·LES FAL·LÀCIES CONTRA EL DRET A L’AUTODETERMINACIÓ
______________________________________________________________________________________
Quan un poble o alguns dels seus representants, plantegen que el seu territori ha de ser independent, lliure, tenir la sobirania plena sobre els assumptes que l'afecten (excepte els que es deriven de la situació plantejades pels acords, pactes, tractats o contextos que el lliguen per dalt i abasten altres països o estructures), aleshores es posen en funcionament idees i opinions que intenten evitar la possibilitat que avance en la construcció de dinàmiques i processos que el poden portar a la desagregació respecte de l'Estat-nació, del qual ha format part durant molt de temps i encara en forma.

Amb aquestes idees-handicap (que s'assemblen més a desqualificacions, exabruptes i insults), l’objectiu no és un altre que paralitzar les ments i els esforços dels qui cerquen solucions alternatives, que molts veuen com a recanvi de la situació que ha estat propiciant la seua dependència d’interessos forans, la manipulació de les seues necessitats reals, la paràlisis col·lectiva, l’espoli econòmic i fiscal, el finançament més eixut, la injustícia generada respecte d’altres comunitats estatals, la indefensió més absoluta, etc. Com que la memòria col·lectiva no ha estat totalment destruïda i els sectors més dinàmics i intel·ligents rellegeixen com cal la situació del present i tenen la capacitat d’imaginar alternatives que els traguen de la situació de postergació, menyspreu i insult permanent, les seues teoritzacions i dinàmiques intenten anar més enllà de l’estatus quo que els manté atrapats al context estatal dins el qual han viscut i hi viuen les persones durant generacions, tant si es tracta dels naturals del país com dels nouvinguts incorporats a la societat on s’hi instal·len.

Davant una possible emergència i expansió per diferents sectors i capes socials de l’atmosfera de reivindicació i d’aparició de les idees de desagregació del Tot (l’Estat) com a fórmula que portarà la comunitat a una situació diferent en tots els camps i àmbits, l’Estat, que en el nou context europeu és rebaixat, de ser un Tot, a un quasi-Tot, sempre ha respost generant un discurs entorpidor –en ocasions una violència desaforada- de les aspiracions d’una veritable i completa autonomia. Algunes de les idees d’aquest discurs, que són autèntiques fal·làcies, configuren una part del que anomenem propaganda, i el seu objectiu no és aclarir les coses sinó enredar-les encara més. Vegem-les:

Sovint, i sobretot, en contextos multiculturals i multinacionals, com en el cas espanyol, si algun d’eixos territoris (com Catalunya, Euskadi, Galícia) proclamés la intenció d’efectuar una consulta d’autodeterminació en el seu àmbit geogràfico-polític, ¿hauria de votar exclusivament la gent d’eixe territori en exclusiu o la consulta hauria d’efectuar-se a tot el territori, el territori espanyol, on eixa comunitat hi està enclavada?. És a dir, hauria d’efectuar-se una consulta per a l’autodeterminació d’Euskadi o Catalunya sols en aquests territoris o a tot l’Estat? Caldria, per a un tal menester, consultar la ciutadania d’Euskadi o de Catalunya?, la de tota Espanya? o sols les Corts Espanyoles? Bé, em sembla que aquest és un argument prou ximple i que no mereix comentari algun. No obstant, ha arribat a formular-se sense cap pudor ni vergonya. Si en l’actualitat al Canadà hi ha una qüestió que alguna de les seues províncies ha plantejat, com el cas del Quebec, la consulta d’autodeterminació sols ha estat efectuada en aquest estat als seus habitants, i no a totes les províncies de la confederació canadenca. I sempre i en totes les parts ha estat així. Qui decideixen són les poblacions que veuen i tenen eixa possibilitat al davant i que han d'expressar la seua opinió si volen quedar-s'hi o anar per lliure. D'una altra banda és grotesc, com algú ha dit per aquestes latituds, dir que cal fer un Referèndum d’Autodeterminació per veure si la part majoritària (Espanya en aquest cas) volgués acceptar una annexió d’algun territori que li ho proposés. De fet aquesta possibilitat crec que no ha aparegut mai a la història. Els territoris s’envaeixen i conquisten (“just dret de conquesta” en diuen) per als sues amos i això inclou la gent que hi ha, o s’acull de bona gana la seua entrega o adhesió, perquè se suposa que fa més gran el país, la pàtria o la nació. En aquest segon cas, es barallen criteris que són requisits (règim polític democràtic, defensa dels drets humans, abolició de la tortura, abolició de la pena de mort, economia lliure de mercat, etc.).

