•L'ESGLÉSIA CATÒLICA I EL SEU NO AL PACTE ANTITERRORISTA
______________________________________________________________________________________________

Quan en els segles XVI i XVII l'Estat espanyol era un estat encara invertebrat, perquè, segons Gerard Brenan, li mancava la centralització econòmica i política, l'Església Catòlica ja exercia d'església nacional: aquesta, més enllà de la persona dels reis i la seua escassa influència per soldar els diferents territoris, va ser un element unificador.

L'Església no sols estava darrere de moviments socials com les Germanies (1516), la insurrecció dels bascos per l'impost de la sal o alguns altres. Tant ella com les ordes religioses defensaven la causa de la classe baixa i recolzaven els moviments populars, a la vegada que defensava els seus interessos i anava acumulant un substanciós patrimoni.

Gràcies a la religió organitzada, la societat espanyola era considerada, pels volts del 1620, com una de les més anivellades socialment (allò que coneixem com “esperit de llibertat i independència”), encara que no ho era econòmicament.

Després de 1700, moment en què, com qualsevol altra institució espanyola, començà a degenerar, la centralització espanyola i la modernització de les seues estructures econòmiques enfrontaria l'Estat amb l'Església. Desposseïda de totes les seues propietats de la terra per la Desamortització de Mendizàbal (1836), s’apartà del poble, s'entregà als braços de les classes riques i reforçà la seua perduda autoritat i el seu poder creant societats que combatien en tot els liberals, com succeí amb el procés i l'execució del mestre valencià Gaetà Ripoll, en 1827.

Les Corts de Cadis de 1810-1814 significaren el fracàs absolut de l'Església, que fou incapaç d'oferir, davant de les idees de la Revolució Francesa, alternatives vàlides des del punt de vista agrari, ja que en aquestes Corts es tancaren el pas a les intencions col•lectivistes resultat de les experiències de la conquista americana, defensades com a solució dels mals de la societat espanyola, fins i tot per pensadors com el P.Juan de Mariana.

Jovellanos hi imposà, a partir de les teories d'Adam Smith, la vigència del mercat lliure sobre l'existència de la propietat privada resultant de la venda de les terres comunals, i més tard la de les propietats de l'Església. En compensació, la influència d'aquesta sobre els rics anà en augment, sobretot a la mort d'Alfons XII, moment en el qual, expulsats de França pel procés secularitzador del ministre Jules Ferry, vingueren a parar un gran nombre d'obres religioses que amb els seus convents, col•legis i fundacions negaren de clericalisme una gran part de la societat espanyola i les seues classes dirigents. El cercle entre ordres religioses, classes riques i poder polític anava estretint-se.

El control per l'educació -principal cavall de batalla- caigué en mans dels jesuïtes i els agustins, els quals educaren els fills de les classes altes i mitjanes sense competència possible per part de les autoritats públiques (la Institució Lliure d'Ensenyament data del 1876). Especialment perseguí el monopoli de l'educació primària en un moment -1870- en què hi havia un 60% d'analfabetisme, intentant que l'Estat tancara les escoles per falta de diners en els pressupostos de les localitats, que controlades pels cacics i l'administració local, quasi sempre l'eliminaven dels pressupostos.

Durant el franquisme, els privilegis i els poders atorgats a l'Església foren incommensurables, i encara que tímidament demanà perdó per haver-se arrenglerat amb el franquisme, aquesta situació producte d'aquesta història recent ha romàs pràcticament intacta. L'actual període l'ha portat a una situació de reconeixement d'una necessària neutralitat i assossec dins la democràcia actual, el context econòmic i l'horitzó d’expectatives que passen a protegir la vida i els interessos de tots els qui anhelem un futur de convivència i pau a la societat europea en gestació.

Mes, per una vegada en la història que l'Església no es recolza en el seu orgull, ni en la seua intolerància, ni en l'autoritat de l'Estat, ni ha apostat per un govern que suprimira els seus enemics per la força; per una vegada que l'Església intenta no ser enemiga de la cultura europea, ni del parlamentarisme, ni vol presentar-se davant les classes treballadores com un obstacle a les seues esperances d'aconseguir un nivell de vida millor; per una vegada que no hi ha darrere de cada acte de violència pública un manifest d'un bisbe reclamant una repressió més dura, sinó més pau i diàleg; per una vegada que la jerarquia eclesiàstica espanyola no manifestava una actitud militant ni reaccionària, ves per on que en expressar la seua no adhesió al Pacte Antiterrorista (que en realitat ho és contra els nacionalismes perifèrics), el PP vol arrossegar a la tenebra del menyspreu, l'odi i la destrucció una institució que està intentant retrobar-se sota paràmetres de comprensió (no d'intolerància), de generositat (no d'orgull), de perdó (no de revenja), de reconciliació (no de discòrdia), de pau (no de guerra), de fraternitat (no de menyspreu), de diàleg (no de silenci), de solidaritat (no d’egoisme), i d'amor (no d'odi). Tot açò no és baixesa moral, com ho pretenen partits com el PP, sinó tot el contrari.
______________________________________________________________________________________________
COL•LECTIU ALQUIBLA:S.Llàtzer,J.Pons,P.Carreres,B.Hernandis,J.Antón. El PUNT,6/3/2001