•INDEPENDENTISTES
_______________________________________________________________________________________________
Moltes persones participen molt segures de la idea, llargament escampada per la societat, que els nacionalistes i/o independentistes són gent poc recomanables, res de fiar i absolutament menyspreables i perillosos. En l'àmbit de la política pràctica, són considerades persones (més aviat no-persones) que cal defugir com a companys de coalició, als què no hi ha que donar ni una mica d'oxigen. Al límit, els tracten de radicals i amics de terroristes als que cal bandejar de la vida pública i aïllar com un virus letal que pot infectar el cos social.

Vet aquí, en açò que hi hem dit, una explicació possible que hi ha a la base del prejudici contra els nacionalistes i/o independentistes de qualsevol part del planeta. Per això -diuen alguns dels que viuen al món de la realitat més prosaica- tornà a guanyar les eleccions a Galícia el PP, i això perquè la gent no va veure amb agradositat la coalició formada pel PSG i el BNG, del qual es diu que són nacionalistes. I, per tant, és clar, va ser una jugada que el PSG va fer a esquenes de la gent i que a alguns no els va agradar.

Però analitzem amb més calma la qüestió. Vegem-ne: els nacionalistes són aquelles persones que es conceben a sí mateixos com a un grup humà (alguns exagerats que viuen a ponent de nosaltres, diuen que, quan Déu va fer el món ja els havia concebut com a poble diferent), que es veuen com tenint determinades característiques que els semblen les pròpies per a constituir un grup diferenciat d'altres (històriques, antropològiques, ètniques, econòmiques, polítiques, culturals, etc.), i que tenen voluntat de ser-ho. Estimen les llibertats individuals i col•lectives de la seua comunitat i volen formar una comunitat de persones tolerants, respectuoses, lliures i solidàries enmig d'altres comunitats d'homes lliures, respectuoses i solidàries. Tenen un elevat sentit de la dignitat, de la seua particularitat com a grup i una gran autoestima. Defensen i volen conservar el seu territori i les seues propietats així com els bens individuals i col•lectius. Volen construir la seua comunitat de persones com un tot enmig d'altres tots amb la dignitat pròpia de ciutadans lliures, racionals i responsables en un món lliure, racional i ètic. Volen guardar per a les generacions futures el llegat de la seua història, la seua cultura, la seua llengua i la seua literatura. Saben que ho han de fer sobre la base d'una economia necessària per apuntalar el futur de la societat i que ha de ser, per això, una economia forta, dinàmica, i que aposte pel futur del coneixement i la investigació necessaris per al seu desenvolupament. No volen renunciar a la seua pròpia identitat ni, per tant, als seus signes, senyals i símbols, que els identifiquen com a grup nacional diferenciat. Volen conservar el seu espai o àmbit comunicacional específic i, si cal, amplificar-lo ara que els mitjans de comunicació s'han convertit en poderosíssimes armes per a publicitar el nucli i les característiques del propi grup nacional, així com projectar-lo al món per a dir que ells també existeixen i presentar-se de la manera que ells creuen sense mediacions ni tergiversacions per part d'altres pobles o estats-nacions. Aspiren, si tenen un estat -qüestió transcendental- a mantenir-lo, i si no en tenen, a aconseguir-lo i a construir-lo.

El més curiós és que, amb aquestes característiques del que és un nacionalista crec que, en l'actualitat, s'hi encabeixen tots: els que tenen estat i els que no en tenen. Una conseqüència lògica d'açò és que tot nacionalista aspira a tenir una nació i una consideració identitària-representativa-participativa com a tal al món. Ser, existir al món és, en el sentit més ple, tenir un estat al darrere que consolida la pròpia nació. Si no es té, llavors una comunitat no existeix i, a l'entramat estatal on hi figure, sempre tindrà una consideració menor, disminuïda, inferior, difuminada, marginal, reduït a això que anomenen província, regió o autonomia. A tot estirar, i si té algun petit poder, estat federal (però dins una federació d'estats). No obstant, en tots aquests casos, allò decisiu és que una comunitat nacional sempre estarà subordinada, més o menys (in)còmodament, a un altre estat o estat-nació que no és el propi, el qual determina les decisions i les accions que la nació sense estat per definició no pot tenir. Dit d'una altra manera: l'estat-nació és sobirà per decidir en tota mena de qüestions i, en canvi, la nació no pot decidir en segons quines coses ja que el seu poder ve determinat per la classe d'estatus que ha pactat amb l'estat-nació del qual depèn.

