·DEMOCRÀCIA
____________________________________________________________________________________
Omplir-se la boca parlant de la democràcia sol quedar molt bé. Queda millor encara dir d’una manera vehement que la democràcia és el sistema que més bé s’adiu amb la manera de viure de l’espècie humana, una vegada refinada per les experiències del passat i que ella –la democràcia- és, a més, l’ideal sota el que cal viure tal i com ho demostren les societats que anomenem occidentals. Però el súmmum de la qüestió és proclamar que la democràcia és –així ens ho venen molts teòrics i opinants- el sistema que totes les societats haurien d’adoptar i el desiderata que les administracions dels països “civilitzats” i els seus llepaculs cridaneres no dubten en recomanar com la panacea dels mals de la humanitat, un sistema que cal imposar fins i tot als altres per la força, com una necessitat ineludible, a la vegada, que una excusa per envair qualsevol altra societat, en nom de la llibertat i la democràcia exportables i imprescindibles, i que cal instal·lar-los-hi el més aviat possible, això sí, pel bé de tots els seus ciutadans, els quals mai ens ho agrairan de manera suficient, per tal com són una colla d’incivilitzats i desagraïts.

Al llarg de la història els períodes que han gaudit del sistema de vida democràtic són realment pocs. Fins i tot, com que la història ha estat una veritable tensió i lluita entre els que volien controlar la societat per obtenir i mantenir una situació de privilegi, i aquells altres que no volien ser controlats, ni marginats, ni abocats a la misèria, els períodes democràtics no han quedat al marge d’aquests conflictes d’interessos, i les naixents democràcies s’han vist condicionades, distorsionades i pervertides per aquests conflictes i tensions que, com digué Carles Marx, han estat veritables i constants lluites entre les classes. Amb democràcia o sense democràcia, situació aquesta majoritàriament viscuda al llarg de la història humana, les élites han estat sempre les que, amb monarquies, repúbliques, dictadures o tiranies, han intentat salvaguardar –i sembla que ho han aconseguit- els seus interessos, cosa que han fet sovint contra els altres. I les democràcies, les originàries -en primer lloc-, les adherides –després-, i les més recents -ara-, configurades segons els models dels seus patrocinadors, no han estat ni estan exemptes de les mateixes tensions històriques i problemàtiques de sempre.

Per tot arreu, en diferents societats i nacions, els conflictes de classe han deixat petjades molt profundes i cicatrius que han trigat anys a tancar-se, si és que alguna vegada ho feren. EUA, Rússia, Espanya, Itàlia, Alemanya, Vietnam, Xile, Argentina, Nicaragua, Llatinoamèrica i el món sencer, amb les seues freqüents convulsions, en són una bona mostra del que diem. I, restablerta la democràcia, si és que això ho era, les mateixes forces han tornat a fer la seua aparició i preparar aquestes societats per a noves conflagracions, les quals faran acte de presència més o menys prompte depenent del grau de narcosi social absorbida.

Entre les diverses classes de democràcia, l’anomenada democràcia “occidental” ha estat una particular manera d’entendre-la per aquestes latituds. Tothom la ven –i la veu- com “la” democràcia, com el sistema infal·lible que ha resolt totes les contradiccions socials i ha propiciat la unió i l’harmonia entre els homes al voltant d’un projecte comú, l’expressió del qual s’identifica amb el nivell de vida tan elevat, ordenat i complex de què gaudeixen. Però aquesta democràcia està molt lluny de ser una democràcia com cal. Per començar es tracta d’una democràcia construïda i controlada per les élites, pels que estratègicament situats en determinats sectors pertanyents a la propietat de la terra, els recursos, les finances, la indústria, les comunicacions, l’aeronàutica, les infraestructures, etc., acaben formant un magma d’interessos configurat per grups de poder que condicionen polítiques i beneficis que aclaparen sense cap vergonya ni mala consciència. Aquest domini seu és immens i creix exponencialment sense parar. Per a prosperar necessiten d’unes condicions económico-socials i polítiques que les facen germinar, arrelar, créixer, expandir-se i multiplicar-se. I aquestes condicions les propicia un sistema democràtic, que tot i que teòricament predique la universalitat de la participació de la gent en les decisions de la societat i el poder, i que serà receptora dels seus beneficis, de facto és un sistema en el qual l’élite és l’única classe social que controla aquest poder i aquesta societat, i esdevé el seu element predominant. Açò li permet, a aquesta élite, de fer-ho lliurement, il·limitadament, impunement. I això vol dir que el sistema democràtic els funcionarà sense problemes, perquè ells i sols ells –l’élite- són el sistema democràtic, ells són la democràcia; els demés l’element decoratiu, el residu, la coartada, i aquesta democràcia la seua democràcia, no la de la gent, tot i que aquesta arribe a col·laborar –inadvertidament o resignada- contra els seus interessos fins i tot. Així mateix, la llibertat de la que tant es presumeix, és la seua llibertat, la llibertat de l’élite, no la de la gent. A les societats lliures sols són realment lliures les élites. Elles tenen el poder, els recursos, la capacitat de planificar, de dissenyar, de crear, de construir, de posseir, de gaudir. Els altres, sols tenen l’estrany privilegi de servir de comparsa, treballar per als amos, obeir, produir, consumir, hipotecar-se, veure com reculen les seues possibilitats de sobreviure, ser estafats i al límit, desposseïts, relegats, marginats; eliminats, si arriba el cas.

