CICLE DE CONFERÈNCIES "PREMIS LITERARIS CIUTAT D'ALZIRA" 2002
"DILEMES DE LA IDENTITAT LINGÜÍSTICA AL PAÍS VALENCIÀ”


La ponència de Miquel Nicolàs Amorós ens exposà davant els nassos els “Dilemes de la identitat lingüística: [en] el cas valencià”. El Miquel ens digué que a un canvi de temps li cal un canvi d’imatge de la realitat per part nostra. Que la nostra era una societat cada vegada més i més complexa. Que no podem ja ignorar els altres valencians amb els que convivim. Que aquesta és una societat que per diverses causes històriques i socials ha anat a parar a la situació actual en la qual existeixen sobre ella diverses comunitats de cultura i en concret dues d’aquestes tenen una història i un passat que arriba fins avui: la castellana i la valenciana. És hora, doncs, de no confondre el desig amb la realitat i plantejar, des del coneixement de la realitat existent- una estratègia que ens porte a articular una convivència que ens reconcilie amb eixa realitat multicultural i ens potencie com a persones. Ja no podem ignorar els altres, ni els altres ens poden ignorar. I caldrà fer esforços intel·ligents i seriosos si volem que també se’ns considere a nosaltres com el que som. I el que som, per la qual cosa se’ns coneix té un perfil, tot i que discutible, que algú ha descrit millor que cap de nosaltres. I no és, precisament, la llengua, allò per la qual cosa nosaltres ens definim. Les falles i la paella ocupen el lloc privilegiat, per aquest ordre, dels valors identitaris dels valencians.

El ponent si bé ha parlat al principi del “context social i polític en el què ens movem” no s’endinsa en la seua exposició furgant en aqueix context, tal vegada perquè dóna per suposat que tots el coneixem. Però haguera calgut posar aquesta qüestió sobre la taula, explorar-la, i denunciar amb més èmfasi l’Estat, una poderosa estructura que no juga precisament ni a favor de la potenciació de la multiculturalitat, ni a favor de les altres cultures de l’Estat espanyol, un Estat que sols s’apuntala sobre la cultura espanyola i la llengua espanyola i que, a més, és un factor d’espanyolitat molt potent o el que és el mateix, un factor de despersonalització de primera magnitud que desnacionalitza valencians i els nacionalitza espanyols.

A través dels mitjans de comunicació ens fa veure la vida en clau espanyola i ens deforma la realitat d’acord amb els paràmetres de l’espanyolitat tinguda com a canònica. Un exemple petit, però revelador, el tenim en que fins i tot mitjans com TV-3, que pensem més distants de Madrid i més independents dels aires del centre, ja no es refereixen al modern tren d’alta velocitat amb el nom amb què és conegut a Europa: TGV (Tren de Gran Velocitat), sinó com AVE (Alta Velocitat Espanyola). Si això no és deformar i espanyolitzar els termes lingüístics, el llenguatge i la realitat, ja no sabem què ho és. I la insídia arriba fins el darrer racó.

En aquesta qüestió, com en moltes altres, algú o alguns hi fa/n trampa.

Fan trampa perquè la normalitat nacional sota la que viuen els espanyols li la neguen als altres pobles i cultures de l'Estat Espanyol, els quals caldria que normalitzaren la cultura, la llengua i allò que fos necessari a través de les pròpies institucions d'autogovern.

Fan trampa perquè no ens diuen que les cultures i les llengües sense un estat que les recolze es converteixen ràpidament en infravalors i infrainstruments que cal abandonar perquè passen a ser prescindibles, car l'espai públic -controlat per la cultura i la llengua espanyola- les converteix en dominants, hegemòniques, necessàries, útils i vàlides per a tots els usos i les úniques que circulen massivament i sense cap entrebanc.

Fan trampa perquè, l'Estat Espanyol, a l’única cultura i llengua que els hi apliquen el principi de territorialitat és al castellà amb l'excusa que són la cultura i la llengua de l'Estat.

Fa trampa perquè aquest mateix principi no el poden aplicar aquells territoris que tenen llengua pròpia i que haurien de poder legislar sobre ella.

Fan trampa perquè amaguen que en els territoris amb llengua pròpia els mitjans de comunicació de cobertura estatal no respecten cap bilingüisme i, fins i tot diuen que, alguns d'eixos mitjans autòctons (per ex. Canal 9 al País Valencià), han de fer la seua programació en bilingüe (és a dir, pràcticament quasi tota en castellà) perquè, justifiquen, el País Valencià és una comunitat amb 2 idiomes.

Fan trampa perquè ens diuen que l'estat natural dels catalanoparlants és el bilingüisme (ells, clar, se’l poden estalviar), quan en realitat sabem que aquesta situació ha estat fruit d'una llarga imposició històrica i representa, des del punt de vista de la sociolingüística, no una situació estable sinó una moment del procés cap a l'extinció d'una llengua sense estat.