Una altra fal·làcia apareix quan es considera que si les votacions d’un plebiscit a un territori en concret, que es vol autodeterminar, dóna com a resultat que el 52 % ho decideix favorablement i el 48% restant no ho vol, en adduir l’argument que diu que cal respectar les minories ¿la majoria resultant en una tal votació i, per tant, aqueix territori, no podrà autodeterminar-se i iniciar el camí cap a fórmules de major sobirania i/o d’independència si així ho vol? Per què si la majoria és una representació reduïda de persones no es considera que malgrat això és la majoria i està plenament legitimada per engegar el camí cap on eixa majoria desitja? Per què, fins i tot, si en alguns llocs les minories tenen legitimitat per governar, aquesta legitimitat se’ls discuteix o se’ls nega a una opció –la del 51 o 52%- que té de la seua banda la majoria encara que aquesta siga petita i, per tant, està més legitimada que no pas quan es dóna la situació de minoria?

Si resulta que gallecs, catalans i bascos, és a dir, tots aquells que no som d’arrel castellano-espanyola i tenim uns altres paràmetres constitutius i que defensar, ja vivim en un context democràtic com és l’espanyol i podem, per tant, gaudir dels drets fonamentals constitutius de les persones i que defineixen les persones ¿és i ha de ser això prou, donat que la nostra vida gaudeix dels drets democràtics fonamentals propis de les societats occidentals, avançades, desenvolupades econòmicament i política? Significa això que la democràcia sols pot ocórrer dins el marc espanyol i no en cap altre lloc?. Si els ciutadans bascos, valencians, mallorquins, navarresos, gallecs o catalans, voten en un referèndum d’autodeterminació a l’interior dels seus territoris per a decidir si volen la seua emancipació i desagregació de l’Estat en què actualment hi són ¿no és això un exercici de democràcia, també?. I no poden aconseguir la plena realització democràtica si, esdevinguts països independents de l’Estat Espanyol, resten dins el marc europeu i construeixen el seu propi marc estatal democràtic? Si allò que ens porta a la plenitud de drets ciutadans i polítics, és ser demòcrates, ¿açò sols és possible d’aconseguir dins el marc dels estats democràtics –per exemple l’Estat espanyol- perquè aquest Estat és una democràcia? I si apareix qualsevol altre marc al marge de l’existent? El cas de Txèquia i Eslovàquia és palmari. I també el de Estònia, Letònia i Lituània. I el de Croàcia, el de Bòsnia-Hertzegòvina i el de Eslavònia. S’han desagregat dels estats on eren i han format estats sobirans i entraran a la Unió Europea. Són per això menys democràtics que quan estaven lligats a Iugoslàvia? No poden arribar a ser-ho si, en tant que estats independents, també arriben a exhibir els patrons de democràcia típics que circulen entre nosaltres?

Una democràcia que es vol construir sobre fonaments segurs i importants no hauria de començar per poder tenir, també, la capacitat d’exercir sobre el que és el primer dels drets democràtics fonamentals com el dret d’autodeterminació? I no hauria de ser possible, per a pobles i comunitats nacionals, que a partir d’aquest principi es cree un àmbit democràtic diferent on també es puga funcionar democràticament? Per al cas de l’Estat espanyol, pot ser l’àmbit de decisió basc, català, o qualsevol altre, un àmbit de decisió democràtic, encara que no estiga inserit dins Espanya?

Si quan es decideix que guanyar per un percentatge petit deslegitima el referèndum d’autodeterminació i, per tant, no legitima la majoria -els seus representants polítics- per encetar el procés cap a la sobirania més plena i/o la independència ¿per què, llavors, es deslegitima el procés d’autodeterminació quan la minoria que perd per ben poc en aqueix referèndum no se li aplica el criteri oposat a aquell altre que permet paralitzar el procés d’autodeterminació quan aconsegueix una majoria escassa, i es diu que no és suficient per a encetar el procés, ja que les minories s’han de respectar? És a dir: quan es guanya per poc perquè és “massa poc”, i quan es perd per poc perquè no s’ha guanyat, llavors el procés d’autodeterminació sempre queda aturat. No és açò una mica estrany i, a més, pervers? No es fa trampa, sempre, en la direcció de no permetre que s’avance en aqueix procés i sí, en canvi, en el sentit del manteniment de l’estatus quo que el lliga a l’organització estatal, i que l’impedeix ser una realitat sobirana i independent?

