·IMMIGRACIÓ
_____________________________________________________________________________________________
Algú com l’Arcadi Oliveres ha constatat que entre el 1850 i el 1920, anaren a “fer les amèriques” la xifra esborronadora de 50.000 milions de persones, que són moltes persones, tot i que pel mig sols hi haja 70 anys. Aquest fet és un indicador de que les migracions han estat fenòmens ben normals que han afectat a propis i estranys.

D’aquesta història de la immigració no es lliuraren ni les comunitats que un podria pensar que ho tenien tot a favor seu per quedar-se a la seua terra com alemanys, francesos, anglesos, castellans, portuguesos, xinesos, japonesos, polonesos, italians, etc., o aqueixes altres com les minories nacionals formades per escocesos, occitans, bascos, bretons, catalans, andalusos, extremenys, sicilians, etc. que ocupades, administrades i aculades al saqueig, el robatori legitimat, la pobresa i la fam, hagueren de cercar millor fortuna en la immigració estacional i/o perenne. Unes vegades marxant darrere l’acció imperial o a cavall d’aquesta cercant paradisos on calmar l’ambició de terres i riqueses. Altres fugint de l’opressió i la persecució, convertits en desterrats i expulsats de la seua terra, o en espoliats i plens de misèria. Cercant un lloc on deixar-se caure, lluny de les amenaces de la repressió religiosa, moral, jurídica, penal o filosòfica i científica, tots ells esdevingueren immigrants avant la letre. En resum, que també els europeus fórem immigrants i ocupàrem i ens apropiàrem –en el millor i també en el pitjor dels sentits- de les terres, propietats i recursos dels qui havien estat els seus amos durant moltes generacions al llarg de milers d’anys.

Amb una certa perspectiva podem observar -segons l’Arcadi- que l’any 2004 hi havia a l’Estat espanyol un total de 2’1 milions d’immigrants (un 5% de la població espanyola).

El percentatge és molt distant de les xifres d’immigrants que tenen altres països com Suècia (10%), Alemanya (9%) o França (6’3%). S’iguala a la mitjana europea, tot i que en termes absoluts estem molt lluny de tenir tants immigrants com França, on hi viuen en l’actualitat 10 milions de musulmans, o d’Alemanya, on hi ha més de 2 milions de turcs. Dels immigrants, tenen papers 1’8 milions i uns altres 600 mil no en tenen. Com que amb l’entrada d’alguns països a l’Unió Europea, alguns han deixat de ser il·legals, resulta que 300.000 passen a ser ciutadans amb tots els drets i garanties, amb la qual cosa els realment legalitzats són sols 1’5 milions.

D’una altra banda, la xifra d’espanyols que hi ha a Alemanya, Suïssa, Holanda, i Regne Unit ascendeix a 3 milions, dels quals n’han retornat 1’5 milions. Per tant, l’1’5 milions restants que s’hi ha quedat fora de les fronteres espanyoles vivint en altres països, compensen, doncs, l’1’5 milions d’immigrants amb papers que hi ha a l’Estat espanyol, amb la qual cosa la balança entre els que hi ha fora i els qui hi han vingut dóna 0 (zero). I sembla que sols tenim a l’Estat 600.000 immigrants per regularitzar, un percentatge que és significativament ínfim: l’ 1’5 % de la població.

A la Comunitat de Madrid hi eren, el 2004 uns 208.316. I a Catalunya, aquest mateix any, ja eren 384.000 els legalitzats (10% sobre la població), 184.000 al País Valencià i 75.867 a les Illes.

En un altre ordre de coses, hem de dir que ser immigrant no és un privilegi ni una situació que en podríem anomenar normal, com qualsevol altra, no. Ser immigrant és una situació vital ben incerta i desgraciada, perquè és un trànsit, no un estat definitiu de la persona a partir del qual un puga dedicar-se tranquil·lament a viure la vida i treballar pel futur, el propi i el dels seus.

En aquest itinerari, els problemes ja han començat des del moment en què l’existència de molta gent no comporta cap perspectiva en el lloc d’origen per a construir una vida amb dignitat i comencen a pensar en anar-se’n de casa on les possibilitats i els somnis són a tocar de la mà o això els sembla. Significa començar a barrinar, parlar i actuar per deslligar-se del seu present; d’abandonar-lo, per tal com és ple d’incerteses i pobresa. Significa lligar-se a un món imaginat que ha anat configurant com a futur alternatiu; recollir diners per proveir-se d’un viatge que està a tocar; mamprendre amb decisió el camí que ha marcat amb foc i ferro sense tornada enrere ni penediment possible; fer intents de connectar amb els eventuals traficants de passatgers cap a terres ignorades; pactar amb aquests el viatge que moltes vegades finalitza en la presó infamant, en la sort que ha sabut esquivar els perills o en les profunditats de la mar indiferent i acollidora. Significa acostar-se al mar per entrar en contacte amb la remor de la seua veu que alhora li parla i el sedueix; anar-hi a les fosques el dia convingut i atrevir-se a pujar en una barca a mercè del pacte no escrit, del qual ningú no ha pogut llegir mai la lletra petita ni sap si s’acomplirà perquè els vents i la fortuna que tant li han costat de somniar poden ser esquius i propicis sols als que un dia feren el que calia per merèixer-los.

