·GUERRES: VENCEDORS I VENÇUTS
___________________________________________________________________________________________
No és cert, de cap de les maneres, que en una guerra (tribal, ètnica, civil, de defensa davant la invasió, de disputa territorial, d’expansió de l’“espai vital”, de sotmetiment neocolonial -o no tant “neo”-, d’apropiació dels recursos aliens, d’ocupació geoestratègica, de domini mundial i control de les fonts energètiques sense cap oposició i total avantatge, de lluita contra el terrorisme, etc.) no ix guanyant ningú, que tots perden. Bé és un punt de vista. Però creiem que és força desencertat.

I no és cert perquè en una guerra sempre hi ha vencedors, de vegades un tercer que en treu profit, tot i que una guerra és sempre rebutjable i genere morts per ambdues parts, principalment civils innocents que per les seues idees i conviccions són assassinats com ovelles en un escorxador. De vencedors, doncs, n’hi ha. I tant que n’hi ha!. I poden ser, fins i tot, molt rancuniosos i venjatius, i continuar la violència i les matances contra els seus enemics –després- en plena “pau”, com si allò que aplicaren fora resultat de la justícia. És dolent i rebutjable que tota postguerra no siga de pau i justícia, i que la “justícia del vencedor” no siga sinó un mecanisme més de la seua venjança i no un veritable resort de la pau i la reconciliació.

El pitjor, però, és l’anestèsia que de forma molt diversa es pot anar escampant a tota una societat per a que en nom de la concòrdia s’oblide que els assassinats i els assassins –amb noms i cognoms i responsables de tanta iniquitat- puguen ser recordats, assenyalats, denunciats, asseguts al banc dels acusats i condemnats. Si hi haguera Déu –frase molt popular que expressa, de la justícia, el desig de la seua realització i és a la vegada denúncia de la seua manca- ja faria temps que molts d’aquells suposats catòlics de per aquestes latituds, restauradors de “la patria, el pan i la justícia” a cops d’“espasa i creu”, hi estarien asseguts en el banc dels acusats. Però és clar que el Tribunal Penal Internacional de La Haïa ha decidit tenir cataractes oculars i no està per la labor de perseguir les bèsties del franquisme que ara són “demòcrates de tota la vida” tot i que responsables d’actes que són suficients per asseure’ls al banc dels acusats.

És sorprenent no voler reconèixer que per davall de les paraules hi pot haver, i sovint hi ha, enganys, mentides, falsedats i la típica retòrica grandiloqüent de la pau i la reconciliació, és a dir, injustícia. I és odiós voler esborrar d’un cop de ploma la història feta d’amargura, de desaparicions, d’imposicions i opressions impresentables, de censura, de silencis, de l’“ordeno i mando”, d’apallissaments als quarters militars i civils, de tortures, de “paseillos” conduents a la desaparició de persones, de tombes privades o col·lectives de gent sense nom i d’una justícia que ni impedia els atropellaments dels vencedors ni reparava -ni sembla que ho vulga fer ara- els danys i la dignitat dels assassinats sense judici ni proves de la seua responsabilitat en moltíssims casos, massa i tot.

És una manipulació indecent de la història dir que front a la barbàrie d’uns hi hagué la barbàrie dels altres i que passada la violència no hi hagué res més, sobretot quan es parla de la Guerra (in)Civil espanyola. Hi hagué i molt. És clar que hi hagué. Hi hagué el Franquisme. 40 anys de dictadura, ferotge i sagnant, que empresonà els seus opositors i enemics, i els perseguí (no sols in effigie) fins pràcticament la desaparició del dictador com quan aquest signà condemnes a la pena capital estant pràcticament a les portes de la seua mort. Franco i el franquisme no posaren fre sinó que atiaren la persecució i mort de gent innocent que havia de ser eliminada únicament per les seues idees i per estar en l’altre bàndol encara que no tingueren delictes de sang. El franquisme organitzà i estimulà la venjança sobre els vençuts. Instaurà tribunals militars i judicis sumaríssims, una pantomima insostenible des de tot els punts de vista, també del jurídic, per a aquells que –innocents- sols havien comés el pecat de tenir idees diferents i en alguns casos responsabilitats de com havia de funcionar la convivència pública per aquestes latituds.