En aquestes democràcies, si els amos perden el poder o veuen entorpides les seues expectatives per manca de polítiques favorables als seus interessos, o perquè la gent s’oposa a aquest domini dels suposats amos de la societat i s’organitza, aleshores, algú com els poders mediàtics, proclama que la democràcia està en “crisi”, perquè una situació així pot fer perillar la seua dominació. Llavors comença la feina bruta a fer paral·lela a les maquinacions per col·locar en el poder els seus polítics: intoxicacions de l’opinió pública, estratègies de tensió i de por, desqualificacions i mentides, estigmatització del contrincant, insults; al límit, fins i tot, amenaces, organització d’aldarulls, provocacions, pallisses, eliminació dels enemics mitjançant assassinats selectius de líders polítics i socials, incitació a la rebel•lió, alçaments militars.... tot amb la finalitat de no perdre les regnes del poder que no ha de caure en mans de les classes inferiors, de la xusma, la púrria. Si com a resultat d’aquest cop de força l’ordre establert no ha estat capgirat, llavors els media amb implantació social –que solen ser els controlats pels grans grups de poder econòmic- diuen que la democràcia s’ha restablert, tot i que es faça amb mètodes més que dubtosos i que el resultat no siga sinó la instauració d’un govern autocràtic i dictatorial amb el que pot arribar a cuejar. Si, pel contrari, la situació va a parar a les mans d’aquells que intenten donar el poder a la gent, llavors aquests mateixos media diran que això no és democràcia, sinó una dictadura i que el que caldrà és alliberar el poble de l’opressió del tirà, causa a la qual criden a tots els amics i simpatitzants de la “democràcia” i les “llibertats” ben enteses, etc.

Per a un ésser racional i lògic, habitant d’una democràcia occidental, la qual tothom suposa que és el summum de la civilització, no acaba de quadrar el fet que algunes democràcies pertanyents a aquesta galàxia d’exquisides societats -en connivència amb el silenci, la indiferència o el suport de la resta- es dediquen a fer el fatxenda i a exercitar els seu músculs apallissant altres societats amb l’excusa que el sistema cívico-polític i de valors d’aquestes societats no és un ordre democràtic i de llibertats com manen els cànons. Però, quina mena de democràcies són aquestes que en nom d’aquesta democràcia i aquesta llibertat s’arroguen la legitimitat per a immiscir-se en els assumptes d’altres països i, fins i tot, envair-los, ocupar-los, agredir-los, assassinar les seues gents, arrasar les seues ciutats i robar-los els seus recursos? És això un exercici de democràcia i de llibertat o una presa de pèl en tota regla? Una democràcia que es torna agressiva i imperialista, que practica un neocolonialisme espoliador impresentable en aquest segle, ¿pot ser anomenada democràcia? Una democràcia que sols és capaç d’exportar el conflicte a l’exterior, fent desballestar el sempre delicat, fràgil i inestable equilibri entre les nacions, en compte d’utilitzar el diàleg, l’acord i el pacte, com a forma principal d’aconseguir la pau i la concòrdia al món, ¿és suficient per denominar a una societat com democràtica? Tot açò, que sembla més el regne de la perversió que una altra cosa, és el que dóna de si un sistema democràtic regulador del comportament públic de les persones, els grups i les forces socials, considerant la qüestió a nivell de relacions internacionals?

Un polític com W.Churchill, digué una vegada que “la democràcia és el pitjor sistema de govern dissenyat per l’home ... amb excepció de tots els demés”. Amb el segon pronunciament hi estem d’acord perquè, possiblement, no hi ha una altra sortida més que el diàleg i la recerca interessada del bé comú per a que els homes es puguen entendre, a condició que ningú no controle ni impose als demés les definicions, el llenguatge. I estem d’acord amb el primer pronunciament per tal com, si tot el que hi hem exposat és una conseqüència que implica una greu manca de respecte per l’altre i la impossibilitat de garantir la pau i la convivència, llavors el sistema que li serveix de fonament presenta unes mancances tan clamoroses que pràcticament el fan inservible per a la vida col·lectiva. I, en això, què queda de la possibilitat de realitzar una pretesa vida en democràcia? Què queda del valor i l’eficàcia d’un tal sistema que havia de propiciar l’entesa mútua entre els homes i els pobles, així com els desiderata de llibertat, comunitat, tolerància, solidaritat, respecte, democràcia veritable, etc.? L’acomodació a la foscor, a l’ordre establert? La mort lenta per inanició davant les condicions que l’ordre imposa i reforça per tot arreu on domina? La rebel·lió contra aquest mateix ordre que a la vegada que lluita contra ell el reforça? La indiferència enmig de la paràlisi i l’angoixa existencial? L’adhesió incondicional a l’ordre per acomplir la màxima que estableix que “si no pots amb el teu enemic, cal que t’hi unesques”?

Julià Buixadera defineix a Els feixismes (http://www.xtec.es/~jbuxader/historia/temes/contemp/feixismes.htm), que la democràcia és la doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l’elecció dels governants. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l’electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement d’una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc). Bé, això!... Definicions!
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, J.Antón, X-MMVI.