· DEMOCRÀCIA i POLÍTICA
_____________________________________________________________________________________________

Enmig del malestar general existent a les nostres societats i el món per l’arrogància i la prepotència insultant que exhibeix l’imperi USA, desplegant per tot arreu amb total impunitat les seues unitats de combat i descarregant la seua força on més li interessa, anem a entrar d’ací a no res en període electoral, pràcticament empentats pels mitjans de comunicació que ens transmeten fins el vòmit les retòriques i rituals propis dels períodes d’eleccions.

La gent, però, no vota amb massa entusiasme com es feia al principi d’estrenar el sistema democràtic. N’ha vist de quasi tots els colors i comença a preguntar-se sobre la política i els polítics; els qui trauen profit al seu voltant o els qui manen realment; els corruptes i els corruptors; els partits i la seua funció i utilitat; les promeses i la (ir)responsabilitat dels qui prometeren realitzar el seu programa electoral; els que impunement escamotejaren retre comptes als parlaments de qüestions que fregaven la necessitat d’un Referèndum; els que, de sobte, començaren a construir projectes faraònics que adulteraren els sistemes de vida de molts en favor d’uns pocs; la prepotència i la “xuleria” d’uns governs acumuladors de majories absolutes que sols serviren per a obrir l’aixeta del nepotisme, l’amiguisme i la corrupció, quan no el crim d’estat o engegar la tensió amb pobles com el basc; o, com darrerament hem vist, començar a preguntar-se per la ineptitud i l’esclerosi que s’amaga darrere la façana que amb la seua inutilitat ha donat origen a la recent catàstrofe ecològica.

Fastiguejat de tanta fatxenderia i prepotència com s’hi veu al món polític, el personal comença a decebre’s i, fins i tot, enutjar-se. I l’enuig –que algú considera és l’estat permanent de l’home en aquestes societats i s’enceta també a les altres- acaba per esdevenir el denominador comú a molta gent. El problema, però, és que no veuen cap solució, cap recanvi, ni de persones ni, tampoc, de sistema. Una vegada més, la gent serà comminada a votar i anar-se’n cap a casa i estar calladeta fins les properes. Caminant cap a les urnes sense massa convicció ni ganes per a dipositar el vot, pensaran que les coses no van a canviar massa d’estar uns o altres a les poltrones, però resseguiran velles inèrcies víctimes de la propaganda i les consignes, i seran incapaços de pensar que alternatives com l’abstenció, la radicalitat, l’anarquisme o la causa republicana puguen revolucionar les consciències i introduir noves oportunitats i esperances.

Com que a més, la teleborroca no pararà de vomitar “moral de la responsabilitat”, aviat ens instal·larem en les situacions anquilosades de les velles democràcies: cansament, decepció, elevada abstenció, deserció de l’interès polític de la ciutadania, aparició de partits que, en connivència amb els principals grups econòmics i mediàtics, es repartiran els beneficis del poder entrant en una espiral de corrupció política, social i informativa, veritable càncer de les societats actuals. Davant aquest desori faran la seua aparició demagogs feixistes que des de la política, la milícia o alguna altra variable lligada als poders establerts intentaran introduir “correccions” a la constant pèrdua de referents patriòtics deduïts a partir de les tendències al baix recolzament popular de la democràcia i algun que altre factor econòmic o social associats.

En el present, tot i la il·lusió que ens fa veure que tot està lligat i ben lligat, la societat democràtica deixarà escapar, per algun dels seus badalls, alguna que altra forma de pensament que no s’ajustarà exactament als motlles imposat per la visió de les élites a partir de l’ús i abús dels seus instrument ideològics, com ja comencen a ser-ho els mitjans de comunicació de masses. Per les fissures del pensament únic, veurem –ja ho estem veient- escolar-se la dissidència i la discrepància, escletxes de llibertat. I la seua capacitat de contestació no serà gens menyspreable. Amb les noves tecnologies i la posada en circulació d’internet i la globalització de la informació (i fins que es produesca el seu control al qual ja li van al darrere), ja està a l’abast de tothom qui vol cercar vies alternatives les contrapropostes a la retòrica repetitiva, lenta i ja passada de moda dels “pro-sistema”, els quals també es veuen obligats a baixar al terreny on tots poden exhibir les seues armes i argumentacions en condicions semblants als que estan descartats d’entrada, com els “anti-sistema”.