Hi hagué, i encara la hi ha, una Església que majoritàriament abona l’explicació que tots els que s’hi enfrontaren en aquesta guerra perderen i que això cal oblidar-ho. Sembla que la maniobra és prou clara: el que intenta fer és amagar la seua responsabilitat en tot aquell desgavell, és a dir, que no foren neutrals en aquella guerra sinó que recolzaren els sublevats i els feixistes, i que després es veieren incapaços per para-li els peus als vencedors sanguinaris perquè ells hi estigueren al seu costat i havien revestit la qüestió de “cruzada” necessària i imprescindible que havia de aplegar a tothom que es digués catòlic, apostòlico-romà, espanyol i “de derechas”. L’església espanyola es posà de part de la venjança i l’odi i no advocà per la pau i la justícia en defensa de les persones innocents com era la seua obligació. Al límit es pensaven justificats atorgant-los un perdó administratiu, forçat, insincer, còmplice i els enviaven complaents cap els dominis del “Pare”, en sintonia amb la dita “no hay mejor rojo que el rojo muerto”, inaugurant aqueixa miserable realitat coneguda durant aquests 40 anys com “la pau dels cementiris”.

És molt greu que avui, si exceptuem Catalunya i Euskadi, a l’estat espanyol –on governa la dreta més reaccionària- no s’hagen divulgat els recents treballs d’investigació que han tret a la llum una realitat que ha estat molt de temps amagada al públic espanyol –maniobra d’autèntica perversitat informativa- i que posà al descobert les malifetes d’una repressió organitzada que assassinava éssers innocents, presentant una veritat molt més amarga i penosa que la que ens contaven fins ahir mateix i en la que encara molta gent hi viu atrapada. No hem d’oblidar la història recent perquè això ens incapacita no sols per saber la veritat, sinó que impedeix estanyar les ferides obertes en el cor de la justícia, la pau i el perdó. La pau i el perdó no són possibles sense la justícia, i la justícia no és possible sense el coneixement de la veritat i la restitució de la memòria així com la reparació de la dignitat de les persones assassinades. En aquest sentit els clams pel retorn dels Papers de Salamanca han estat insistents perquè hi contenen una mostra abundant de lligalls i expedients propietat d’Ajuntaments, Generalitats, Diputacions i institucions de tota mena, que durant els temps de la República foren espoliats amb la intenció de configurar llistes negres de gent per a la seua depuració –persecució, caça i captura, tortura, deportació i desaparició afusellant-la de manera immisericorde-. I allò que sempre ha calgut fer i encara queda per fer o es fa de manera callada i quasi com demanant perdó és la seua rehabilitació i el retorn de la dignitat arrabassada.
Avui, com a resultat del seu poder, un poder incrementat amb el franquisme sense cap oposició i amb tots els avantatges, l’església catòlica espanyola, que havia d’advocar perquè s’imposara el perdó i la reconciliació, junt amb els seus companys de viatge (Opus Dei, Comunión y Liberación, Neocatecumenals, etc.) ha acabat tenint un poder i una presència com mai l’havia tingut i com és difícil de trobar en altres estats i països. L’església catòlica espanyola continua tenallant els cervells de la gent amb les seues versions de la realitat passada i present; continua contaminant-los, incapacitant-los per aclarir el sentit del devenir històric i el paper que els individus i els pobles juguen en el desenvolupament de la història, i segueix amb una dinàmica d’autoengrandiment que no serveix les necessitats de la gent sinó les de la pròpia església catòlica.

Per la seua part, l’església catòlica mundial, en resseguir les orientacions de la superestructura vaticana –institució conservadora com cap altra-, condemna i asfixia les dinàmiques d’aquells llocs que com l’Amèrica Llatina i altres del 3r i 4t món, lluiten per la seua emancipació i dignitat -ara ja sense l’excusa d’un previsible maridatge amb el marxisme-, entrebanca les visions alternatives del que són els problemes reals, els quals no concep si no els controla ella mateixa, i a la vegada silencia i aparta aquells que tenen idees diferents i que amb el seu pensament i la seua praxi serveixen els pobles i la gent per restablir-los una humanitat i una dignitat que ara mateix –com sempre en el passat- l’església conservadora no els procura, deixant-los a mercè dels taurons que pul·lulen per les aigües del món neoliberal (FMI, BM, etc.) i que els enfonsen en la misèria i la desesperació.
____________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, J.Antón. IX-MMV