•EUROPA i LA CONSTITUCIÓ
_____________________________________________________________________________________________

A Europa som i serem una garbera de gent. Pel cap baix 450 milions d’habitants redistribuïts entre 25 estats membres que ara mateix la composen. Els més matiners i pares fundadors de l’invent, històricament acariciat per molt pensadors i visionaris, com també per molts monarques i emperadors que somniaren fer-la realitat, foren Alemanya, França, Bèlgica, Luxemburg, Països Baixos i Itàlia, que per enllà el 1957 consumaren la primera de les unions. El 1973 se’ls afegí la Gran Bretanya-Irlanda del Nord, Irlanda i Dinamarca. El 1981 ho féu Grècia. El 1986 s’hi adheriren Espanya i Portugal. El 1995, Àustria, Finlàndia i Suècia. I la darrera incorporació, que data del 2004, comptà amb Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Malta i Xipre, com a nouvinguts al mega, concert de la Unió. En el futur en serem més encara, perquè ja estan trucant a les portes Turquia, Croàcia, Albània, Iugoslàvia-Montenegro, Romania, Bulgària, Creta, etc.

Una certa gent vol Europa de la manera que siga, i uns altres també volem Europa, però no de qualsevol manera. L’Europa que hi hauria de sorgir –i molt ens temem que no hi sorgirà- hauria de ser l’Europa de tots sense exclusió. És a dir, l’Europa dels ciutadans, dels pobles –també la dels pobles- i no sols l’Europa dels estats. No únicament l’Europa d’aquests darrers, dels qui ja hi estan conformats i organitzats, dels qui s’hi adheriren perquè per a ells anava dirigida aquesta unió i s’hi asseguraren drets i llibertats, que a ells més que a cap altres els beneficiaven.

Si els pobles i nacions sense estat existents a dins els conglomerats estatals no tenien reconeguda la seua personalitat col•lectiva, nacional, i és en aquesta situació que els estats configuraren Europa i anaren engrossint-la, allò que és la seua conclusió més lògica és que cap dels drets individuals i generals assegurats pels estats serien drets que afavoririen els individus pertanyents a pobles sense estat, els quals es veurien ara arrossegats a formar part de la Unió pel mer fet que els estats en què hi estaven entraren en aquesta Unió, sols que amb drets fonamentals no reconeguts.

També ara, en l’actualitat, els drets col•lectius, nacionals, continuen essent ignorats, postergats, minoritzats, residualitzats. I açò no és fabulació, açò és història. I el pitjor de tot és que amb aquesta Constitució es pot tornar a repetir la situació en què es troben moltes nacions respecte dels seus estats, sols que ara a un altre nivell, a un nivell més ampli i complex, i per tant, aquestes nacions, aquestes minories sense estat, trobar-se davant una dificultat major –és a dir, no tenir cap opció- per aconseguir d’obtenir els drets nacionals com qualsevol poble amb estat, és a dir poder gaudir de la seua situació nacional amb normalitat.

Aquesta tenalla, la configurada per l’estat, d’una banda, que no reconeix una minoria nacional com a tal ni li atorga els drets que tota minoria amb estat ja té, i, d’una altra banda, la configurada per una Europa que esdevé una segona estructura que tampoc no assumeix les minories nacionals al mateix rang i drets que aqueixes altres amb estat al darrere, és una doble tenalla que organitza i sentencia a la mort definitiva de les minories nacionals sense estat a Europa i, previsiblement, temps al temps, al món. A Europa, anglesos, francesos, alemanys, italians, espanyols, etc, seran minories amb estat i amb tots els drets per exercir la seua ciutadania nacional. Unes altres minories, entre les que estem els valencians, catalans, mallorquins, algueresos, rossellonesos, etc, sense un estat al darrere, tindrem d’entrada retallats els nostres drets nacionals i no hi comptarem.

En aquest moment (febrer del 2005), molts pobles sense estat a Europa -17 pel cap baix- com Alsàcia, Aosta, Aragó, Bretanya, Còrsega, Escòcia, Flandes, Gal•les, Galícia, Kosovo, Lapònia, Occitània, Euskalherria, Països Catalans, Sardenya, Savoia i Valònia, no tenen i, pel que se’ls ve al damunt amb la Constitució Europea, tampoc no tindran reconeguts els seus drets a existir com a ciutadans nacionals de la mateix manera que un ciutadà la condició nacional del qual li ve atorgada pel reconeixement de l’estat que l’empara, com a membre de ple dret. Des del punt de vista de la demografia, per exemple, estaríem davant la paradoxa que pobles amb menys habitants, com Dinamarca, Estònia, Letònia, Lituània, Malta, Xipre i algun altre, veuran clarament reconeguts els seus drets de representació sobirana, dret a la seua cultura, i dret a la seua llengua (21 llengües són oficials en aquest moment) i, en canvi, pobles amb molta més gent i importants també des del punt de vista històric, com els Països Catalans, Occitània o Euskalherria, es veuran marginats per Europa, que no els reconeixerà com a tals pobles, ni en la seua cultura ni en la seua llengua.

I que no se’ns diga que no se’ns discrimina, per tal com estem representats en el Comité de les Regions, ja aquest no és una altra cosa més que un organisme format per nacions sense estat, regions, departaments, ajuntaments, etc. tots barrejats, i exclusivament un òrgan consultiu sense capacitat executiva. Si és tan important aquest Comité, per què no se’l queden els estats i nosaltres anem a Brussel•les? Vaig escoltar una vegada un argument que em sembla indestructible i té encara tota la seua vigència. Si Europa és un invent dels estats, i allò que apuntala són els estats i els drets d’una ciutadania que aquests estats protegeixen, la indicació que ens està fent aquesta Constitució d’acord amb el que està defensant és molt clara: cal que ens dotem d’un estat; en cas contrari, la nostra minorització i desaparició està assegurada. Una forma de violència que (quasi)ningú, és clar, no vol percebre, ni esmentar, ni està disposat a admetre. Molt menys encara a combatre.
____________________________________________________________________________________________
COL•LECTIU ALQUIBLA: S. Llàtzer, J. Antón. 14-II-MMV