·ERMITA DEL POBLE O ERMITA DE L'ESGLÈSIA?
______________________________________________________________________________________________

Quan aparegué la notícia ens quedàrem realment paralitzats. No donàvem crèdit a la idea que l'Església Catòlica haguera fet una jugada estranya i innoble per quedar-se amb un bé públic com és (o hem de dir era?) l'Ermita de Sant Salvador. L'Ermita i el seu pujol o muntanyeta on està instal·lada no és un símbol qualsevol dels alzirencs. És el seu símbol més visible. I si ha estat dignificat amb una tal magnitud serà perquè és el símbol per excel·lència de la ciutat. Durant la nit, Sant Salvador vetlla el son dels seus vilatans i els contempla, amb la seua tendra llum, pacient i esperançat. De la llunyania estant, es veu com els seus raigs de llum esquincen la tenebra i acomiaden l'ombra convertint el símbol en un far que guia el camí del vianant. Sant Salvador, nord i repòs de tots aquells que l'escollírem per als nostres silencis i fatigues, reflexions i passions, o altres tràfics de la vida. Amable, vital, sol·lícit i encissador. I, per universal, nostre.

Ens va semblar difícil, en el seu moment, creure que allò construït i mantingut amb la voluntat i els diners de quasi-tots, passara a mans d'uns pocs. Ens va colpir la idea que els seus administradors espirituals no es resignaren a ser simplement administradors. Que volgueren, a més, ser els seus propietaris. O que algú molt aristotèlicament els insuflara la idea que la llibertat no deu anar al marge de la propietat. I l'Església, de motu propio o mal aconsellada començà la maquinació per apropiar-se l'Ermita de Sant Salvador, l'Ermita d'un símbol universal, de tots.

Mai no haguérem pensat que una institució tan piadosa i creient de la justesa amb la que el Creador ho jutjarà tot i a tots hagués pogut fer una cosa així. A molts els haurà caigut l'ànima als peus. Els haurà fet trontollar les seues lleialtats, la seua creença en l'home, la seua fe en la religió, en els seus administradors i, fins i tot, en el bon Déu. Altres, més escèptics i incrèduls hi hauran vist una confirmació dels seus dubtes en una organització que practica des de temps històrics i immemorials, per tot arreu, l'engany, la mentida i tota mena de trucs per aconseguir els seus propòsits i interessos que ajuden a mantenir el seu poder, el seu modus vivendi i la seua influència en el món.

La qüestió l'havien despatjat ràpidament els mitjans de comunicació i a tots ens quedava constància que era un més dels actes de simple captura (diguem-ho benèvolament) de tants com el món havia arribat a ser testimoni. Eixa és la impressió que ens quedà. I és que davant les condicions socials canviants l'Església Catòlica havia començat una dinàmica consistent en registrar al seu nom molts establiments (ermites, parròquies, etc.) de dubtosa propietat o que figuren en els arxius de l'Arquebisbat com a propietats seues.

Per a alguns, sembla que la legalitat vigent hauria afavorit les accions mampreses per l'Església en favor seu en no poder-se constatar l'existència de cap anterior propietari a nom del qual estiguera registrat el bé en qüestió. Des d'aquest punt de vista no hauria hagut, tècnicament, il·legalitat. Però altres versions contrastades no presenten cap buit ni cap dubte sobre el cas: tota la muntanyeta és propietat de l'Ajuntament (per tant del poble) des de molts anys abans que, fa no res, l'Arquebisbat decidira fer-se amb l'Ermita. L'Ermita és, doncs, del poble; la legitimació del seu enregistrament s'haurà de demostrar (no sols comptarà la paraula de l'Arquebisbat dient que era seua des de temps immemorial per tota sustentació); i, bé que ho lamentem, la cosa arribarà -si Déu no hi posa remei- als tribunals de justícia.

