•EDUCACIÓ PER A QUI?
_______________________________________________________________________________________________
Com tantes vegades, allò que ací es parlarà –i, probablement, és el que fa de la política un art tan avorrit per a molta gent- serà el clàssic estira i arronsa a propòsit dels recursos materials i econòmics que en les circumstàncies en què la conjuntura ens col·loca és sobre allò que podem parlar i, si convé, debatre. No diem que no siguen qüestions importants, però no són les úniques tot i ser les que ens comminen a raonar.

A nosaltres, la gent d’esquerres, ens interessa una altra cosa de l’educació: el sentit de l’educació, la direcció de l’educació, el per a què de l’educació, a què o a qui serveix i servirà l’educació de la gent d’aquesta ciutat, d’aquesta comarca, d’aquest País, d’aquest Estat, d’aquest Món. Miren Vostès: l’educació és un instrument ineludible, imprescindible per a aconseguir una vida decorosa i el progrés de la societat. Al menys, tal com la vida i el progrés l’entenem de per aquí. És clar, doncs, que “no hi ha futur sense educació” (Celestí Gimeno, L’espoli fiscal al País Valencià).

Però el que ningú mai no diu, és què ella –l’educació- és també una forma de control social (i no de bades ha esdevingut una qüestió i una preocupació importantíssima i fonamental als països del primer i el segon món). A tot arreu, és de sobra conegut que qui controla l’educació controla el futur, i qui controla el jovent –que són el futur- controla la societat. Realitat o ficció, aquesta és una cantilena que pocs estarien disposats a discutir. I hi ha la creença profunda, tot i que no siga exactament així perquè hi intervenen altres factors en el modelatge de l’individu propiciadors –també- del canvi social, que una manera de controlar el personal, és educant-lo. Com que no és possible detenir el canvi, allò important a les “societats obertes” –tal i com deia Karl Popper- és la direcció que aquest canvi ha de prendre i qui ha de ser el subjecte del canvi. Doncs bé, és una constant històrica que les élites de tot arreu s’han especialitzat en el control del canvi, que implica el control de la societat, el control de la gent. Elles han estat i són les principals interessades en mantenir que el seu domini no desaparega perquè li van moltes coses en joc i sap que ha de jugar fort en la defensa dels seus interessos. Si cal, doncs, contra les altres classes socials. I els cal. D’això no hi ha el menor dubte. El seu sistema de dominació i control sobre la població ha de sobreviure i la gent, a més, l’ha d’acceptar sense discussió o al menys amb el mínim de dissentiment. Això és vàlid per a tota societat i la cosa no admet cap discussió a menys que un no tinga clar que debatre açò és fer el ridícul. El canvi social, doncs, en mans dels poderosos, necessita ser controlat i dirigit en la direcció que a les élites, als rics, els interessa.

Per no fer traïció a la paraula educere, d’on ve la noció de “educació”, caldria utilitzar una altra com “escolaritzar”, “ensenyar”, “formar”. No obstant, si fórem honestos més aviat caldria parlar de “de-formar” i de “manipular”. Dels llocs on hi van els joves caldria dir: escoles, centres d’ensenyament, centres de formació o de direcció i modificació del pensament i la conducta. No obstant, hauríem de parlar de centres de deformació, de manipulació, fins i tot, en alguns casos, de repressió i castració intel·lectual. Quin consol ens queda?: doncs que no són els únics àmbits on es (de)forma o manipula la gent. La tasca laboriosa?: l’esforç titànic per desfer els prejudicis que es poden arrossegar al llarg de tota una vida i ser mantinguts com a veritats absolutes i inamovibles, aquests murs contra els què s’estavellen les paraules d’altres. El resultat: la submissió, l’obediència, la integració generalitzada en el ramat, la conformació a la massa, situació òptima per als propòsits de la consciència autoritària, com diria Erich Fromm, la qual no vol ni sentir a parlar de discrepància, de dissentiment, de crítica, d’alternatives al pensament ortodox, recte, oficial, al pensament políticament correcte.

