·EURO, SALARI i TRANSFORMACIÓ
_____________________________________________________________________________________________

Les televisions no deixen de parlar-ne amb més o menys insistència. Però la cosa està en les ments de la ciutadanía i el personal salta al primer envit o ix en un tres i no res parlant del tema quan comences la xarradeta ocasional en plena passejada. Parlem, naturalment, de l’euro, la futura moneda europea. Una darrera informació ens ha dit que l’euro tindrà, segons els estats de la Unió, uns decorats diferents. Un d’ells serà el de la famosa i imponent abadía de la pel·lícula El Nom de la Rosa, que Itàlia no ha volgut deixar passar com a un dels estendarts identitaris d’un territori on, al llarg de molts segles, han esclatat com a bolets.

Hi ha el cas ben curiós d'Alemanya, que exhibirà en una de les seues monedes un rei comú a dues antigues monarquies europees: l’espanyola i la germànica. Parlem de Carles I, aquell monarca que fou conegut també com a Carles V d’Alemanya. Això és consolidar lligams de portes enfora. Els espanyols com sempre mirant-se el melic i discriminant arreu allò que és més seu.

Per si no fóra prou l'oblit que imposen sobre la cultura catalana i algunes altres molt més ancestrals que l'espanyola, han posat en una de les futures monedes -entre altres coses i sense consultar ningú, és clar- la catedral de Santiago de Compostel·la. Ens sembla molt bé, però creiem que hi ha més sensibilitats que la merament religiosa i més alternatives que les escollides per una percepció restringida del que és el conjunt, i que per si no n'hi ha prou, ens remet en aquest cas al "Santiago y cierra Espanya" de sempre. Mal anem si símbols com aquests han de representar la diversa i variada democràcia espanyola actual. En el món de l’eclosió multicultural i plurinacional no es poden fer aquestes coses. És de pur manual d’antropologia i de drets humans, a més de simple educació. Però en fi, sembla que ells s’estan per una lectura ben particular i maniosa de l’elevada teoria política que diuen que fan! Què els anem a fer, si no tenen remei!

Possiblement, el raonament més interessant, a propòsit del tema, i que molta gent senzilla ja comença a fer-se no és el d'una moneda única semblant per a tots els usuaris europeus, sinó aquell altre més important que demana per què no s’igualen els salaris a tot Europa; i si la dinàmica és aquesta -la tendència a la igualació-, per a quan una mesura tan important com aquesta d'anivellar sous. Perquè ací tothom sap que a l’estranger es paguen salaris ben diferents. I que els de per ací n’ixen ben perjudicats és alguna cosa que ja ningú no discuteix. I açò ho ha captat la gent del poble tota sola, ella.

A part del problema del que significa -com passa en alguns països de la Unió- treballar menys hores setmanalment i cobrar més (a la Unió Europea la mitjana és de 39'9 hores setmanals i a l'estat espanyol de 40'6 h.), hi ha el problema que algunes d’aquestes hores -com les realitzades a diverses transnacionals- semblen pagades de manera diferent. A l’home del carrer, doncs, no se li escapa que una mateixa hora de treball feta en una mateixa fàbrica del mateix ram i per un professional de la mateixa qualificació no és pagada de la mateixa manera en estats diferents de la Unió. ¿Caldrà aplicar el concepte de competència despietada per la recerca del benefici a les distintes sucursals d’una transnacional que al final de cada cicle, període empresarial o el que siga, ha de presentar el millor i més sucós balanç de guanys a la seu central? I si l’empresa juga aquest joc ¿quin és el joc que ens tocarà jugar als treballadors i els professionals?

Una vegada, algú ben conegut de la intel·lectualitat i l’esquerra europea, que la dreta mai no oblidarà, digué alguna cosa així com Treballadors del món, uniu-vos! ¿Coneixeu alguna altra recepta millor que la lluita solidària a favor dels propis interessos laborals i professionals? I quin altre interés podem percebre com a més important en aquests moments que el de perseguir la tendència cap a l'anivellament salarial dels treballadors europeus? Per a quan l’"europa laboral" a més de l’europa militar, l’europa econòmica i empresarial, l’europa monetària, l’europa social i l’europa política?

Sabem que el problema no es resol únicament amb una acció dirigida cap a l'anivellament dels salaris (cal tenir en compte els diversos contextos estatals en els que hi intervenen factors diversos com sistemes de protecció social, sistemes fiscals, nivells de qualitat sanitària, etc., que ofereixen els diferents estats de la Unió Europea) però, ningú no li llevarà a la gent la idea que unir és un terme extrapolable, també, a l'àmbit dels salaris perquè coneixen que la font d'ingressos del treballador mitjà europeu és superior a la de l'espanyol.

La tasca de la transformació europea és, per descomptat, ingent. I caldrà anar construint i afinant els mecanismes que ens permetran una organització de la convivència entre els europeus que siga cada vegada més segura, més igualitària, més solidària -amb els de dins i amb els de fora-, més lliure i, per descomptat, facilitadora al màxim de l’eclosió il·limitada de les possibilitats creatives i de benestar que les nostres societats i els seus individus poden realitzar amb l’ajut de les tecnologies disponibles avui i en l'esdevenidor. Tothom, i no únicament els empresaris i els polítics, caldrà que ens preparem de valent. El futur depén de l’ara. No és que "ara és demà", però quasi. Així de ràpids arriben a ser els canvis i les transformacions. No debades són a la base del pensament i la praxis europea. Heràclit ja ho deixà consignat fa més de dos mil anys.
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:S.Llàtzer,J.Pons,B.Hernandis,F.Camarasa,J.Antón,J.Ll.Alborc. Setmanari EL PUNT.Febrer/99.