Fan trampa perquè els bilingües sempre som els mateixos i no pas els castellanoparlants la majoria dels quals han fet del seu unilingüisme una fe i un dogma intransigent a defensar. Fan trampa perquè els unilingües castellanoparlants són els qui imposen les lleis de bilingüisme als bilingües valencianoparlants.

Fan trampa perquè el problema sempre som nosaltres, mai ells, i a més, s'atribueixen com a cosa normal el dret de solucionar-nos-el.

Fan trampa perquè ells tenen l'estat a favor seu; nosaltres, en canvi, el tenim, massa sovint, en contra.

Fan trampa perquè no diu que, utilitzant els mateixos trucs dels nazis, empren l'Estat on faça falta amb l'excusa de defensar la comunitat castellanoparlant.

Fan trampa perquè algunes institucions i individus (cas de Luis de l’Olmo i molts altres), efectuant extralimitacions intolerables als territoris perifèrics, es converteixen en contrapoders i quintacolumnistes que esdevindrien insuportables en qualsevol altre lloc dels Països Castellans, amb intromissions constants en els assumptes propis de territoris que volen tenir un poder legítim i com cal sobre la seua societat.

Fan trampa perquè les seues explicacions escamotegen el problema del poder, els qui el detenen i els seus interessos a la nostra societat, en marginar de l'anàlisi la qüestió del control sobre els negocis, les subvencions, els privilegis i els valors importats, com la cultura i la llengua castellana, que hi superposen.

Fan trampa perquè no diuen que la Constitució Espanyola, amb la mera despenalització de les llengües perifèriques, discrimina 3 de les 4 llengües de l'Estat per tal com les llengües d'una part substancial dels espanyols no són cap assumpte de l'Estat espanyol, com ho és el castellà, que s'imposa a tot ell, sinó sols de les respectives autonomies on les cultures i les llengües perifèriques queden relegades i confinades.

No és possible que la Constitució i l’Estat siguen utilitzades per anar contra la cultura i la llengua del País Valencià i les llengües perifèriques en general. Si una Constitució com l’espanyola permet açò no és que tenim males cartes en aquest joc, sinó que hi ha males regles de joc perquè qui les interpreta sempre ix guanyant. En conseqüència cal canviar les regles, és a dir, cal canviar la Constitució. Amb aquesta, tal i com està, no tenim ni hora.

Una cosa és molt clara: que no podem funcionar a expenses del qui estiga en Madrid governant, que unes vegades té un tarannà més tolerant i altres un de més rígid i/o inflexible. Però sempre amb temptacions més o menys jacobinistes i centralitzadores. No és possible que la vida d’un País com el nostre, o altres com Euskadi, Catalunya, Les Illes o el País Gallec, territoris històrics que han tingut institucions pròpies, cultura pròpia i llengua pròpia, a més de –en alguns moment de la història- una voluntat clara d’autogovern siguen reiteradament postergats a l’interior d’una estructura -la de l'Estat- que sega les seues possibilitats de desenvolupament i explosió vital.

Les regles del joc han de ser pactades entre els participants en la convivència. El mínim ha de ser una organització de tipus federal, perquè l’Estat de les Autonomies és -ja ha quedat suficientment demostrat- una burla constant a la dignitat dels altres pobles de l’Estat i un pes mort que no propicia el seu desenvolupament sinó la seua paràlisi, de la qual únicament determinats grups dominants a l’Estat espanyol ixen beneficiats.

La Constitució ha de dir molt clarament que aquest és un Estat multicultural i multilingüe, que els territoris històrics han de tenir un grau d’autonomia completa per decidir en els propis assumptes, com la cultura, la llengua i molts altres de manera exclusiva, que són normals en els estats federals, sense que l’Estat puga entrebancar-los ni denostar-los. L’Estat mateix no haurà d’afavorir, per això, a cap comunitat ni a cap llengua, com l’espanyola i l’espanyol, més que a una altra, com la basca, la gallego-portuguesa o la catalana. Totes quatre han de ser protegides, potenciades, cultivades, usades en els respectius dominis sense la interferència de les altres, per a la qual cosa calen legislacions, estructures i fons econòmics estatals a fi de corregir i reparar els greuges històrics comesos i col·locar-les en poc de temps al mateix nivell de normalitat, presència i valuositat que el castellà i la cultura castellana. I açò que diem de la cultura cal dir-ho d’altres factors que són el nervi del desenvolupament i el progrés de tots: l’organització territorial en clau federal, la planificació agrícola i industrial, l’educativa, la sanitària, la reforma de l’administració local, comarcal i nacional, la recaptació d’impostos, etc. prenent com a base els principis de la igualtat, la justícia i la solidaritat a fi d’acomplir amb els criteris de racionalitat, llibertat i democràcia.
_____________________________________________________________________________________________
Col·lectiu Alquibla: S.Llàtzer, B.Hernandis, J.Antón.