No sabem per què, o bé sí que ho sabem (i amb nosaltres molts altres també ho saben, però no ho volen plantejar, i alguns ho consideren -curiosament- absurd), ens hem conformat en aquella direcció que deia A.Machado i repetia Alfonso Guerra amb el desvergonyiment socarró i cínic que sempre l’ha caracteritzat de “caminante no hay camino, se hace camino al andar”. Als oficiants i sermonejadors de l’obscuritat i la confusió els importa, i molt, perquè se suggereix que no hi ha una direcció cap on anar. Ho sentim per Machado. Però aquesta és la situació perfecta per portar la gent on es vol, avantsala de la seua resignació, conformitat i obediència. Un pensador de la descolonització dels països de l’anomenat 3r món, com Franz Fanon, ja parlà fa temps de manera molt clara de “colonització interior”, la dels nostres cervells -és clar- com un problema realment greu i seriós. Als valencians se’ns hi ha instal·lat des de fa segles i ja l’hem perdut de vista. Tant és així que ni el veiem. La jugada ha estat perfecta, o quasi.

D’aquesta trampa, continuem deixant fer que s’impose, que se’ns impose, una visió de “sentit comú”, la de l’estat-nació, la d’Espanya, la seua visió de les coses i del món, els seus ideals, els seus valors, les seues versions dels fets i de la història convertida en propaganda de la pitjor espècie. Més encara: hem acceptat de manera inconscient i suïcida un tan elevat grau d’adoctrinament i de ceguesa que, acostumats a l’obscuritat, allò que únicament fem és caminar –de vegades tenim la sensació d’estar aturats en el temps, no us creieu!- caminar, tornem a dir, en la direcció que altres ens marquen i que això sols serveix als seus interessos, no als interessos dels valencians. I permeteu-nos que parlem en nom dels valencians –tot i que alguns altres ho fan amb un descaro que esborrona-, valencians als qui no voldria prendre el seu nom en va, tal i com ens recorda aquell manament tan poc invocat ara pels creients en Déu (allò de “No tomarás el santo nombre de Dios en vano”).

En un temps com el present, en què estonians, lituans, letons, txecs, eslovacs, eslovens, croats, montenegrins, irlandesos, catalans, bascos, bretons, corsos, i molts altres han reivindicat –i alguns aconseguit- la majoria d’edat i han esdevingut països lliures de les determinacions dels estats on hi eren, ens hi hem ancorat en un passat que a nosaltres particularment ens sembla, en ocasions, la reedició del franquisme i d’aquell ordre que el seu fundador digué que ho deixava tot “atado y bien atado”. Però l’educació ha d’anar no de lligams i camises de força, sinó d’una altra cosa: de llibertat i llibertats, d’educar per a la llibertat i no per a la subjecció, ni el control, ni la dominació.

D’acord amb l’Ètica, la Filosofia i la Sociologia, ja podem dir sense complexos, que l’educació no es pot concebre sense la llibertat. Si a alguna cosa ens ha ensenyat la Filosofia és que la llibertat és un valor universal i a perseguir. Si alguna cosa ens ha ensenyat la Sociologia és que la llibertat és sovint immolada en l’arena dels interessos humans per aconseguir poder i dominació. Si alguna cosa ens ha indicat l’Ètica és que la llibertat és una meta i una aspiració irrenunciable, que ens fa homes i ens fa humans, i per a la qual no tots els camins valen. I, si és cert, però, que totes les llibertats són solidàries també ho és que totes les repressions ho són, i que no hem de construir un sistema social basat en la manipulació, la repressió i l’opressió. No podem, doncs, defensar una pedagogia de l’opressió, sinó una pedagogia de la llibertat per a arribar a un sistema social de llibertats com defensava, ja fa molt de temps, Paulo Freire al seu llibre Pedagogia de l’oprimit.

