·DEPENDÈNCIA
______________________________________________________________________________________________

Les parets i els murs serveixen per alguna cosa més que de protecció per als bens i les propietats públiques o privades. Serveixen per a excitar passions irrefrenables i inclinacions pictòriques i reivindicatives que en són moltes i de molts colors. Enfront hi ha l’altra passió: la dels censors moderns que en un suposat exercici en benefici de la salut mental del poble i del que és politicament correcte es disposen a esborrar el que no convé a la llum d’un molt curiós criteri del que està bé i del que està mal pel que fa als dimonis familiars d’uns i altres. Però ja se sap: hi ha dimonis i dimonis. I alguns escrits, malgrat la grolleria (“Hijo puta, las cagao”), la reivindicació de la vitalitat més ancestral i primària (“SEX”), la desobediència que enarboren (“Mili KK”) o l’ànsia de transformació de la realitat patida durant anys i panys (“Fora l’opressió, llibertat ja!”), hi permaneixen intangibles decorant els murs com a testimoni d’obsessions, frustracions i desitjos previsibles davant les promeses dels constructors de noves esperances a mig camí entre el ridícul i l’acumulació egocèntrica. Però uns i altres són considerats dimonis assimilables. Qüestions sobre les quals es pot discutir i estar o no d’acord, però sempre veïnes, presents, pròximes, i per pròximes, “nostres”.

Però hi ha una altra classe de dimonis, l’única forma de no conviure amb els quals és no no exhumant-los, no aproximant-nos-hi, no percebent-los, no discutint-los, sinó més bé ignorant-los, tapant-los, esborrant-los de la memòria, el pensament i les parets. Un d’aquests s’ha decidit que té banyes i cua, va de roig i té urpes repugnants de mala pècora. Desperta passions irrefrenables i posa en moviment els guardians de la moral i els bons costums, els quals, corró en mà i pintura a doll, retornaran els murs i les parets a la virginitat immaculada que havien perdut. Massa amarg –sobretot amarg- és el glop perquè “INDEPENDÈNCIA” figure a les parets i siga un dimoni respectat, com passa amb qualsevol altra opció humana que meresca ser escrita, tenint en compte que és una opció que no propugna ni l’ús de la força, ni el colp d’estat, ni la involució, ni l’extorsió, ni el xantatge, ni l’engany, ni el robatori, ni la marginació de cap grup o ètnia, ni l’explotació econòmica, ni la dictadura, ni la desigualtat entre les persones, ni la manca de llibertats, ni la fuga de capitals. Altrament hi hauria “DEPENDÈNCIA” que és una cosa molt diferent.

De moment, doncs, dependència. D’independència, res de res. Faltaria! Però si la qüestió de la dependència no és gens recomanable pels psicòlegs, els pedagogs, els sociòlegs i una llarguíssima llista d’adults d’aquest planeta que volen veure créixer i madurar els seus filles i fills com a éssers autònoms, no dependents i lliures, no acabem d’entendre per què és recomanada i defensada de manera tan especial quan es tracta d’aplicar-la a grups, col·lectivitats i pobles diferents. De res.
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: Salvador Llàtzer, J.Antón, B.Hernandis.LA INTRO,març del 2002//L'Avanç, abril del 2002.