·TV-3 PARLA L’IDIOMA DE BENEIXIDA
_____________________________________________________________________________________________

Fins a nova ordre, Beneixida és un poble del País Valencià. I com qualsevol altre poble del mateix àmbit cultural, parla l’idioma dels que pertanyen a eixe mateix domini, amb les excepcions que vulgueu. Perquè, els qui parlen castellà pertanyen a un altre àmbit cultural i lingüístic tot i estar enclavats en la mateixa àrea politico-administrativa, el País Valencià, i ser anomenats valencians, ciutadans iguals en drets i deures que nosaltres. Almenys sobre el paper.

El que ens distingeix i ens ha distingit durant segles, és l’ús de la llengua que ha anat adquirint flexibilitat per ser adaptada als usos i necessitats dels propis parlants, els quals hem vist en ella un instrument perfectament útil, pràctic i suficientment adequat per a la comunicació de les realitats quotidianes; per als intercanvis i necessitats del comerç i l’economia; per a parlar dels propis estats d’ànim; per a expressar afectes i sentiments; per a educar els fills i les filles; per a defensar les pròpies idees d’organització social i els projectes de futur que es vol compartir amb els de dins i els de fora, etc., per a tot, en definitiva ha servit el valencià de la gent de Beneixida.

Si els més grans, coneixedors de temps passats patírem, més o menys inadvertidament, la repressió lingüística i cultural, que és també una forma de repressió sobre nosaltres, i passàrem després a situacions de major permissivitat, que no hem de confondre amb normalització -encara que en poblets com Beneixida la normalitat de cada dia es viu en valencià. I és que hi ha més realitats a fora i nous universos esperant. Hi ha altres realitats que podem veure i escoltar, que humanitzen la vida tant o més que aquelles a les que estem acostumats i hem considerat sempre com a “reals” i “objectives”, amb exclusió de totes les altres. I ho sabem quan podem dirigir els ulls i les oïdes cap aquelles que no són de Madrid, que no són el Poder Central, l’interés i la visió del qual no és neutra, ni objectiva, ni tenen més realitat que aquelles que, com TV3, responen a altres percepcions de les coses i altres punts de vista.

D’entre aquestes realitats n’hi ha de menys elevades, potser, però més pròximes als interessos reals del poble; menys potents però més eficients; menys espectaculars però més creatives i formadores; de menys pressupost, però de major dignitat i bon gust; menys al servei dels interessos dels grups estatals poderosos però més al servei dels interessos del públic; de més informació i debat i de menys silencis còmplices. Tot això, que no és poc, és el que ens fa més ciutadans, més lliures i, en definitiva, més persones. I dóna la mesura -cas que hi puguem o no accedir- del respecte, la llibertat d’elecció i la justícia existent a una societat.

Beneixida potser un poble immillorable a condició que els poders públics locals faciliten totes les opcions, incloent les ràdios i televisions que, a més a més, parlen la nostra llengua per a que la ciutadania escullga quines emissores vol escoltar i veure. Com que les emissores castellanes circulen sense cap restricció ni permís (a nosaltres no ens l’han demanat, però es colen en nom d’Espanya, els interessos generals o qualsevol altre reclam), no entenem perquè no circulen de manera normalitzada emissores que parlen la llengua dels beneixidencs i, damunt, alguns de nosaltres -més papistes que el Woijtila-, són els que posen impediments per a la seua circulació.

Cal revisar coses en profunditat, perquè per si els mentors de la salut pública no ho sabien, açò també són polítiques contra la llibertat d’elecció i de pensament. Una restricció antidemocràtica com una altra més de les que som capaços de soportar sense que ningú no repare en que hi ha drets públics que s’estan transgredint. Les contestacions que diuen: “Tira, xé, ja està be la cosa com està!”; “Va, home, per a què vols tantes televisions?”; o més directament: “Per a què vols mirar la catalana?”; o el silenci contundent de les autoritats davant un requeriment o una pregunta, no són respostes com cal. De silencis, per cert, els valencians n’anem plens. Històricament massa plens. Raimon, el nostre poeta cantautor, el de Xàtiva, ja ho digué fa temps: “Venim d’un silenci, antic i molt llarg...”. Hi ha veus que han trencat eixe silenci, que parlen i que caldria escoltar. I ho fan en català, el valencià de la gent de Beneixida.
_____________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, B.Hernandis, J.Antón. LA INTRO (11/2002)