·ESTRANGERS ENTRE NOSALTRES
______________________________________________________________________________________________

Des de fa ja uns anys que, per Alzira (i també per alguns altres pobles de la comarca, com ha passat per altres llocs d'Europa), ens hem vist sorpresos per rostres, figures i llengües que fins fa poc no eren usuals per les nostres terres. Es gent que procedeix del nord d'Africa i que comunment classifiquem com gent del tercer món que fuig de les molèsties típiques que s'hi han generat. Tots les coneixem: pobresa econòmica, opressió política, asfixia/persecució ideològica. Res segurament de l'altre món, direm des d'aquí estant; però, si bé ho mirem, són qüestions no gens importants que concerneixen, tant a la seguretat bàsica de qualsevol ésser humà, com a la dignitat indispensable per a desenvolupar-se com a persones. Als seus llocs d'orígen, no ho tenien fàcil, ells. Allò pitjor és que tampoc aquí, entre nosaltres, no els resultaria gens còmoda la nova situació, com alguns ja haviem presagiat.

De bon començament, els seus llocs, els seus referents espacials i geografies reconeixibles han canviat: els seus carrers, places, mercats, mesquites. Han canviat les seues olors i perfums característiques. Ha canviat l'atmosfera familiar, social i cultural. Han deixat els seus amics i familiars, els seus pares i germans, els seus amors i esperances, els seus modes de viure i d'actuar, els seus costums, rituals, dances, les seus tradicions ètniques i religioses. Han perdut de vista la seua moral, les seues institucions, el seu art, la seua literatura. Ha desaparegut per a ells l'atmosfera de caràcter i psicologia amb què sintonitzaven anant per tot arreu. Ha canviat el seu extens i dens espai de comunicació que possibilitava el tracte cordial i afable i les seues distancies relacionals.

Aquí es troben, i estan, entre estranys; però, els estranys són ells, i prou que ho saben, en una terra que és com la seua, que els recorda le seua, que podria ser seua, però que no és la seua.

Emporuguits, desconfiats, vigilants, se'ls veu, públicament, mantenir la distància amb els natius de les terres que els han acollit, sense atrevir-se a dirigir-se a ells ni abocar mirades entorn d'ells que pogueren ser malinterpretades com ofensives. I les xicotes que passegen amunt i avall! Per als més joves el seu Ramhadan deu ser un infern!

Distanciats de qualsevol conversa amb els natius d'aquesta terra, senten sobre les seues espatlles la marca de l'esclau, se saben el centre de mirades diferents i desconfiades. Estranys per a tothom, sols parlen entre ells una llengua que ningú no entén i que ningú al seu voltant mai no pronunciarà. Però és que tampoc cap ni un dels naturals no es dirigirà a ells. Perplexos i paralitzats per sons que, fins i tot no entendran, perquè no és la llengua que esperaven trobar i que algú els va insinuar que havien d'aprendre per a comunicar-se amb els naturals del país d'acollida, restaran astorats, neguitosos i angoixats davant una ràfega imprevisible d'arcaic i desconegut patois.

Confiant en que tot estava únicament en mans de la voluntat d'Alà i esperant que la nova terra fóra -en llibertat, justícia, acolliment i generositat- l'avantsala del lloc on els justs contemplen la imatge sereníssima del Déu paternal i amistós, arribaren un dia trasbalsats de mil fatigues i incertes esperances. Però, es trobaren amb allò que sempre troba que s'en va de la seua terra: unes gents indiferents, uns costums diferents, una moral relaxada, una societat insolidària, tancada, atrafegada. No anava a ser gens fàcil la integració.

Per començar, com és ja costum, foren generalment rebutjats i desconsiderats: ningú no els tirà una mà excepte, tal vegada, els mínims de la institució insígnia del municipi. La seua pressumpta irregularitat com estrangers, el desconeixement de les maneres de fer aquí la feina, la dificultat de fer-se entendre en la comunicació, etc. Després, quedaren a mercé d'alguns més despabilats que els veieren com un recurs d'abaratir costos en les activitats en què els hi emplearen: introduïts en branques de la producció agrària o oficis en els que la inspecció de treball no pogués guipar-los fàcilment, foren sotmesos a condicions de treball exhaustiu i sobreexplotats. I amb uns jornals de misèria començaren a ajudar a augmentar la riquesa d'alguns. Com que la situació no millorava -no ho podia, amb aquesta fraternitat miserable- aviat se'ls va veure a molts d'ells visitant la llòbrega atmosfera dels pederastes locals, sempre àvids de carn fresca.

Estava clar que, marginats, sols podien viure amb la marginació. I amb altres desheretats de la vida, que ens recorden la nostra pèrfida mare comuna, Europa, començaren a compartir experiències i vida, soletats i afectes, tracte i fidelitats.
¿De què serviren tantes proclames i banderes? De què el nostre universalisme? De que el nostre europeisme? De què la nostra mediterraneitat? De què, ai las, la nostra catalanitat? De què la nostra parroquial valencianitat? De què el veinatge? De què la racionalitat? De què la moral universalista? De què la història passada? De què el subsòl cultural?

La misèria s'ho engolí tot. Únicament quedaren les frases buides i insinceres. Però, el poeta ja ho cantà ben alt i ben fort en el seu moment: "La misèria, mai!". I nosaltres cridem perquè Itaca, l'estimada, no devore els seus creients.
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:S.Llàtzer,J.Antón,B.Hernandis,P.Carreres. Revista l'ALFIL.30/6/96.