No sabem si és cert que tot viatge comença en les màfies, però sembla que acaba en elles, les quals capturen, sense cap escrúpol, quantitats res menyspreables a canvi d’un mitjà de transport dubtós que en qualsevol moment pot espatllar-se o naufragar i posar en perill la vida dels seus i la pròpia, perquè són transports que a penes reuneixen les condicions mínimes per a fer front a les llargues travessies o poder sortir-se’n quan les ones comencen a fer-se grans. Pel viatge paga uns diners que ha estat recollint amb la venda del poc que tenia al país d’origen, que potser perdrà definitivament, o amb l’ajut de la família i que espera poder retornar amb el seu treball una vegada siga al país d’arribada. Altres vegades, l’obté a partir de prestamistes que no dubtaran en cobrar als familiars els diners deixats si l’immigrant no els hi torna. Finalment, altres vegades haurà de pagar amb el seu treball esgotador o amb la prostitució del seu cos en una espècie d’esclavitud permanent de la qual mai sembla que se’n podrà sortir, perquè ha de pagar el viatge, el lloguer, les despeses de viure, la “protecció” que es rep, etc. L’agonia i la subjecció són així inacabables. I les màfies, que mai desapareixen sempre ixen beneficiades i reforçades d’aquest tràfic que és una xarxa de complicitats i corrupció sense final. La conclusió són el mercat de la tracta de dones i homes en esclavitud permanent a mercè d’individus sense escrúpols i molt ben organitzats.

El viatge inicial té sempre quelcom d’especial, ple de sensacions confuses i esperançador, sobretot. Però ple de perills i dificultats. Per mar o per terra, travessant muntanyes o deserts, de nit o de dia, milers de persones es llancen a creuar fronteres que semblen posades per a augmentar els percentatges d’un negoci brut i menyspreable més que no per protegir-se de ningú. Un dels punts finals que veiem molt sovint és més aviat tràgic. Cossos que desapareixen engolits per les aigües o deshidratats en el deserts i les muntanyes i que difícilment arribaran a ser recuperats.

Alguns immigrants –per regla general dones, dones joves- atretes pels reclams d’una vida més digna i millor cerquen en la immigració, lluny de casa, acomplir els estàndards de vida i econòmics que el món occidental, el de la abundància, les oportunitats i la fascinació exerceix sobre les seues retines i que al seu país no poden acomplir. Abandonades, amb fills, mal pagades o sense feina ni esperances, acaben sucumbint a la fascinació d’un món millor que sols lluny de casa poden aconseguir. Algú els diu que tal vegada la millor opció és anar-se’n, cercar als països occidentals com Itàlia, França, Alemanya, Gran Bretanya, Espanya, i alguns altres que necessiten treballadores, possibilitats que ara mateix no tenen. Algú, també, els acaba oferint treball a un bar, una cafeteria, un hotel per fer de cambreres, hostesses o en una fàbrica. I enllà que se’n van, confiades. Sols que quan arriben es troben que homes sense escrúpols són els seus amos i que han de treballar per a ells i exercir la prostitució. Protectors i tirans, han teixit una xarxa al seu voltant de la qual és gairebé impossible d’escapar a una vida lliure. El seu treball és fer de dones complaents vigilades molt de prop pels seus nou amos que a la vegada són serfs d’uns altres amos. I que amb la seua prostitució esperen cobrar-ne l’import del viatge que avançaren i les plusvàlues que aquest import, la feina i la seua protecció generen. Què seria d’elles si no fos pels seus nou amos!. Venudes i revenudes incessantment passen d’unes mans a altres i d’uns estats a altres. Increïble però cert. I un deute que mai arriba a pagar-se. En alguns casos, pel contrari, s’incrementa.

Aquests immigrants són mà d’obra barata, treballen hores i més hores i omplin les butxaques dels amos. Abarateixen els productes que recullen i que són posats a l’abast dels ciutadans establerts. Amb la seua complicitat hi ha aquells que afavoreixen mirant cap a una altra banda quan tenen l’obligació de detenir a traficants i mafiosos, i amb el fluxe constant d’immigrants a través de les fronteres deixen la mà d’obra al mateix preu que fa 40 o 50 anys i obliguen als altres treballadors d’una societat a baixar els seus jornals, asfixiant així tota demanda de les classes treballadores en el seu intent de pujar els seus estàndards i nivells de vida.

Si n’hi ha extrems en aquest tema a un del dos hi el de la fam, la fugida de la pobresa, l’intent de sobreviure, la persecució política, la persecució ideològica, la persecució religiosa, l’aspiració a una vida digna, elements que no sempre es perceben amb claredat a l’horitzó possible.
_____________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, J.Antón, llegida a la "taula" del Col·lectiu Alquibla, el V del MMV.