·EL DIT ÉS EL CULPABLE
_______________________________________________________________________________________________________

Com de curiosos podem arribar a ser els humans quan, de sobte, apareix algú que s’escandalitza perquè assenyalem amb el dit algunes de ses senyories que ostenten càrrecs polítics i burocràtics públics. Semblen dir alguns que això no queda bé, que no és de rebut, que cometem un error, que no podem jugar al mateix i que això és impresentable davant la gent que no sap de què van aquestes coses de la vida pública.

I tindrien raó si fos veritat que les coses són comparables, però creiem que no ho són, i que aquestes “senyories” no sols es mereixen aquest gest sinó altres de més grossos, encara que assenyalar-los amb el dit és un acompliment que no mereixen. Perquè això seu és més gros. Infinitament molt més. I si no, fem un petit repàs.

Ells poden destrossar un territori, el poden envair, hi poden matar impunement la gent, poden robar-los-hi els recursos, poden destruir-hi la cultura i fins i tot robar-la; poden fotre-hi la llengua; poden robar-hi l’aigua, practicar l’engany, la mentida, la infàmia i l’insult; llançar-se a fer-ne de tots els colors sense guardar les aparences ni les bones maneres; i -ja és curiosa la cosa- no podem assenyalar-los amb el dit. Diuen que no queda bé, i que qui ho fa, i no ells, no és –per això- una gent seriosa.

Per aquestes latituds, algun dels “protegits i beneficiats” d’aquestes “senyories” que pertany al ram de la rajola, diu públicament, custodiat pel conseller Blasco i l’alcalde de Riba-roja, que amb el negoci dels terrenys esportius que el València CF ha comprat en aquest municipi, acaba de pegar un impressionant “pilotàs” que bandejarà per una llarga temporada les angoixes econòmiques del club, a més de figurar de per vida als anals de la història de l’especulació al País Valencià. I ens hem d’empassar que tot aquest tripijoc tinga les benediccions d’aquest conseller –en realitat de tots ells- que han convertit la Generalitat Valenciana, amb l’anuència del Molt Honorable, en una immobiliària que inspira, alliçona, legisla, tramita i fins i tot inverteix els estalvis públics de cara a afavorir totes les necessitats del sector de la construcció. I resulta que nosaltres, i no ells, som uns impresentables perquè no queda bé assenyalar-los amb el dit.

Et poden muntar una manifestació amb el lema “Agua para todos”, amb 1,7 milions d’euros, amb paella inclosa, en base al pressupost del País, és a dir, de les butxaques de tots els contribuents, amb la finalitat d’emportar-se l’aigua del Xúquer a les urbanitzacions incontrolades i estimulades per la Generalitat, aigua que no tenim a penes ni per a nosaltres, sobretot després del pacte Zaplana-Bono, i resulta que nosaltres, i no ells, cometem un error imperdonable perquè els hem assenyalat amb el dit.

Et poden delmar un patrimoni cultural com el de l’Ènova, perquè cal estendre les vies del TGV o AVE (com diuen els espanyols), que justament passa pel mig –quina casualitat!- d’una vila romana, de la qual especialistes francesos i italians han dit que es tracta d’una troballa única a Europa, perquè té al costat una cantera de marbre a l’aire lliure que ni a Carrara (Itàlia) i que, al final, ha de ser un alt càrrec del TGV a Madrid qui et diu que, malgrat les pressions de la Generalitat Valenciana per tal que se soterre la vila en qüestió (Déu meu, quina colla de brètols tenim!) i no se’n sàpiga mai més, això cal conservar-ho perquè és un patrimoni de la humanitat inestimable, i que elevarà les vies del TGV per damunt de la vila, i resulta que nosaltres, i no ells, ses “senyories” som uns grandíssims bandarres perquè els hem assenyalat amb el dit, i això no queda bé.

Ens poden dir de tot i de quin mal ens hem de morir, a la gent de l’esquerra, en la premsa i els mitjans de comunicació “nacionales”. Ens poden presentar a l’opinió pública com uns éssers llefiscosos i menyspreables que tenim sarna i no som gent de fiar. Ens poden acusar d’amics de terroristes perquè un dels nostres va a intentar fer –com ells també feren abans- un dels molts esforços per acabar amb el terrorisme, acció summament noble i digna aquesta per aconseguir la pau, com digué Patxi López, del Partit socialista d’Euskadi, i resulta que hem comés, nosaltres i no ells, un acte imperdonable perquè els hem assenyalat amb el dit a molts d’aquests que pertanyen al primer, al segon i al quart poder de l’Estat.

Al nostre país, aquests “senyors” ignoren la cultura i la música pròpies des que pràcticament va fer la seua aparició la TV de tots els valencians i per a tots els valencians, el sentit i l’objectiu de la qual era, principalment, la defensa i promoció del valencià i la cultura del País, la música del País, el teatre del País i tantes coses del País, que, ves per on, va i resulta que nosaltres, i no ells, no hem estat correctes formalment, perquè hem comés el pecat majúscul, com és el d’assenyalar-los amb el dit.

Aquests “senyors” estan destrossant el territori, a base de camps de golf, que és una tapadora per a construir urbanitzacions per tot arreu, sense respectar muntanyes, espais naturals i protegits, camps de tarongers i d’oliveres, la costa, les albuferes i espais humits, el llocs d’interès comunitari (LIC) subvencionats per Europa, cabdals mínims dels rius, com ocorre al Xúquer i al Segura, aqüífers com el del Caroig i el de València, i resulta que nosaltres, i no ells, som uns saltamarges perquè els hem assenyalat amb el dit, en compte d’haver-los tractat amb la dignitat que ser “senyories” mereixen. No és això?

Ells fan –i desfan, més que altra cosa- i nosaltres descobrim, destapem, censurem i alertem al personal, i ens oposem a les seues destrosses, i resulta que nosaltres, i no ells, cometem un error molt més gros que el d’ells, perquè els hem assenyalat amb el dit. Anem apanyats!

Conservant les formes (ara, pràcticament, ni això), ells es carreguen el fons, és a dir, La Ribera i altres comarques del Xúquer, el País, i si cal l’Estat i el planeta sencer, i nosaltres intentant que no destruesquen aquest fons, resulta que cometem una errada més gran, perquè hem transgredit una forma “sagrada” i comés un grandíssim pecat assenyalant amb el dit ses “senyories”. Fent el que fem –assenyalar-los amb el dit- resulta que som més impresentables que no ells per fer el que fan, que no és poc. I és que, en assenyalar algú, hem esdevingut subjectes d’una moralitat dubtosa –veges ara!-que té com a responsable directe un dels nostres apèndixs més valuosos: el dit, el culpable de totes les nostres vileses. Viure per veure!
_______________________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, J.Antón, VII-MMV