L’educació no ha de convertir la gent en autòmats, ciutadans servils i incapaços de pensar per si mateixos. No els ha de convertir en éssers irresponsables, domesticats i castrats, sinó en éssers creatius, en éssers capaces de controlar i configurar el seu futur i la classe de societat que volen d’acord amb la democràcia, aquest sistema en el què han de predominar –tal i com diu Noam Chomsky, l’intel·lectual viu més important- els valors de la llibertat, la dignitat individual i col·lectiva, el respecte mutu, la solidaritat, la igualtat, la tolerància, la pau, la no discriminació, la justícia econòmica i social, la preocupació per la fragilitat d’un medi ambient que haurem de llegar a les generacions futures, el pensament independent, el treball creatiu sota control voluntari –és a dir, no alienat-, una economia d’intercanvis justs i de relacions més equilibrades i el final de tota dominació i hegemonia política, econòmica, social o cultural d’uns grups i uns països sobre altres, així com el final de tota esclavitud. Aquests i no altres són els valors suprems que autènticament desenvolupen una humanitat humana. Aquesta és la prometeica tasca de l’educació que pocs exploren i que apunta a la configuració de homes lliures i societats lliures. I aquests fins exigeixen sistemes pedagògics de la llibertat, requereixen mitjans per a la llibertat, estructures i eines al servei de la llibertat. I instal·lacions per a la llibertat (guarderies, col·legis, instituts i universitats). I pressupostos econòmics per a la llibertat. I professors per a la llibertat. I condicions de treball per a la llibertat.

Al País Valencià, Catalunya i les Illes, sempre hi ha hagut un interès pedagògic paral·lel amb l’educació en la llibertat de la gent i l’individu. El Moviment de Renovació Pedagògica ja fa decennis que circula entre nosaltres i hi ha hagut una gran munió de professors i escoles il·lusionades i esforçades treballant al voltant de La Federació de l’Escola Valenciana, les Trobades de l’Ensenyament en Valencià Comarcals, el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià i moltes altres organitzacions i col·lectius importantíssims, reivindicant i aplicant la llengua i la cultura pròpia del país, sent pioners en innovació pedagògica, creativitat, activitats culturals de recuperació de les tradicions de la cultura pròpia, muntatge de serveis que els poders públics no contemplaven o ignoraven, i activitats de tota mena a més de les lectives, agrupant i implicant als pares en les tasques de recolzament a l’escola, etc. però rebent, en canvi, com a compensació, silenci, indiferència, distanciament i, en alguns casos, menyspreu per part de les màximes autoritats del País, per la compensació als esforços, preocupacions i desvetllaments que el moviment pedagògic en el seu conjunt n’ha dedicat.

En alguns casos, amb el cansament i les desercions produïdes per successives reformes del sistema educatiu fetes amb mancances econòmiques clamoroses, que de no haver-s’hi produït haurien adequat el sistema escolar a les necessitats requerides, hem vist com la societat ha cobejat dubtes sobre l’eficàcia i el prestigi de l’escola pública i ha confiat molt més en les institucions privades-concertades (moltes d’elles religioses) de caire autoritari, sempre un signe atorgador d’estatus, el que suposa el regrés a les situacions i receptes del passat i que fan trontollar la il·lusió dels qui havien engegat la possibilitat d’un canvi en l’individu i la societat amb el que això comporta: mà dura, disciplina, retorn als mètodes d’ensenyament endarrerits i rígids, construcció i incentivació dels establiments per a les élites que aprofundeixen com més va més la diferència entre rics i pobres -mentre l’explotació del treball creix sense aturador-, i es reciclen concepcions antigues pròpies d’un sistema dissenyat com una camisa de força per a l’acceptació de l’estatus quo favorable a les classes benestants.

Conscients de la seues possibilitats que podrien anar en proporció inversa als seus interessos, les élites, aquí i a tot arreu, intenten tancar el CERCLE. Un cercle que va des del naixement a la mort, consistent en estendre els tentacles del seu poder i la seua influència: interpretació del passat, justificació del present, disseny del futur, símbols, rituals, festes, lleis, normes i valors socials, constitucions, sistema de la producció i interpretació de l’economia, estructures econòmiques, socials i polítiques, mitjans de comunicació, i per suposat, la cultura i l’educació. Res no es deixa a la improvisació. I tenen bons col·laboradors. Resseguint les pautes d’una “nova espiritualitat” i de la mà de determinats partits que els fan el llit com cal, opusins, cielins, legionaris de crist (abocats sobre les élites), neocatecumenals i focolars (abocats sobre les classes mitjanes) i carismàtics (abocats sobre les classes baixes), entre molts altres, estan prosperant com a bolets en un àmbit on es decideix el futur dels qui tenen la paella pel mànec. És com el retorn a una espècie de medievalisme contemporani a través del totalitarisme catòlic.