Però, en tot aquest assumpte, hi ha hagut alguna cosa més de preocupant que diu molt poc en favor d'una de les parts: deslleialtat (traïdoria, vilesa, perfídia, diableria) davant una qüestió que tenia que haver suscitat un mutu reconeixement i respecte, haver posat en funcionament un acostament i un diàleg sincer, un acord o pacte a dues bandes -amb Fundació de per mig o sense- que haguera salvaguardat l'honorabilitat i el seny de totes dues institucions. Mai, en canvi, s'haguera d'haver donat l'actuació d'una d'eixes parts, en aquest cas l'Església, a esquenes de l'altra part, presentant-li la qüestió com a resultat d'una estratègia de fets consumats. I aquí l'Església hauria d'haver estat especialment sensible i haver tractat el problema de manera delicada, noble i franca. Lleialment. Perquè aquest és, de totes totes, un problema que ateny l'ètica i el problema de la justícia, ja que si l'acció d'apropiament de l'Ermita podria ser perfectament legal (i açò és el que hauria d'esbrinar una actuació judicial), tots sabem -excepte, pel que es veu, la més moral de les institucions- que també pot ser, en el fons, una acció injusta.

Ara bé, l'Església s'autoproclama, sempre que pot, capdavantera en la defensa dels drets de l'home i en l'acompliment d'aquelles accions que s'acosten a paradigmes de rectitud i siguen expressió de les més nobles virtuts de l'home. La justícia, en tant que virtut, consisteix en l'habilitat i l'esforç que hem de fer cadascú de nosaltres -si volem viure una vida plenament humana, una vida que considera a l'altre i que ens porta a no tenir més remei que estimar-lo- per tal d'entendre el que els nostres iguals poden esperar de nosaltres. Però, si no s'està d'acord amb açò, arribem a la conclusió que o bé algú defensa que els altres no són iguals o bé que no és possible la justícia ni l'amor pels demés. Si l'Església és incapaç de sentir simpatía o compassió pels altres (si és incapaç d'experimentar en certa manera a l'uníson amb l'altre, de prendre seriosament l'altre, de posar-se en el lloc de l'altre), llavors és que li manca en grau molt elevat una virtut ètica fonamental que tant esperona a que els demés la practiquen. Tal vegada, l'amor pels demés, la caritat i tantes altres virtuts no són sinó fòssils d'una era conceptual fa temps caducada.

Potser la confusió i la diabolització dels esquemes teòrics de l'Església, de certes esglésies -farcits de passions i domini de les coses i les persones- s'han instal·lat de plé en la màquina d'administrar els bens terrenals i no generen des de fa molt de temps conductes adreçades a la vida, al seu respecte i goig, sinó conductes adreçades a la mort, com l'acumulació de coses i la utilització de persones, jugades que ens porten directament a la negació de l'autonomia i la llibertat de l'home i ens assegura la seua esclavitud. S'està segur que és això el que el bon déu desitja per a l'espècie humana?

Males pràctiques aquestes les que consisteixen en maniobrar com fa qualsevol màquina burocràtica que converteix les coses en realitats alienes; les persones en números, en abstraccions; els fets en informes freds i impersonals, i s'oblida de les persones reals, del tracte amb elles i de la conducta recta, sincera, i que no va pel darrere, sinó de cara. Es massa demanar un pèl d'eticitat en els comportaments de les esglésies?

En tot aquest assumpte de l'Ermita de Sant Salvador cal que l'Ajuntament done informació a la ciutadania de la situació real en què es troba el tema, pose al descobert els que hi intervingueren en la jugada o la facilitaren, i extraga les valoracions que li mereix aquest embolic que no sols ha beneficiat la voracitat arquebisbal. I, per descomptat, que el nostre Alcalde pose en funcionament, si és que no ho ha fet ja, tota la màquina jurídica de l'entitat que presideix a fi d'intentar recuperar un bé -l'Ermita de Sant Salvador- que no hauria d'haver estat objecte de cap tripijoc indecorós.
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:S.Llàtzer,J.Pons,J.Antón,P.Carreres.Diari LEVANTE.Estiu/97.