·DESTINAT ALS VALENCIANS
______________________________________________________________________________________________

Sempre ens ha cridat l’atenció veure com els immigrants lluiten per integrar-se en el seu nou país i adopten l’estil de vida de la nova cultura. Aquest esperit de superació no és de cap manera pejorativa, és un procés natural i necessari per tal d’entrar en harmonia amb els seus nous veïns. Així veiem com els fills dels immigrants andalusos a Catalunya són els que entren més joves a les colles de castellers i els que lluiten per integrar-se en una cultura que ja és la seua.

Però aquest article no parla dels immigrants sinó dels valencians, de tots els valencians: els d’esquerres, els de dretes, els pobres, els empresaris, i fins i tot els polítics. Sembla que la societat valenciana en conjunt ha volgut ser (i en açò si que ens pareixem als immigrants) més espanyola que el centre de la península, Madrid. Qui no ha sentit dir: “se hablar el valenciano pero no lo hablo porque primero soy española”. Així mateix, quants pares que parlen en valencià han deixat de fer-ho pels seus fills ?... sense dubte molts. Aquesta actitud centenària és herència del pacte de subordinació que tenia l’aristocràcia valenciana amb la castellana a canvi d’una prosperitat econòmica estable. Però amb l’actual afebliment de les estructures dels estats i els canvis que estan apareixent cal revisar aquest pacte. Pot ser a algú li semble que la societat espanyola estiga afermada sobre unes bases inamovibles i no és així. En realitat estem assistint a la desaparició dels estats-nació (de la manera que ara els entenem) i hi ha indicis ben evidents.

L’entramat de l’Estat espanyol s’ha quedat anacrònic per diverses raons: a nivell econòmic, estem assistint a la constitució de la Unió Econòmica Europea a qui els estats cedeixen el poder sobre la economia del seu territori, i qui diu economia diu impostos, subvencions, lleis econòmiques... efectes que ens influiran a tots. Paral·lelament la privatització dels grans monopolis estatals és un altre indicatiu de l’afebliment del poder públic. I que es pot dir de l’evolució dels exèrcits estatals? Espanya prompte passarà a tindre un exèrcit professional molt més reduït que el de l’actualitat i l’ONU arran de la intervenció a Timor Oriental està agafant matisos d’exèrcit mundial. A partir d’aquesta evolució pareix que l’estat també es queda sense el poder bèl·lic. Tots aquestos canvis obeeixen a un procés més important que és la Globalització que, possiblement, també abrace la justícia. Així veiem que els grans poders de l’Estat fluctuen cap a organitzacions socials superiors o cap a poders menys tangibles com ho són les empreses transnacionals, amb les quals ens relacionem, bé a través de l’Estat o bé directament.

Paral·lelament a la pèrdua d’influència de fronteres enfora trobem la inoperància a l’interior de les fronteres de l’Estat. Una de les més importants és el repartiment dels impostos, tothom hauria de saber que rebem ajudes del Fons Estructural Europeu i a la vegada som una de les comunitats que més impostos paguem a l’Estat, ací hi ha alguna cosa que no encaixa...ja se sap, ¡per on passen els diners s’apeguen! Però, i el Govern Valencià quin marge de maniobrabilitat té? Quina autonomia?. I sobretot quina autonomia respecte de les altres comunitats històriques? Estem davant el ressorgiment dels nacionalismes pacífics com Catalunya, Galícia o les Illes Canàries i no és només un moviment cultural, darrere de la cultura sempre ha estat l’economia...

És necessari pensar de quina manera ens adaptarem al nou context social en el qual l’Estat espanyol no pot parar les incursions de les grans transnacionals (les quals abarateixen el producte explotant un país subdesenvolupat, flexibilitzen el treball i canalitzen la fluctuació dels diners cap als monopolis) si damunt privatitza empreses que garanteixen un mínim nivell de vida -com siga l’atenció sanitària- ens veurem amb el cul a l’aire i sense saber a qui reclamar. I aquest és un dels grans canvis, el sistema de representació social (és a dir, els partits polítics i les votacions...) és incapaç de moderar la sofisticació de l’economia i, per tant, de defensar els interessos dels ciutadans.

Cal un nou ordre social, una nova forma de reclamar els drets de les persones, els drets culturals, les reivindicacions ecologistes...Ens fa falta una societat cívica en la qual cada persona siga conscient amb els problemes de desenvolupament del seu entorn i que a més a més actue en conseqüència.

Ara per ara el valencià com a llengua representant d’una cultura minoritària és una molt bona eina per a la cohesió social i per a exigir una societat en la qual es respecte i s’assegure la subsistència de totes les tradicions i formes de vida existents arreu d’Europa (i per tant a l’Estat espanyol), que contrareste l’efecte uniformitzador de la Globalització.

S’hauria de fer valdre els nostres costums i tradicions, patrocinar les noves aportacions artístiques valencianes, i sobretot promoure associacions cíviques i col·lectius per tal de poder generar una resposta immediata i reflexionada a agressions tant socials com ecològiques com culturals. Estem davant d’un canvi global de les estructures socials i no ens podem quedar amb els braços creuats.
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:M.Mengual,J.Pons,F.Camarasa,P.Carreres,J.Antón,S.Llàtzer.Diari LEVANTE,6/1/2000.