Al límit, i degut a les dinàmiques neutralitzadores que porta a cap l'estat on s'hi està, hi ha la més que probable desaparició progressiva com a possible subjecte històric, com a poble que s'ha esvaït i desaparegut en la llarga, constant i, esperem que inacabable, marxa de la història. Per això, qualsevol nacionalista, que no vol desaparèixer ni com a individu ni com comunitat, és també un independentista, perquè aquesta és l'única manera de ser conegut al món, de tenir presència al món, de ser i existir al món. D'una altra manera: Si un no té un estat, no és independent. Si una nació no té un estat, difícilment serà una nació independent. Ho sàpiga o no, un individu que té un estat, i per tant, assegurats uns mínims per l'estat al que pertany -per exemple un francès, un alemany, un espanyol, un danès, un britànic, un italià, un suec, un portuguès, un austríac, etc.- és ja un independentista, sols que no necessita afirmar-ho, ni proclamar-ho, ni exercir d'independentista de manera continuada, ni fundar partits que defensen la seua independència. Viu tranquil•lament en la independència que li dóna el tenir un estat, més o menys important en companyia d'altres estats-nació. Amb el seu estat, ja té totes les garanties per a poder viure tranquil•lament i sense massa trasbalsos. Bé, si més no, amb permís d'aquesta època de globalitzacions que ens ha tocat viure.

L'independentista-amb-estat, té una consciència suficientment sòlida i afermada per gairebé la gent que forma part d'una nació i que està lluny del seu enfonsament i desaparició. L'independentista-amb-estat té unes forces armades i uns cossos de seguretat que el defensen dels atacs interiors i exteriors i li asseguren la independència respecte de qualsevol amenaça. L'independentista-amb-estat té assegurada la seua cultura i la seua llengua com a cultura i llengua que no ha de desaparèixer da cap part del territori que anomena propi de l'estat-nació; fins i tot pot, com en el cas d'Israel, ha pogut veure ressuscitada una llengua que havia desaparegut. L'independentista-amb-estat té la garantia que els diners que recapta no se'ls emporta ningú que ell no vulgui, menys encara aquells que ho fan per "raons d'estat" i es dediquen als menesters que altres, i no pas ell, consideren com a necessaris i/o prioritaris. L'independentista-amb-estat té les lleis que ell o els seus han decidit que són les seues i no les viu com imposades per algú altre que representa els interessos d'una entitat exterior i aliena al seu estat-nació. Bé, la nòmina d'allò que amb l'estat a l'esquena un home, un poble, pot tenir i fer seria inacabable.

És més, de no tenir-lo o tenir-lo "en contra", que també li sol passar a l'independentista-sense-estat, es va a parar, per regla general, i és possible que açò li sone a més d'un, a l'espoli fiscal de la seua comunitat o territori el qual no cessa d'augmentar any rere any i, en conseqüència, al dessagnament econòmic. Es va a parar a les insuficiències estructurals que sovint hi ha de pagar, com les autopistes que solen ser de peatge. Es va a parar al pagament de més i més serveis. Es va a parar a la pèrdua de competitivitat de les petites i mitjanes empreses i, en massa ocasions, al seu tancament, amb el que això significa de persones que passen a l'atur i amb les consegüents dificultats d'aquesta gent per viure i pagar deutes, amb la qual cosa augmenta la part de gent que va engrossint les bosses de pobresa. Es va a parar a tenir unes escoles desassistides, obsoletes i actuant amb espais, pedagogies i recursos més propis del segle passat. Es va a parar a un sistema de salut envellit, sovint insuficient i, sobretot, col•lapsat. Es va a parar a una indiferència cap a l'agricultura que, mancada de polítiques serioses, contundents i de calat, la facen reviure i ser una agricultura competitiva i de qualitat als mercats europeus i globals. En definitiva: es va a parar a la progressiva paràlisi i inanició que ve implicada per no tenir capacitat política de maniobra per a posar remei a les qüestions reals del territori de la nació-sense-estat.

