•CORPORACIONS D’AHIR, COM QUI DIU
_____________________________________________________________________________________________
A aquestes alçades, ningú no ignora que els autèntics poders a la societat, els poders de debò que no coneixen fronteres i dobleguen fins i tot governs, són les corporacions, això que abans dèiem multinacionals i, ahir mateix, transnacionals. Les corporacions són grans empreses moltes de les quals superen el producte interior brut de molts països del planeta l’objectiu únic de les quals és l’obtenció de beneficis descomunals que aniran a parar a mans dels seus accionistes, uns pocs dels quals, aproximadament l’1% del total, són els qui posseeixen el 80% de les accions que hi ha actualment al mercat. Fabriquen, venen i comercien tota mena de coses que la societat de consum s’afanya en adquirir perquè són necessàries o perquè prèviament les seues polítiques de vendes els hi han dit que són necessàries i imprescindibles per a viure en l’actual societat. Des de les coses més trivials i conegudes com el calcer, la roba i tota mena d’estris, fins les més complexes i que necessiten d’un elevat nivell de sofisticació científica i tecnològica, com la fabricació de la bomba atòmica a partir de la fissió nuclear, passant per la fabricació del radar, la televisió, els plàstics i les fibres artificials, el cautxú, el tabac, la producció petrolífera, l’acer laminat, els antibiòtics, les vitamines sintètiques, les hormones, els fertilitzants, els detergents, l’automòbil, l’avió, els periòdics, la ràdio, el telèfon, el cinema, la TV o els mòbils.

A la vegada, les corporacions s’han transformat en elements importantíssims de destrucció del planeta en saquejar els seus limitats recursos per tal com estant fent malbé el medi ambient. Així mateix han esdevingut poders que han fet doblegar no sols les conviccions de molta gent sinó que han exercit la violència contra pobles i governs a fi de portar a terme els seus objectius de dominació política i econòmica.

Però el que en aquest article volem mostrar –i açò ha estat sistemàticament escamotejat en la història recent, amb la sola excepció del que han aportat uns pocs intel·lectuals- és que algunes d’aquestes corporacions que avui dia llueixen la façana per tot arreu i tenen la gent emmirallada amaguen, al seu darrere, una etapa de vergonyant complicitat amb poders que materialitzaren una de les pàgines més sagnants que mai ningú no haja escrit i que costà un munt de vides únicament atribuïbles a la tèrbola consciència conservadora a Europa i Amèrica del Nord, la qual ajudà a nàixer, nodrir i créixer els monstres generats a les seues entranyes personificats en els poders feixista i nazi.

Així, molts pocs saben, per exemple, que a Alemanya, IG-Farben -fabricant del gas Zyklon-B amb el que s’asfixiava a les càmeres de gas dels camps de concentració a tota mena de víctimes de la repressió nazi-, associada a Standard Oil de New Jersey, establí una estreta col·laboració amb els nazis i les SS, obtenint substanciosos beneficis per la seua generositat, i que Bayer, Hoechst, i Basf, noms sota les quals es dividí després aquella corporació gegantina, continuaren aportant grans dividends als mateixos accionistes anònims que havien col·laborat amb el poder alemany com a accionistes d’IG-Farben. Tampoc no és massa conegut, que els seus responsables així com els seus directius a penes foren molestats pels tribunals encarregats de jutjar-los per crims contra la humanitat després de la derrota nazi i ràpidament retornats als seus càrrecs. Una cosa semblant passà també amb corporacions avui en dia tan conegudes i que estan en primera línia com AEG, Siemens, Daimler-Benz, BMW, Thyssen, Krupp, Volkswagen i Telefunken, les quals també col·laboraren intensament amb les SS i el règim nazi. Però és clar, Hitler i els nazis passaren a millor vida, i en canvi tota aquestes corporacions i els seus responsables sobrevisqueren. I tots aquells que després de la guerra demanaren els caps dels responsables que des d’aquestes corporacions finançaren Hitler i els nazis, acabaren sent denunciats com enemics de la lliure empresa i titllats de comunistes.

Capítol a part el mereixen empreses com Opel (filial de General Motors, ubicada a Russelsheim), Fordwerke (la sucursal de Ford a Colònia), Dehomag (la filial d’IBM a Berlín), i Coca-Cola (ubicada a Essen).

Opel, molt abans del rearmament alemany, ja havia pujat del 30% a més del 50% de participació en el mercat alemany. Familiaritzada amb la cadena de muntatge i les tècniques “fordistes”, Opel, que mantenia un elevat nivell de productivitat en favor dels nazis, va ser respectada en la seua llibertat i l’anomenaren “empresa bèl·lica model”, fins al punt que algú com Anna Kugler ha dit que “Opel posà a disposició dels nazis tota la seua producció i esforç investigador, per la qual cosa, parlant objectivament, contribuí a millorar la seua capacitat bèl·lica”. General Motors, la central d’Opel als EUA, contràriament al que intentà propagar, mantingué en tot moment el control sobre les directius de Rüsselsheim i en ningun moment hi hagué cap tipus de repressió contra l’empresa per part dels nazis essent, fins i tot durant la guerra, la única propietària d’Opel. Els seus beneficis augmentaren en tal proporció que el Ministeri d’Economia nazi va prohibir la seua publicació. Opel fabricà el camió “Blitz”, amb tracció sobre totes les rodes, ensamblà avions com el JU-88 i produí els motors per al primer avió de caça a reacció.