No ens estranya que el representant del PSOE local digués fa poc al debat polític hagut per les eleccions municipals i autonòmiques al Cercle Alzireny, que la Universitat Pública de València estaria present a Alzira si ell fos alcalde. S’oblidà de dir que la Universitat Catòlica (UCV), havia rebut excessius privilegis del poder local i autonòmic, i que els seus serveis eren un entrebanc a qualsevol emancipació humana. Més encara: hagués pogut dir que la revista catòlica francesa b>Golias, que li ha dedicat recentment un número monogràfic a l’OPUS DEI, grup fortament emparentat amb la UCV, diu que el llibre Camino, el seu llibre bàsic, incorre en vuit dels deu criteris que el Consell d’Europa estableix per a identificar les sectes pernicioses. Tota una premonició, doncs, del que se’ns ve al damunt.

L’escola pública, que no l’escola amb pretensions d’educació de les élites, ha estat sempre una reivindicació de la gent per educar als que, mancats de recursos, havien entès que el progrés general de la humanitat passava per l’educació i aquesta per l’escola. L’escola era una arma del poble sense la qual no hi havia emancipació, ni possibilitats de futur, ni benestar possible. I molta gent es deixà la pell en aquesta història. Les reivindicacions populars –no les d’aquests que es disfressen ara de populars (PP)- varen ser impossibles d’aturar i havien de ser satisfetes. Les élites recularen i hagueren de fer concessions no sense abans assegurar-se un lloc preferent en el punt de sortida a través d’ordres religioses que convenientment ajudades haurien d’educar principalment als fills d’origen benestant, els futurs dirigents d’un ordre social conservador i conservador del privilegis dels rics. I en l’actualitat (amb el PSOE i el PP) continuem així. Sota la capa de democràcia i igualtat d’oportunitats per a tots, l’ensenyament privat-concertat, fent a la vegada de l’educació un negoci i un reclam adjudicador d’estatus elevat, va rebent de l’erari públic recursos materials i humans que s’haurien d’haver dirigit a l’escola pública en el moment en què s’encarava la reforma (les diferents reformes) de l’educació. Per això ara, l’escola pública es troba en una situació d’endarreriment, ja que no té les condicions materials i humanes adients que aquesta necessita ni la possibilitat de donar una educació com cal a les escoles que, a més, han d’acceptar els alumnes que l’escola privada rebutja. No ens estranya que la pública tinga mal cartell i que la gent acabe claudicant portant els seus fills a l’escola privada i privada-concertada a la qual, la Generalitat en mans del PP valencià també li ha atorgat, recentment (des del dia 11-V-07), la possibilitat de subvencionar-li el Batxillerat i no sols l’ensenyament obligatori (ESO) com fins ara.

L’educació privada i l’escola privada-concertada religioses, és la preocupació fonamental de les autoritats locals i de la Generalitat, la preocupació dels “populars” en detriment de la veritable escola popular com és l’escola pública. Els mal anomenats “populars” defensen les élites i l’educació per a les élites, que és, també, el negoci de les élites, a la curta i a la llarga.

A Alzira i a moltes altres ciutats i pobles, està prosperant l’escola privada–concertada de caràcter religiós. I ara, també, la Universitat Privada religiosa. Gràcies al PP, que ha “cedit” (¿?) a Tulell un espai de 4.000 metres quadrats per a la Universidad Católica de Valencia, tindrem durant 35 anys, possiblement més, una Universitat molt peculiar. Està estenent-se com la pólvora: València, on tenen 6 establiments entre centres docents, hospitals i instal·lacions esportives; Godella, Carcaixent, i, ara, Alzira.