En quin colze del camí es perdé la democràcia, si els cavallers del vestit, la corbata i la “gomina” han estat capaços de defraudar les esperances de la gent? Què haurem d’exigir als nostres representants per a que donen cabuda a les esperances i la veu de la gent que els votarà? Com no ens havíem adonat que calia construir un sistema polític que haguera acostat la democràcia a la gent? Com és que no hem après d’altres societats que aprofundint en la democràcia han inventat, fa temps, solucions per a assegurar la sintonia entre els electors i els elegits, per a que la participació dels electors fóra més directa, més implicada i, els polítics, més responsables en dependre dels seus electors als qui donar compte responsablement de les seues gestions? De què han servit els partits i les agrupacions locals, si no han practicat la democràcia internament ni han propiciat el debat organitzat a la societat? Per què sempre s’han oblidat de les llistes obertes? Per què ha predominat el poder de l’aparell sobre la voluntat dels seus afiliats? Per què no s’ha format políticament a la gent? Per què no s’han obert a la gent i sols se l’ha volguda per demanar-li el vot?

Possiblement els interessos dels aparells dels partits; els dels grups i camarilles internes als mateixos; les ambicions personals de determinats polítics; les expectatives d’alguns per acumular poder i més poder; la corrupció de tota mena que s’aparella a la responsabilitat i l’autoritat exercida sense principis ètics i sense haver de respondre davant l’electorat; la venda de les pròpies conviccions a aquells grups de pressió disposats a hipotecar-les; l’apel·lació als anomenats interessos d’estat que sempre s’exhibeixen per justificar el poder i l’autoritat dels qui governen en desfavor de la democràcia i la voluntat ciutadana; el seu il·luminisme prepotent, etc. han estat i seran els autèntics càncers de la política que porten més i més al menyspreu i cansament de la democràcia per part de la gent

Paradoxalment, al País Valencià, la cosa va a més cada vegada. Tot sembla un mar de felicitat i de tranquil·litat. A determinats interessos econòmics molt potents, ben ajudats pels polítics als quals han apujat al poder del País, fa un temps que els ha pegat per devastar i malmetre el territori. Ho hem dit moltes vegades a la nostra “taula” i en algun dels nostres articles. Sols cerquen la riquesa fàcil, ràpida i grossa. I si cal enrajolar, doncs s’enrajola tot el País i tan tranquils.

La cosa arriba a ser tan barroera que fins i tot l’arquitecte Calatrava, que és un dels ”seus” els ha pegat públicament un estirament d’orelles fenomenal: els ha dit que els seus diners sols han servit per destrossar el litoral sense el més mínim ordre ni concert i que de la mà de la pitjor de les polítiques urbanístiques han generat conjuntament tots els mals que podien ajuntar-se: el mal gust arquitectònic (per a ell, sobretot, imperdonable), la densitat de població, la destrossa del paisatge coster i, en molts altres llocs, parts del territori que havien estat enclavaments naturals i a preservar, proliferació d’infrastructures faraòniques, etc. Ara, a més, amb el plus de l’amenaça del saqueig de l’aigua (en el que anomenen Pla Hidrològic Nacional) que va a trastornar els ecosistemes i, de manera dramàtica, totes les formes de vida que en depenen, les élites econòmiques locals acabaran per desnucar la possibilitat de viure sobre alguna cosa que un dia consideràvem país. Hi haurà territori, hi haurà gent, però no país, País Valencià.

Les estructures territorials del País (comarcalització, descentralització, desaparició de la província, vertebració real i profunda del País Valencià) i, per tant, la seua modernització quedaran intocables i pendents de reforma, a fi que electoralment i política sempre puguen afavorir als que sempre han manat i estiguem més lligats al poder central, fent que l’autonomia dels valencians siga reduïda a pur nominalisme.

Les autoritats polítiques del País continuaran servint els interessos espanyols dòcilment, que és el seu paper més important a canvi de petites parcel·les de poder i algun que altre avantatge econòmic com ja observem amb els Fabra i els Barceló, a Castelló i Alacant, respectivament, una mostra de la fauna dirigent autòctona. El pot dóna bastant, pel que es veu, per anar xuclant-ne.

Les estructures comunicatives, continuen sent tercermundistes i radials, gens vertebradores de la realitat territorial-nacional, connectades –això sí- amb Madrid, seguint la lògica centralista que presta avantatges als ciutadans del centre i no facilita als que ací vivim la nostra relació, ja que s’han fet no d’acord amb les necessitats dels pobles sinó dels qui des del poder central i el sucursal perceben les coses amb la mirada del buròcrata servidor de la rapinya de l’amo insaciable. Per descomptat que aquí, i no a altres parts de l’estat insofrible que patim, pagarem les autopistes a canvi que els altres espanyols no paguen les seues.

