·FALLES
______________________________________________________________________________________________

Les convulsions socials i polítiques amb les que s'intenta agafar el tren de la història i el progrés, deixen sempre petits problemes per resoldre, problemes que el nou context i els temps a venir contemplaran en la seua caiguda tal i com la fruita madura cau del seu arbre. I això encara que, de vegades, a un li semble que la història és un procés que no avança o que ho fa d'una manera exasperant. Però bé, no patiu; tard o d'hora certs fets acaben per acomplir-se. Inexorablement.

En la renovació i el canvi a tots els ordres de la vida, hi endevinem una atracció que encissa i fascina. No sabem si açò ho porta l'aproximació del mil·leni que acaba. Però, així és tot final. Així és tot termini, el qual, no obstant, concita cabòries, espectatives, (des)esperances, (des)propòsits. I renaixements. De la mateixa manera com l'au Fènix sempre renaix de les seues cendres, o com de les cendres, cremada la falla, ixen les energies i les il·lusions per a un nou començament, l'acabament porta en les seues entranyes la renovació. Un cicle es tanca i dóna al mateix temps pas a un altre de nou. Un nou retorn de les coses que sols la imaginació, els desitjos i els protagonistes, sempre els mateixos i sempre diferents, faran que l'existència siga idèntica i no ho siga. Com ho és tota obra humana, mescla d'il·lusió, esperança i creativitat.

Al propi Món de les Falles, que als de fora sempre ens ha semblat tan aparentment estàtic i immutable, ja més d'un està neguitós perquè percep, cada vegada amb més claredat, la necessitat de reflexions acurades i de canvis profunds en tot l'entrellat i estructura. Possiblement, fins i tot, un canvi general d'orientació, necessari per a la recerca d'un nou sentit. Són els temps que corren; i les Falles no podrien evitar quedar al marge. Són, també, les noves exigències i aspiracions. El repte, per tant, és al tombant.

Però si la cendra, l'element ideològic resultant que destila el Món de les Falles, servia de ferment regenerador i aglutinador, també feia de tapadora per esmunyir-se, amb la seua disfressa, de la tasca que ens fa homes reals, vius i agosarats. La cendra, amb la seua capa uniformadora, ha manipulat un sector de la població que trobava en aquest Món de les Falles (en l'exaltació dels valors proclamats autòctons, històrico-tradicionals o ètnico-nacionals) el reconeixement a una forma de ser i actuar, una imatge del món i de la realitat que afalagava el jo narcicista individual i el col·lectiu.

Ara bé, de la mateixa manera que els costums, les rutines, els treballs i totes les coses de la vida, també les ideologies queden sotmeses a la lògica implacable del temps i el seu pas. Noves interrogants s'hi formulen; o, no tan noves? Què són les Falles? Per a què aprofiten? Quin model de societat afiancen? Quin en transmeten? A qui o quins interessos serveixen? Qui les manipula en darrer terme? Què els hi manca per a convertir-se en una festa de tots els valencians? Quines hipotèques socials estan pagant? Quines aliances els interessa? Quines no? Quin model de cultura (re) presenten? Quins models alternatius podrien potenciar? etc.

En absolut estem dient des d'aquest article, que alguns tenim la solució per a aquests problemes. Ni creiem que el proposar solucions siga el nostre paper. El que si volem posar de relleu en aquesta reflexió és que les Falles, com qualsevol altra institució social que vulga ser fidel a la tradició, útil i profitosa a la seua societat i la seua cultura, han de reflexionar ben acuradament des de la neutralitat i la independència necessàries, però amb rigor i objectivitat esquisides, sense fraus ni (auto) enganys, a fi de (re) pensar un passat i un present que les situe sense equívocs, junt amb altres institucions i organitzacions ciutadanes al davant d'una societat que des de la perpectiva de la dinàmica de la vertebració comunitària, social, encara ho té tot per fer, tal és el nivell de destrucció de la seua consciència col·lectiva, la seua història, la seua cultura i la seua llengua. I és clar que aquesta vertebració no pot venir sinó de la mà de la reconstitució i enfortiment d'una cultura que els suposats defensors de dins i de fora, configuradors del magma de les forces disgregadores, que sempre han actuat i encara hi actúen, voldrien veure esborrada del present, per així marejar aquest País i la seua gent deixant-la al marge de tot futur, sense voluntat ni ànima, sense dignitat ni orgull. És a dir, fer de tots nosaltres una gent obedient, desinformada i dòcil.

"Ofrenant noves glòries ...", és clar. Com sempre. ¿És que no veiem que hi ha en joc alguna cosa més que una lleugera comoditat o prebenda amb la qual més d'un, mesquinament, està ben prompte disposat a conformar-se? Per a quan la recuperació del País? Per a quan la recuperació i la normalització de la seua llengua i cultura? Per a quan la recuperació de la memòria històrica? Per a quan un projecte de dignitat col·lectiva? Per a quan uns dirigents i uns polítics arrelats al nostre poble?
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:S.Llàtzer,B.Hernandis,J.Antón.Diari LEVANTE. 20/3/97.