·HISTÒRIES PER A NO DORMIR
______________________________________________________________________________________________

Un decret de govern no pot ser una declaració de guerra, encara que ho puga semblar. Tampoc una demostració de força, malgrat aparentar-ho. Menys encara una imposició claudicant que humiliara la gent. Però en els temps presents i en el context en que ens trobem un decret no pot ser -mai no ho hauria de ser- ni un fusell apuntant ningú, ni una arma de revenja de res, ni contra res, ni per saldar res. Sols caldria que fos un instrument utilitzat per un govern amb molta discrecció i circumspecció que servira per a retre un homenatge a la virtut, restaurar el respecte, propiciar l'entesa entre la gent, ajudar al seu progrés en llibertat, accelerar el desenvolupament del pensament, la ciència, l'art, la cultura i la vida; coajudar, en definitiva, a la felicitat del gènere humà per la via d'urgència.

Però, utilitzar el decret com sembla que ho està fent el govern de torn -el de l'Estat Espanyol, el que volen fer-nos creure que és l'estat de tots-, amb el clar intent d'imposar antigues lletanies i enyorats esperits ja sepultats en informes amb el vist per a sentència de la Història, no és presentable.

El Decret de la senyora o senyoreta Esperanza Aguirre -eixe que diuen de les Humanitats- ens sembla una jugada d'aquelles que cobreixen de glòria els seus mentors. Però, defineix clarament qui és qui en aquest Estat.

Per començar, i ja és greu, la ministra en qüestió no és en absolut allò que el seu pelatge aparentava quan la presentaren en la nòmina dels fitxatges del PP. De liberal, res de res, com molt bé ha dit F.-M. Alvaro en un article recent titulat Contra els falsos liberals. Ben al contrari, ella i molts altres són autoritaris i dogmàtics a qui els agrada el decret i la uniformitat, coses que ens recorden un passat recent sobre el qual s'ha decidit per tota teràpia abocar amnèsia i silenci. I és que "l'essència de la perspectiva liberal -com diu B.Russell a Assaigs Impopulars- rau, no pas en quines opinions són sostingudes, sinó com són sostingudes"; complementàriament "viure i deixar viure, tolerància i llibertat fins allà on ho permet l'ordre públic, moderació i absència de fanatisme en els programes polítics és -segons aquest mateix pensador- allò en què consisteix el credo liberal".

Però, la qüestió de les humanitats no és sols un simple test sobre les identitats i les radiografies ideològiques dels personatges esmentats. Hi ha involucrades més coses. Una, però, és especialment alliçonadora. Citava J.F. Mira a Crítica de la nació pura que la preocupació del pare de l'actual sistema educatiu francés, el ministre Jules Ferry, enllà pel 1897, era no si la Història al batxillerat devia subministrar veritats científiques, sinó si servia per a promoure el patriotisme, o el que és el mateix mantenir una certa moral d'Estat com diu Mira.

Aquest és el tema, i ja comencem a sospitar quina és la classe de patriotisme que se'ns ve al damunt amb aquesta gent i amb aquest decret. La dreta que ens ha tocat suportar té una especial predilecció per jugar amb aquestes coses; i és que li tenien ganes al tema i, per fi, han aprofitat l'ocasió. Car no poden consentir que, tot i controlar el negoci, s'afeblisca la "fibra moral de la consciència unitària de los pueblos y las tierras de España", com deia aquell que està soterrat al War Memorial Valley. Com que certs clitxés duren per a tota la vida i la possibilitat que el personal els revise és molt remota, cal donar-los visions que són pura merda ideològica per a que el seu negoci no s'acabe. Però la veritat històrica... ah, bé! ¿i què més dóna si a les humanitats tot és interpretable i la història no és una ciència, ni és objectiva ni neutral?

Qüestió no menys important és que, en nom de no sabem quina legitimitat, el govern del PP -i ja l'hem tastada per casa nostra- s'atribueix una autoritat que sols li pertany a la ciència, als historiadors, a la Universitat, i a molts professors formats a les aules en l'esperit, el treball i els mètodes d'un ensenyament que tenia tot el perfil de ser racional, independent, progressiu, revisador del passat, crític i lúdic, que recollia la pròpia història i coneixement locals, que procedia des d'allò més concret fins allò més abstracte, que utilitzava metodologies desenvolupades actualment com a mètodes contrastats d'alt rendiment pedagògic, etc. que són tot el contrari del que la ministra Aguirre (que ja anomenen pels mentiders madrilenys com Juanita Calamidad) vol reinstaurar prenent com a base la memorització elefantíaca, la recitació de carnavalescos personatges i l'aprenentage memorístic de llistes i fets que són el més abjecte producte de la manipulació interessada de la història així com la negació de processos, fets i persones reals sols comprensible des de l'interés mixtificador i adulterador (enganyador) dels seus impresentables promotors.

Si el PP vol imposar la visió basada en l'univers simbòlic castellà -identificat des de quasi sempre amb l'Estat- i contar la història d'acord amb el vell patrioterisme espanyol, uniformador d'una realitat plural i diversa sempre negada, per així esborrar qualsevol matís i diferència (com la representada per les realitats nacionals perifèriques), llavors hem de dir que no sols és una maniobra intolerable sinó que cau en el més còmic dels disbarats.

Russell advertia, per cert, que "no existeix un disbarat tan notori que no puga convertirse en el credo de la majoria a través d'una adequada acció governamental". De la mà d'aquest decret la història es convertirà, sense cap dubte, en el disbarat par excellence. I és que com el mateix Russell sentencia "actuar amb determinació implacable en la creença que la veritat és el monopoli d'un partit és una invitació al desastre".

Però, en fi, ja déia Closcot Rabassut (el Humpty Dumpty d'altres versions) a l'Alícia de A través del mirall, que "la qüestió és saber qui estableix els criteris i prou"; és a dir, qui té el poder. I això bé que ho sabem perquè ho patim. Sols ens cal el consol que governen cada vegada pitjor. Mes, no és fer d'açò una concessió excessiva?
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:S.Llàtzer,J.Pons,B.Hernandis,F.Camarasa,J.Antón,M.Mengual, P.Carreres.Revista l'ALFIL.Estiu/98.