Però, què s’està defensant amb una universitat així? L’educació catòlica? Els drets humans? El drets civils i polítics? Els drets econòmics, socials i culturals? Els drets de les minories lingüístics, culturals i nacionals? El reconeixement ple dels drets de totes les religions a la llibertat de culte? El privilegi que gaudeix la religió catòlica? No sabem en el futur què faran les altres religions o podran fer. El que sí sabem una mica és de què va la catòlica i ens sembla que el que s’està fent amb Universitats com la que s’està erigint i funcionarà a Alzira és més propaganda política que no educació. La cosa no té desperdici. Mireu la seua pàgina web: I Congreso Internacional de Lengua, Literatura y Cultura española (17-19 de maig). Acollir en el marc de “Jornadas sobre Terrorismo” al programa de la COPE “La Linterna” i a associacions com l’Asociación Víctimas del Terrorismo, clarament controlada i manipulada pel PP, el Foro Ermua, i personatges com el Director de la Razón, el Director de “La Linterna”, etc.

D’una altra banda, la UCV està rebent un tracte privilegiat que ratlla l’escàndol. El recent dia 17 de març, en plena festa de Falles, el Consell de la Generalitat Valenciana subvencionà amb 6.000 euros l’Observatori de Bioètica de la UCV. El més greu, però, és que aprovà, aquest mateix dia, burlant i burlant-se del Consell de Rectors de les Universitats Valencianes, que era qui havia de decidir sobre la qüestió, i en contra de la pròpia Llei de Coordinació Universitària, que la UCV pogués impartir les llicenciatures de Medicina i Odontologia, i les diplomatures de Fisioteràpia i Podologia. Bonica manera de fer les coses per part de dues institucions (Generalitat i UCV), la primera de les quals hauria d’exhibir una defensa clara, oberta i contundent dels interessos públics i les dues, a més, una moral exquisida i una ètica irreprotxable, com seria d’esperar de dues institucions tan importants.

Podem parlar també, si es vol, del deteriorament de les condicions educatives als Centres Públics. Després de més d’una dècada de Governs del PP poca gent sap que existeixen, als Centres Públics d’Educació, més de 1.000 aules prefabricades o “barracons” en escoles i instituts, “barracons” que acullen, ells sols, al voltant de 30.000 alumnes, que són molts alumnes, alguns dels quals fa més de 7 anys que hi són. Per cert, tot aquest assumpte del “barracons” es veu que interessa algú molt en sintonia i en interessos pròxims al poder perquè és un negoci que mou més de 20 milions d’euros. O què us pensàveu, que els hi posaven gratuïtament? Cada aula prefabricada costa entre 800 i 2.000 euros al mes. Per si faltava poc presenten deficiències d’estanqueïtat quan plou i altres inconveniències.

Pel que fa a la construcció de Centres Públics, el PP creà l’any 2001 CIEGSA, una empresa pública de gestió privada –no podia ser d’una altra manera segons la seua dèria privatitzant-. El més greu és que CIEGSA ha comés abundants irregularitats: ha infringit la Llei de Contractes de l’Estat; s’adjudiquen construccions de Centres per damunt del preu publicat al DOGV; hi ha sobrecàrrecs de fins un 50% del preu de construcció dels centres, un preu que és 3 vegades més del que un centre val a la resta de l’Estat; i incompleix el terminis marcats per al seu acabament. I la informació, que és un dret ciutadà, és poc transparent; millor dit: s’oculta. D’una altra banda, en l’actualitat CIEGSA ja ha establert un rècord per tal com és l’empresa que ha acumulat un deute en el menor temps possible, i que ascendeix a 1.300 milions d’euros que ha de pagar abans de l’any 2029. Com és possible tanta corrupció i un desvergonyiment tan gran? És que algú està clavant la mà a la caixa?

Si parlem des de la perspectiva de la normalització lingüística del valencià, que hauria de ser la nineta mimada de l’educació dels poders públics valencians, algú ha fet números i ha dit que la cosa no és per alegrar-se. Diu que 1 de cada 4 alumnes estudien la primària en valencià. D’aquest petit percentatge, 75.000 alumnes no poden continuar l’ensenyament en valencià a Secundària per falta de línies. Sí senyor, tota una política de normalització del valencià! A més, als instituts on s’estudia en valencià, un 35% del professorat no està capacitat per ensenyar en valencià. El cas de l’Institut de Burjassot n’és un exemple evident. I ni cas. Així es defensa un idioma i uns drets d’uns determinats usuaris! Anem bé! Però per la banda del darrere!
_______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, J.Antón. Juny del 2007.