Les estructures productives –en la seua majoria la petita i la mitjana empresa, així com l’agricultura- quedaran a mercè de la inèrcia resultant de la dinàmica que les empreses i el capital exteriors marcaran. El comerç serà sempre subsidiari respecte les grans decisions que el centre prendrà d’esquenes a les necessitats del País i controlat, en darrer terme, per les burocràcies estatals i les decisions polítiques dels qui des del centre manen.

La Hisenda espanyola es presenta per aquestes latituds com una autèntica au de rapinya insaciable. Al País Valencià i a Catalunya, hi ha més inspectors d’Hisenda espanyols que en cap altre lloc de l’estat, els quals no paren d’escorcollar els més insospitats amagatalls dels nostres habitants, els seus negocis i els seus guanys. Es fien, en canvi, dels altres habitants espanyols. Com si la consigna de la tan demagògicament proclamada “insolidaritat” de catalans i valencians fóra el tir de sortida per a que l’Estat inicie l’espoli sobre el nostre territori, el “levante productiu i feliç”. Per cert que parlant d’espolis, també els valencians (a l’ensems amb els catalans) tenim pendent el retorn dels Arxius de la Generalitat, que amb l’entrada de les tropes franquistes foren robats, exportats i, enguany, de manera exultant exhibits a Salamanca, que s’ha presentat al món com a capital europea de la cultura.

L’església valenciana continuarà amb la seua política de servir els interessos materials-espirituals dels qui controlen el país i depurar aquells que intenten organitzar algun moviment de contestació interna, la dignitat, la recuperació de la llengua i la cultura del poble, per donar la paraula al poble de Déu, l’autèntica església. I seran asfixiats pel predomini de les burocràcies eclesiàstiques i les seus decisions, les quals escamotejaran la participació i la responsabilitat de l’Assemblea de fidels cristians.

Cada vegada, les aspiracions col·lectives, de la societat, seran més i més divergents. Ens donarem l’esquena uns a altres, com ja fa un temps, perquè les dinàmiques socials i culturals no són convergents sinó entròpiques, cada vegada més distants i diferenciades. Unes més a prop de la renúncia; altres més a prop de Madrid i l’Imperi Universal. I els nostres pobles, els pobles sense estat, meravellats davant tanta exhibició de titelles i maniquins ens quedarem bocabadats, immòbils i enlluernats. Muts i absolutament paralitzats. Incorporats a la més brillant de les decadències i convidats a formar part del nou món dissenyat pels venedors d’il·lusions i bagatel·les. Convertits en ciutadans de segona o tercera classe i al servei del turisme i poc més: cambrers, hostesses i recollidors de pilotes de golf. Sense memòria ni somnis de futur. Sense cançons ni esperances. Sense símbols, ni terra, ni pàtria, ni llengua, ni res de res.

Aclaparats entre tants mags i il·lusionistes de la política, el quals no paren d’usar paraules de moda com “llibertat”, “justícia”, “democràcia” i “progrés”, no ens adonarem –hipnotitzats- que es tracta de venedors d’il·lusions i encantadors de les consciències que juguen amb les esperances col·lectives, fent-nos creure que ells són les persones que la societat necessita, sense reparar en les reals intencions dels grups que hi ha al seu darrere i dels interessos que persegueixen.

Al món no hi ha, a penes, possibilitat que es porte a terme la justícia, base de la democràcia, per tal com hi ha una transgressió permanent dels drets més elementals de les persones, amb la qual cosa les llibertats queden asfixiades i contra les cordes, quan no desapareixen en la pràctica.

En tractar-se dels grups i minories socials i culturals, la democràcia té un efecte pervers sobre elles, les quals veuen de quina manera són sistemàticament transgredits els seus drets constitutius i característics en tant que comunitats diferenciades. Sols en rares ocasions se’ls ha plantejat l’opció d’existir al marge de les societats i contextos opressors que els asfixiaven. La història en va plena d’exemples que implicaven l’alliberament d’un poble i que en realitat era una maniobra encetada per a un nou control i dependència: la del país que l’ajudava en el procés d’autoalliberament, el qual s’assegurava així el control dels seus recursos mitjançant la nova tirania representada ara pel “mercat” que monopolitzava el seu protector (per ex: el mercat del sucre a les Antilles).

En l’actualitat, és impossible que les societats funcionen democràticament davant la invasió de les corporacions transnacionals que trenquen les seues defenses socials i actuen com a elements distorsionadors de les polítiques d’equilibri entre els diversos sectors d’una societat que esdevé cada vegada més i més desigualitària i un exponent molt clar del fracàs del sistema d’economia de lliure mercat. Alguns autors diuen que aquests sistema –que estaria en la seua agonia- sols ha funcionat –i amb molts inconvenients en aquelles societats que l’han adoptat- en uns pocs països. En la majoria dels països on s’ha volgut estendre ha estat un fracàs estrepitós.