A Fordwerke (sucursal de Ford a Alemanya) situada a Colònia, també li anà molt bé amb Hitler. D’unes inicials pèrdues a principis del 1930, passà a obtenir un pobres beneficis de 63.000 marcs el 1935 i, després, a uns quantiosos beneficis xifrats en 1.287.000 marcs el 1939. Aquí i a les seues plantes de França, Bèlgica, Holanda i Dinamarca, més les de Finlàndia, Itàlia i altres països ocupats, Ford fabricà camions, motors i tota mena de peces per a l’exèrcit alemany. Opel i Fordwerke, o el que és el mateix, General Motors i Ford, controlaven conjuntament en 1939, el 70% del mercat alemany de l’automòbil i subministraven a l’exèrcit alemany tota classe de material que aquest necessitava per a la guerra imminent. Junt amb GM, Ford fabricà el 50% dels tancs alemanys, els quals eren molt millors que els americans, i estigué involucrada en el desenvolupament secret de turbines per a les V-2 que devastaren Londres i Amberes. El seu estatus de propietat durant el règim nazi, com succeí també amb GM, tampoc no canvià, i durant la guerra Ford mantingué el 52% de les accions de Fordwrke a Colònia. Els beneficis de Fordwerke estan disponibles i diuen açò: el 1943 guanyà 2’17 milions d’una facturació que ascendia a 184 milions, el doble dels obtinguts l’any 1939 i 6 vegades més del que obtingué l’any 1933 quan Hitler pujà al poder.

Dehomag (sucursal de l’americana IBM), subministrà als nazis la tecnologia de les targes perforades, precursora de l’ordinador. Amb aquest instrument els nazis pogueren automatitzar el país fent de tot: des que els trens hi arribaren a l’hora, fins a identificar els jueus amb l’objecte de confiscar els seus bens i, si calia, eliminar-los. Algú com E.Black ha dit que aquesta empresa capacità als nazis per a que la seua maquinària de guerra fos “metòdica, ràpida i eficient” i que per això “posà els fantàstics números de l’holocaust”. IBM , a través de Dehomag –diu Black-, prosperà a Alemanya i als països ocupats perquè va vendre als nazis les eines tecnològiques necessàries per a identificar, capturar, deportar, esclavitzar i al final exterminar milions de jueus europeus. Però als d’IBM sols els importaven els grans beneficis que es feien amb els alemanys. Si abans de la guerra els beneficis ja s’havien disparat i havien aconseguit una xifra record, durant la guerra, i en especial amb la invasió de Bèlgica, Polònia i França, el seu valor es catapultava. I a més, com passa en un món globalitzat com és el d’avui en dia, les sucursals i la matriu d’IBM desenvoluparen estratègies –trucs en definitiva- per a sortejar els embargaments dels nazis i les repatriacions de beneficis a fi de reduir impostos i maximitzar beneficis.

Però si sobre aquestes qüestions n’hi ha alguna que en amplitud i fondària constituesca un desconeixement general és aquella que hi ha sobre algunes corporacions americanes que feren negocis amb els alemanys, ajudant-los de manera extraordinària i rebent-ne substanciosos beneficis. Algunes d’aquestes corporacions ja les hi hem esmentat perquè hi eren al darrere de les seus sucursals alemanyes. Són el cas de General Motors i Ford, que subministraren els vehicles a motor, el cautxú i el petroli necessaris i sense els quals Hitler “mai no hauria pogut arribar a envair Polònia sense el seu ajut”. O el de IBM i ITT, les quals facilitaren la tecnologia de la informació i les comunicacions al règim nazi necessàries per a propiciar les seues victòries. O el de Standard Oil (avui Exxon, pertanyent a l’imperi dels Rockefeller) i Texaco, ja que “sense el combustible diesel, els olis lubricants i altres tipus de combustible, subministrades per aquestes, via Espanya, les forces alemanyes mai no haurien pogut derrotar els seus enemics els anys 1939 i 1940”. Texaco, en particular, fou aquella corporació que no sols es beneficià de realitzar tota mena de negocis amb els nazis, sinó que trencant la neutralitat americana en els assumptes europeus subministrà tot el petroli necessari per al bàndol franquista amb la finalitat d’ajudar-li a derrotar la 2a República espanyola.

