regles i normes, amb les quals s'ha d'intentar articular els diversos aspectes de la vida associada. Com que són el fruit d'una particular situació històrica, política, social o econòmica tenen gran importància en la vida comuna de les societats per tal com arriben a regular quasi tots els aspectes de la vida dels homes.

Els homes, clar, poden convenir en què una constitució propicia això o no ho propicia. En el primer cas admeten sense cap discussió la seua validesa i actualitat. En el segon, però, a banda d'un cert descontentament que es tradueix en insatisfacció o, fins i tot, en ressentiment, poden generar accions dirigides a qüestionar les regles existents i crear dinàmiques al marge d'elles, les quals tenen un caràcter pacífic i democràtic o, pel contrari, un caràcter violent. En el primer cas ens trobem en què certs ciutadans, fent acte de la seua llibertat sobirana i actuant democràticament, es relacionen amb aquells altres ciutadans o grups i associacions que així ho desitgen, per a reflexionar sobre la situació i sobre la validesa o legitimitat de les regles del joc. Si aquests ciutadans són representants d'importants sectors de la ciutadania i de determinades corrents d'opinió que tenen un gran pes específic en una determinada col·lectivitat i gran capacitat de maniobra, és evident que estem davant dinàmiques importants que els poders públics que controlen la societat veuran amb un cert recel i desconfiança. Però d'açò a responsabilitzar-los com a culpables d'un poc edificant joc brut més propi d'alguns estats que l'han estat practicant, i el practiquen encara, amb la finalitat de mantenir unes comunitats anexionades al territori estatal sense que es done satisfacció a determinades reivindicacions democràtiques (dret a l'autodeterminació, a la independència) que les tal comunitats plantegen al conjunt d'eixe estat, va un abisme bastant gran.

Els caps dels estats-nació, com l'Aznar i altres com ell que circulen per Europa, no poden aparéixer com a neutrals en el joc deslleial que eixos estats incloents, per ells governats, plantegen a les societats que volen independitzar-se d'eixos contextos-matriu als quals han estat soldades per força durant centenars d'anys i en contra de la seua voluntat manifestada històricament cada dos per tres. I és clar que exigir la independència i el dret a exercir l'autodeterminació és una demanda o exigència democràtica absolutament impecable des del punt de vista formal en una democràcia. Les protestes criminalitzadores contra qui les exigeix, doncs, estan fora de lloc.

Quan els estats han bandejat i/o reprimit eixa voluntat d'autogovern és quan aquesta es transforma, sovint, en odi i ressentiment contra els estats i els seus representants. És, aleshores, que han fet aparició la resistència ciutadana i la violència (fins i tot armada) per part de grups i sectors que no han volgut cedir a les exigències dels poders polítics i econòmics exteriors/interiors que han estat considerats com a ocupants i/o enemics a batre per qualsevol mètode. El que segueix, és ja l'espiral de violència i contraviolència cega i desesperada, la roda imparable de terror i contraterror, el joc intercanviable d'homicides i víctimes, la confusió entre l'holocaust i els drets de l'individu i el pobles.

És cert -com diu el mateix Aznar- que el terrorisme d'ETA és una equivocació (com ho és el terrorisme d'estat) i que no té sentit en una Europa democràtica. Però, no té per què ser cert que allò millor per a les forces nacionalistes basques i el poble basc haja de ser tornar a l'Esperit d'Ermua. Allò millor serà el que els bascos i les seues forces polítiques decidesquen. I si decideixen prescindir dels poders exteriors i passar a la reconstrucció d'Euskal Herria, doncs això serà el millor.

Avançar cap a l'Europa democràtica i de progrés és alguna cosa que es pot fer sense necessitat de pagar peatge ni a Madrid ni a París.

És un parany ben dolent mantenir, com fa l'Aznar, que els nacionalismes (i amb açò està al·ludint clarament als de la perifèria hispànica com el basc, el català, el gallec) sols condueixen a situacions com la del Kósovo, quan sabem que són els nacionalismes d'estat els causants de situacions com aquestes i no els pobles i societats sense estat que busquen en la seua independència eixides per a uns problemes que l'estat en què s'hi encabeixen no solucionen pas, sinó que s'agreugen dia a dia.

La retòrica aznariana de que sols hi ha dues sortides per a la situació actual plantejada a Euskadi, o l'Europa de l'euro o l'Europa dels nacionalismes, no s'aguanta i és, a més, un plantejament fal·laç. Perquè els intolerants i el genocides, no són els pobles en procés de destrucció, sinó els estats jacobins com l'espanyol o el francés (inventor, aquest darrer, del centralisme més descarat, assimilacionista i homogeneïtzador).

Per això, les cimeres com la Declaració de Barcelona, no han de ser abandonades per tal com són exercicis d'oxigenació democràtica i llibertat per part d'aquells pobles que, com Euskal Herria i altres com ells, no fan més que qüestionar els nacionalismes irracionals i destructors, els nacionalismes d'estat, alguns dels quals com l'espanyol no acaben d'assimilar això de la democràcia.

L'herència històrica és un pes massa gran en els cervells dels moderns demòcrates postfranquistes d'un i altre signe i se'ls veu la mentida una i altra vegada quan personatges com l'Aznar i el Trillo diuen (aquest el dia de la Constitució Espanyola), que "aquesta és una constitució democràtica i que en ella cap tot, que possibilita dir i parlar de tot, i que permet fer de tot sempre i quan allò que es decideix i es fa siga avalat democràticament per les urnes i d'acord amb les regles de la política democràtica".

Si la Memòria ha enregistrat açò, ¿llavors per què es criminalitza i satanitza aquells que parlen d'independència com a objectiu democràtic i es refereixen a ella com un motiu insuperable per no parlar amb ells després de 14 mesos? Està clar que no volien negociar, que per tota lliçó democràtica sols coneixen la "dialèctica de los puños y las pistolas", i que sols pensen en fer-los claudicar mitjançant aquest mètode. Lamentable, però cert.

Els temps reclamen a crits una generació deslligada del passat i que jugue a la democràcia sense trucs ni enganys. Serà això possible alguna vegada?
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer,J.Pons,P.Carreres,A.Ballester,P.Camarasa, B.Hernandis, M.Mengual.Diari LEVANTE.(12/1999)