·EL TEMA AQUEST DE LA SANITAT
_______________________________________________________________________________________________
Als EUA, un dels països més rics de la terra i amb una major dinàmica econòmica general, uns 50 milions de persones no tenen cobertura mèdica, és a dir, un 15% de les persones no tenen accés a la sanitat. Als estats del sud aquest percentatge arriba fins el 30%. A més, tos els que hi són dins el sistema sanitari s’han de pagar els medicaments.
En altres llocs del continent americà les coses tampoc no van bé. I sols a Cuba, com acaba de mostrar Michael Moore a la pel·lícula SICKO i per a vergonya del món ric i lliure, la sanitat és universal i gratuïta.

A Europa les coses no van mal del tot. Hi ha països on la sanitat és pública i el servei és extraordinari. A l’Estat espanyol, però, la despesa sanitària està per davall de la que tenen els països on l’estat del benestar està més desenvolupat (l’any 2001, en concret, era de 814 € per habitant).

Si baixem un esglaó més podem veure, segons les dades del Ministeri de Sanitat i Consum, que el País Valencià, darrere la qual sols era Balears, realitzava -l’any 2001- una despesa per habitant en sanitat de 748 € (un 8% menys de la mitjana estatal que era, com hem dit més amunt, de 814€).

Nafarroa i Euskadi estaven en 961 € i 911 € respectivament, i Cantàbria, que rebia fons de solidaritat, invertia la molt bona xifra de 932 €.

Els anys 2003 i 2004, el País Valencià continuava en el mateix penúltim lloc en inversió sanitària, i el 2005 ja havia passat a l’últim lloc amb una inversió per habitant de tan sols 927 €. La Rioja, que aquest mateix 2005 era la comunitat líder, mentrestant, invertia 1.237 € per habitant, i no hi caben políticament excuses perquè es tracta d’una comunitat que curiosament també està governada pel PP.

Algun partit de l’esquerra de l’espectre polític ja ha demanat que les prioritats del País Valencià són (han de ser) les necessitats bàsiques de la població com la sanitat, i no els “grandes eventos” (America’s Cup), ni la construcció de monuments i construccions (calatravitis aguda) que són els que s’emporten gran part del pressupost i provoquen uns forats enormes en els comptes públics que són una autèntica ruïna.

A Alzira, si algú fes una enquesta mínimament objectiva i honesta entre la gent que rep el serveis de l’Hospital de la Ribera, hospital fet amb diners públics però de gestió privada (és a dir, gestió que té com a objectiu obtenir un suculent compte de resultats econòmics), molt probablement no estarien d’acord amb les informacions donades pels seus gestors-polítics sempre disposats al cofoisme i l’autobombo. Les cues continuen; l’amuntegament de gent (o massificació) és apoteòsic (“La Ribera” sembla més un barri en festa que un hospital); els professionals fan mans i mànigues per atendre la gent; el nombre d’operacions i intervencions d’aquests professionals es fan en condicions més aviat estressants; la relació personal-pacient arriba en ocasions a ser despòtica; la pèrdua d’informes res estranya i la informació al pacient més aviat escassa i en ocasions fatalment contradictòria. No ens estranyaria gens que la qualitat del servei hagués globalment disminuït considerablement. Açò més que una atenció mèdico-sanitària com cal –que implica una relació relaxada, tranquil·la, de qualitat, precisa-, és una relació metge-pacient industrialitzada on tot és descomunal, monumental, gegantesc, desproporcionat, propi del sistema fordista d’organització i producció.

L’estat espanyol i les autoritats del sector (amb el franquisme i la democràcia, i ara siguen del partit que siguen) insisteixen en construir megacentres on la concentració de llits, pacients, metges, recursos, etc. és desmesurada, resseguint la tan manuclejada dita que “com més gran més progrés”, “com més alt més progrés”, “com més complicat més progrés”. I, a més, realitzant convenis i traficant amb gent procedent d’altres llocs de l’Estat i d’Europa, que venen aquí a ser atesos, intervinguts, operats, a esprémer al màxim uns serveis perquè el negoci és el negoci i cal fer caixa, que per a això estem en aquest món.

Però, no seria millor construir més hospitals de dimensions mitjanes, amb menys tràfec de pacients i malalts, de proporcions més assumibles, donant serveis de qualitat de la majoria de les especialitats a totes les capitals de comarques i pobles de més de 20-30 mil habitants?

No seria millor que proliferaren els Centres d’Atenció Primària en pobles i barris per a facilitar una xarxa sanitària d’acord amb un sistema de treball i de vida més semblant a una veritable qualitat en el viure de les persones –personal sanitari i pacients- pròpia d’éssers humans i societats del benestar avançades?

No seria millor, com fa el sistema públic de salut d’altres països del nord d’Europa, que el propi sistema de salut, s’ocupés de la promoció i formació permanent de professionals en els diversos nivells, donant ajuts econòmics i salarials adients?

No seria millor retribuir com cal els professionals de la sanitat, que amb les privatitzacions veuen degradar-se els seus salaris i ser tractats com ingredients d’una màquina productora d’excés de treball i estrès, amb la qual cosa s’evitaria la seua fuita a altres països i el buidatge dels nostres hospitals i CAPs amb projecció de col·lapse? No s’ajudaria així a tenir un sistema equilibrat al servei de la salut de les persones? Una millor i més personalitzada atenció a la gent? Un sistema que atengués millor el que s’ha de considerar una necessitat bàsica de la població? Una sanitat menys mercantilista amb la qual ningú no hagués de fer negoci amb ella? Un descens de la corrupció que va implícita en tota gestió humana?

És necessari -com anuncia el partit instal·lat a la Generalitat- el monumentalisme de les seues obres? Tot es redueix a tenir el més gran o més alt? És necessari que la “Nova Fe” haja de ser l’“Hospital Més Gran d’Europa”, com ara van trompetejant? Que la nostra “serà la Millor sanitat d’Europa”, que “tindrà més metges, més mitjans i millor atenció humana que cap altra”?

Em sembla que estem instal·lats en la desmesura i que la presumptuositat i la fatxenderia d’alguns no coneix límits. Quin fàstic de gent!
_______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, J.Antón, VI/MMVII