Una curiositat ben empipadora: com és que en el context d’un estat democràtic, quan es realitzen eleccions i la ciutadania decideix abstenir-se en un percentatge superior al 50% en les votacions, aquest estat no declara la seua situació de ruïna política i deixa de ser una realitat amb capacitat d’autodeterminar-se, o el que és el mateix, deixa de ser un estat sobirà? Per què entrebancar una comunitat que vol ser sobirana fent-li acomplir registres que a dures penes alguns estats actuals arriben a aconseguir en alguns moments de la seua història? I si no els aconsegueixen ¿per què no s’expulsa aquests estats per antidemocràtics d’organitzacions com les Nacions Unides i altres fòrums internacionals i se’ls despulla de la seua sobirania? Hi hauria sorpreses ben empipadores com el cas dels EUA, on la democràcia de les grans corporacions no arriba, en ocasions, a ser recolzada pel 50% de la població i on sols un exigu 19% recolza els punts de vista del partit que ostenta la presidència del país.

Una altra fal·làcia que també es fa servir és la que diu que si sobre el context espanyol, Catalunya, per exemple, té dret a l’autodeterminació i, per tant, té poder per arribar a proclamar la seua independència, llavors una ciutat catalana, com per exemple Sabadell, on el resultat fos que el partidaris de la independència hagueren estat minoria, té dret -també- a proclamar la seua pròpia autodeterminació i, per tant, proclamar la possible independència (i per tant romandre en la seua adhesió a Espanya) respecte d’una Catalunya que es vol autodeterminar o ha guanyat el referèndum d’autodeterminació? La resposta és que Sabadell tindrà el dret que li assisteix per pertànyer a una Catalunya que majoritàriament hauria votat la seva independència respecte d’Espanya i, per tant, d’ajustar-se a la decisió del que resulte de la voluntat del poble de Catalunya expressada en les eleccions. Si majoritàriament Catalunya votés la seva independència, Sabadell serà, amb la resta de Catalunya, independent. Això li passà a Euskadi quan no votà la Constitució Espanyola, a la qual se l’obligà, per pertànyer a Espanya, a restar dins el marc espanyol i a acceptar unes regles de joc que ella, majoritàriament, no votà, ni per això se la va deixar fora del marc espanyol. O quan algunes ciutats i pobles de l’Estat espanyol votaren la no entrada a l’OTAN, es quedaren per això fora d’aquesta organització? Doncs no! Tingueren que acceptar el que la majoria havia votat. Sabadell, Terrassa o Hospitalet del Llobregat, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord, Vitoria, Euskadi Nord (Lapurdi, Baixa Navara i Zuberoa), etc., són territoris de Catalunya i Euskalherria –no per just dret de conquesta- i no es poden desmembrar del cos d’aquestes nacions. A l’inrevés: la Franja, Catalunya nord i Euskadi nord estan desmembrades, dividides de la resta per ocupació i partició dels estats espanyol i francès.

Aquests arguments, doncs, són fal·làcies que sols volen desorientar i confondre al personal per evitar que la gent veja clarament i sense dificultats la senzillesa de les qüestions polítiques transcendentals en la vida dels pobles ara sotmesos a altres pobles degut a avatars, inèrcies, interessos o conveniències històriques.


Post Scriptum: el 21 de maig del 2006 Montenegro decidí, tranquil·lament i sense cap entrebanc, com els aduits pels defensors d’aquestes fal·làcies, el seu destí en un Referendum d’Autodeterminació i no passà res d’anormal. Votaren en Referèndum, votaren sols els montenegrins i montenegrines únicament, ho feren amb normalitat democràtica, han esdevingut un país a part que no ha deixat per això de ser democràtic, han conservat la seua integritat en el procés i ningú ha reclamat res de res. Guanyà el 55’3 per cent i ara Montenegro se separarà de Sèrbia, i aquests dues nacions es veuran un dia a Brusel·les. I punt i final. Oi que no ha estat tan complicat de portar a terme? Fins i tot Europa ha estat capaç de comprendre-ho i acceptar-ho. No deu ser, doncs, tan difícil d’entendre, oi?
______________________________________________________________________________________
S.Llàtzer, 20-V-MMVI