·ESTEM ON ESTÀVEM, O NO?
_____________________________________________________________________________________________

Ha passat a prop d’una legislatura i després d’inesperats trasbalsos, dissimulacions, ressentiments, odis, asfíxies calculades, forçades atonies, complots i complicitats, així com altres fets i martingales que la memòria de cadascú podrà afegir-hi, sembla que estem com fa quatre anys, és a dir, en el mateix lloc. Com si a penes haguérem avançat res i el temps escolat s’hagués ralentitzat fins aturar-se. Però no és així. I prou que ho sabem. Han estat quatre anys que s’iniciaren amb grans expectatives i gestos esperançats, però també d'imposades impotències, de nous desencants i d’inexorables fracassos.

Potser un dels més sonats ha estat el de la incapacitat voluntària d’aquells polítics que començaren menyspreant la força d’un moviment cívic (evidentment defensor dels propis interessos econòmics, cosa gens dolenta d’una altra banda) -l’únic que hem conegut en els darrers temps i expressió de la força vital de la nostra petita societat-, que després volgueren controlar i que, més tard, en no poder fer-ho, intentaren oposar-se a ell i, fins i tot, destruir-lo. Aquest moviment associatiu per la defensa d’interessos cívico-econòmics (AFIVA-APEMEDA) ha estat possiblement, des de la resistència i la insubornabilitat, un dels factors més vius de la ciutat per demostrar a tots, i als que amb el seu poder volien comprar conductes i silencis, que encara en queden dels que valoren la justícia, el compromís, la paraula donada i la veritat sense enganys. Aquest moviment ha estat l’assignatura pendent de molts governs i polítics, i la prova de foc que ha mostrat ben a les clares què defensaven realment -els polítics de dins i els de fora-, si la justícia i la ciutadania o les consignes de partit i les raons d’estat donades per altres. Si no oblidem el passat -i no podem ni devem oblidar-lo- hem de passar-los factura a les properes eleccions. I si alguns tingueren una mica de decoro, ni es tornarien a presentar ni exercirien mai més com a polítics, ni en aquesta ciutat ni en cap altra part.

Però allò pitjor és la situació estancada en què es trobem a nivell institucional i que a ben segur està afectant àmbits diversos. Alguna vegada hem alertat de la situació d’asfíxia econòmica a què determinats poders sotmetien i continuen sotmetent les autoritats, l’Ajuntament i la ciutadania a la que han posat setge econòmic des de fa temps. Mai com ara, uns pocs condicionaren i determinaren el treball de tots aquells que un dia establiren pactes democràtics per a la consolidació de la gestió pública i el benefici de tots i no d’uns pocs. Mai tan pocs condicionaren el treball i el progrés de la ciutadania i la ciutat, d’una gestió que, en definitiva, pretenia que la democràcia funcionara.

Però, la cosa estava decidida de més amunt -ja ho hem vist i tastat. Ara el setge de la ciutat pren una nova estratègia per part dels poders públics més elevats del nostre País, ja que ens porten fins les mateixes entrades de la ciutat el progrés en forma d’infraestructures, deixant intactes les necessitats internes que no fan més que evidenciar-se més i més com a insuficients i col•lapsadores del desenvolupament econòmic i social. És com si els del poder valencià, frase preferida del Molt Honorable Zaplana, volgueren mostrar-nos als alzirenys que la nostra ciutat podria progressar molt, a condició que venguérem el nostre vot i els el donàrem per a que ells el transformaren en gestionar el futur que en forma d’infraestructures (pont, carretera, connexió amb l’autovia, etc.) guaita a les portes de la ciutat. En el fons sempre hem descobert una curiosa maniobra que ens ha deixat perplexos a més d’un. Dones a una gent el poder de gestionar els duros de tots i acaben condicionant, fins a límits que ratllen en el filibusterisme, la vida de quasi tothom. A la ciutadania ens deixen la possibilitat d’esdevenir paranoics i trair les nostres més profundes, nobles i elevades conviccions. Amb els nostres diners -que paguem en forma d’impostos- ens roben amb la més absoluta impunitat el progrés local i el desenvolupament de la ciutat de tots. En una paraula, ens roben el nostre futur. Hi ha qui done més? Sempre ens queia la bava en veure com a la política li eixien tants nuvis. Però tot i que ho sembla, la cosa no és de mera libido dominandi. No és passió per la política, sinó una altra cosa. Creiem que ja ens enteneu.

En darrer terme i pel que fa a l’aspecte polític, en el sentit més estricte de la paraula, no ens trobem -probablement- en el mateix lloc, però els actors principals de la funció són, amb alguna excepció, els mateixos que abans. En boca de molts ciutadans açò té tot el sabor d’una pantomima, d’un frau, d’una broma pesada. Perquè veure passejar-se antics cadàvers per l’escenari polític local no sabem si vol dir, manca de persones, d’idees, de mètodes, o en el pitjor dels cassos la repetició d’inesgotables ambicions de poder, l’intent de mantenir pretorianament la puresa de fracassats dogmes o la compulsió de guardar sacerdotalment parcel•les de poder que la intemperant actuació de les joves generacions podria posar en precari en intentar eixir de la situació d’asfíxia i de col•lapse a la què els aparells dels partits han dut a la democràcia. Però no oblidem que els pobles i els individus necessitem tastar la mel de les llibertats que una societat sense restriccions ha de propiciar per no oblidar que, a la història, els autòcrates mai no podran celebrar el segrest de la democràcia, perquè ella -la història, la memòria- tard o d’hora, acaba desemmascarant-los i posant terme als seus dies d’autoritat despòtica i de poder arrogant.
_____________________________________________________________________________________________
COL•LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, J.Pons, J.Antón, F.Camarasa, B.Hernandis. Diari LEVANTE, 14/1/99