ITT era dirigida pel filofeixista Sosthenes Behn, el qual havia adquirit la quarta part de les accions de la fàbrica d’avions Focke-Wulf durant els anys 30. Després, durant la guerra, ITT hi estigué involucrada en la construcció d’avions de caça que derribaren centenars d’avions aliats i que curiosament consumien tetraetil sintètic el qual ajudaven a fabricar Standard Oil, IG-Farben i General Motors. ITT subministrà també components per als coets que caigueren a Londres, plaques de seleni per a rectificadors, equips de ràdio d’alta freqüència i sistemes de comunicació de campanya, a més de telèfons, sistemes d’alarma, equips de radar, equips d’alerta aèria, etc. Fins i tot després de Pearl Harbor, ITT subministrà a Alemanya els sistemes de comunicació més avançats que els entregats als americans. I fins quasi el final de la guerra, les plantes de producció d’Alemanya i països neutrals com Suïssa, Suècia o Espanya subministraven a les forces armades alemanyes no sols avions sinó altres materials bèl·lics.

En resum: Molt poca gent sap que General Motors, Ford, ITT i altres grans corporacions americanes funcionaren durant la guerra com una mena d’“arsenal del nazisme”. Que les seus centrals a Amèrica i les seus sucursals a Alemanya estigueren de manera permanent en contacte a través de moderns sistemes de comunicació portats a cap per Transràdio, empresa que reunia a ITT i RCA, americanes, amb les alemanyes Siemens i Telefunken. Que estigueren col·laborant amb els nazis abans, durant i després de la guerra. Que molts dels seus alts funcionaris foren simpatitzants convençuts de la causa nazi (cas de Henry Ford, James D.Mooney (GM) i Thomas Watson (IBM), que reberen les més altes distincions alemanyes de mans de Hitler, o de Sosthenes Behn (ITT), Tosield Rieber (TEXACO), i William S. Knudsen (president de GM fins el 1940), filofeixistes que simpatitzaven amb la figura de Hitler i els seus, els quals eren admirats pels aconseguiments que el partit nazi havia realitzat en arribar a domesticar la classe obrera i assolir el final de l’atur en portar la societat alemanya a una economia de guerra. Que tots aquells alemanys que es recolzaren i col·laboraren amb els nazis –industrials, responsables, accionistes, propietaris i banquers- foren tractats benèvolament, ja que als 3 anys de la seua condemnació foren amnistiats pels americans. Que empreses americanes com Ford i General Motors així com Opel, Volkswagen, BMW i altres grans empreses alemanyes utilitzaren treballadors presoners de guerra, molts d’ells francesos i soviètics, als quals se’ls sotmetia a jornades exhaustives de treball de 12 hores excepte els diumenges i sense rebre cap pagament, i en el cas dels soviètics deixant-los morir de fam. Que les corporacions americanes feren negoci tant amb els seus amics com amb els seus enemics, és a dir, actuaven sota la fórmula “abans que res els negocis” ratllant, clarament, la traïció. Que les corporacions varen ser capaces d’evitar el coneixement públic de les seues activitats amb Alemanya durant la guerra i que, actualment, les corporacions continuen pressionant, amb les seues subvencions, sobre les universitats i els seus departaments a fi que no es divulguen aquests temes, els quals constitueixen una denúncia que deixa al descobert les activitats delictives i antipatriòtiques de les empreses americanes que embrutarien els seues curriculums i les deixaria en evidència davant de tothom i de la història. Que algunes investigacions que posaren en entredit les activitats de Standard Oil, IBM o ITT foren ràpidament sobreseïdes, avortades o silenciades, i les activitats delictives d’aquestes corporacions permeses i prosseguides. Que durant el bombardeig d’Alemanya per part dels aliats, la majoria d’aquestes corporacions americanes o alemanyes foren preservades de la destrucció i sols en algun cas particular tocades amb pocs danys; fins i tot, algunes foren, després, indemnitzades pel Departament del Tresor americà. Que una vegada produïda la derrota del Japó, els EUA preferiren reposar-hi un govern conservador restituint en el poder aquells que, com l’emperador i les élites polítiques i militars, havien estat els seus enemics, en compte de donar pas als antifeixistes i progressistes, els quals hagueren pogut portar a cap reformes democràtiques i anticapitalistes en la societat nipona, possibilitat que també fou avortada a Grècia i Itàlia. I, per acabar, que entre les corporacions cal esmentar a bancs com el Chase Manhattan (que com Standard Oil-Exxon pertanyen als Rokefeller), el J.P.Morgan, el Dillon & Read Bank i el Bank International Seetlements de Basilea, i despatxos com els pertanyents a Mc.Kittrick, Sullivan & Cronwell (on treballaven els germans Allen i John Foster Dulles) o Dupont; aquests bancs, despatxos i agents manejaren grans quantitats d’inversions i beneficis els quals foren extrets de l’Alemanya nazi per a major glòria de les grans corporacions. De tot açò i més en dóna compte l’historiador Jacques R.Pauwels, al seu llibre El mite de la Guerra Bona: Amèrica en la Segona Guerra Mundial. Chapeau!
____________________________________________________________________________________________
S.Llàtzer, comunicació presentada a la Taula del Col·lectiu el VIII-MMV