En un món pràcticament controlat pels grups i les corporacions econòmiques, les quals dicten les seues orientacions i les seues receptes a diferents regions i països del planeta a través de mecanismes financers com el FMI, el BM o la OCDE, mecanismes que imposen condicions draconianes a aquells que accepten sotmetre’s a la seua “ajuda” (Brasil, Uruguai, Argentina, Veneçuela, Guatemala, El Salvador, Xile, Nicaragua, Colòmbia, etc.) i que acaben en el major dels desastres, és impossible que funcione la democràcia. Al límit hi ha l’assetjament mitjançant la força d’un bloqueig econòmic (Cuba, Iraq), que sols empobreix la gent afectada, genera xarxes de corrupció policials, burocràtiques, polítiques, econòmiques, i consolida encara més el domini d’aquestes transnacionals recolzades en un estat que ha dissenyat una estratègia mundial de domini mitjançant la força.

És impossible que existesca la democràcia en aquelles societats on existeixen els recursos bàsics per al funcionament de les societats industrials modernes, ja que o bé són societats ocupades pel Gran Gendarme Universal o Globocop (Colòmbia, Afganistan), o estan a punt de ser-ho (Iraq), o estan apuntalades per ell (Pakistan, Israel, Turquia, Egipte i pràcticament totes les de Llatinoamèrica), o en procés de desestabilització (Cuba, Colòmbia, Veneçuela), o acompleixen dòcilment el seu paper de transferidores de recursos cap a les societat occidentals i “civilitzades” (Aràbia Saudita, Pakistan, Uzbekistan, Tadjikistan, etc.). Com pot funcionar la democràcia si els EUA ha dit ben explícitament que atacarà els qui declara enemics passant per damunt del clamor de pau de les Nacions Unides, tant si aquesta organització els ajuda com si no a envair els esmentats països com l’Iraq? És això un exercici de democràcia? Quina classe de democràcia és eixa que permet que els EUA es boten les resolucions de l’ONU i les del Consell de Seguretat pel que fa a situacions com la que estan vivint els palestins per part dels israelians embarcats en una guerra d’extermini? Quina classe de democràcia planetària és aquesta que permet l’existència mateixa del Consell de Seguretat que és un atemptat en tota regla a la democràcia, ja que en ell 5 països únicament (EUA, Rússia, Xina, G.Bretanya i França) tenen dret a vot i poden vedar les resolucions de l’ONU? És aquesta democràcia captiva la que ens espera? És això el que hi ha, ja ho sabem; però es pot dir a això democràcia, realment?

Mentrestant, les societats de l’Europa que renaix de les cendres de la 2a Gran Guerra -i esperem que no siga per a repetir antigues pàgines de la història general de la destrucció de les societats i el gènere humà-, ho fan confiades en que podem arribar a una situació de gran benestar econòmic i una situació de pau ciutadana extraordinàries en els moments actuals de la mà d’un bé que mai no haguera escapat a les consciències i els objectius de la sociabilitat humanes, meta i pressupost de tota societat d’homes lliures i humans: la democràcia, on els valors de la comunitat, la dignitat, el respecte mutu, la solidaritat, la llibertat, la igualtat, la tolerància, la pau, la no discriminació, la justícia econòmica i social, la preocupació per la fragilitat d’un medi ambient que haurem de llegar a les generacions futures, el pensament independent, el treball creatiu sota control voluntari, una economia d’intercanvis justs i de relacions més equilibrades, el final de tota dominació i hegemonia política, econòmica, social o cultural d’uns grups i uns països sobre altres, així com el final de tota esclavitud siguen –hauran de ser- els valors predominants. I no és poc el que diem.

De no ser així, cal que ens preparem per a recollir tempestes després de no parar de sembrar vents, perquè la gent –la gent del Tercer món sobretot- comença a estar farta del cinisme i la hipocresia amb què Occident s’aprofita d’ells amb l’apropiació dels seus recursos: petroli, diamants, primeres matèries, etc.

Un pensament com el que proposem tindrà, és clar, tot els enemics que vulgueu. De feina, no ens l’acabarem. D’utopia, hi ha corda per a estona. De realitat, la que anem afermant a través de la lluita i el sacrifici quotidià. Sols així podrà existir una democràcia que s’assemble a allò que els poetes, somniadors i visionaris sempre han descrit com la primavera de la humanitat.
_____________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, B.Hernandis, J.Antón. Maig del MMIII