Els nacionalistes i/o independentistes-amb-estat, que viuen tranquils i adaptats a la situació en què naixen són, curiosament, els que no saben o neguen que són nacionalistes i/o independentistes; però, malgrat la seua ignorància, ho són. Són aquells que els ho diuen totes les dies, però no ho perceben sinó de manera inconscient, com si algú tingués por que ho oblidaren i que, ¡si tindran barra!, acusen els altres nacionalistes i independentistes que són una classe de gent de la pitjor espècie. Els nacionalistes-independentistes tranquils i adaptats que no saben o neguen que ho siguen i acusen els altres de ser-ho, són -paradoxalment- els més encesos i rabiosos nacionalistes. Per si açò fos poc, solen ser, a més, chauvinistes, irrefutables, jacobins (centralistes), assimilacionistes, intolerants, maniqueus i, al límit, agressius.

Per això no ens estranya que quan apareixen els nacionalistes-independentistes-sense-estat, defensant l'aspiració a tenir el propi estat-nació diferent al que s'hi troben, siguen titllats d'immorals, de traïdors a l'estat-nació que els acull, d'insolidaris i de separatistes, als quals cal denigrar, estigmatitzar i reprimir per la força si cal. Aquests nacionalistes-independentistes, aspirants a tenir un estat diferent al que els acull, són considerats escòria, indignes de continuar vivint a l'estat-nació de tots, dimonis traïdors i no-persones.

Però com la història pot arribar a provar, no resulta difícil mostrar que molts homes han estat independentistes en algun moment i, per tant, que molts pobles no s'han conformat en ser dependents d'altres i restar en aquest estat. Permeteu-nos fer un petit esbós d'Història de la Independència de les Nacions del planeta i veurem com el tema és una font de sorpreses, perquè sembla una constant bastant llarga i no una qüestió anecdòtica i marginal (això sí, no exempta de pàgines ben negres i indecoroses com persecucions, segrestos, apallissaments, tortures, assassinats, traïcions, ajustes de comptes, etc.).

Però anem per feina. Què foren a Europa els processos d'Independència que van des del procés esdevingut als Països Baixos, el 1568, fins el de Sarajevo, el 2008, passant pels de Noruega (1814), Grècia (1821), Bèlgica (1830), Hongria (1848), Romania (1877), Sèrbia (1878), Bulgària (1908), Albània (1912), Islàndia (1918), Polònia (1918), Finlàndia (1918), Irlanda (1919), Vaticà (1929), Xipre (1960), Malta (1964), Estònia (1991), Letònia (1991), Lituània (1991), Geòrgia (1991), Eslovènia (1991), Croàcia (1991), Macedònia (1991), Moldàvia (1991), Ucraïna (1991), Bielorússia (1991), Bòsnia i Hercegovina (1992), Txèquia (1993), Eslovàquia (1993), Andorra (1993) i Montenegro (2006)?

Què foren els processos d'Independència a l'Àsia que van des del de Filipines, el 1898, fins al de Timor Oriental, el 2002, passant pels d'Afganistan (1919), Mongòlia (1921), Indonèsia (1945), Corea (1945), Vietnam (1945), Pakistan (1947), Myanmar (1948), Sri Lanka (1948), Cambodja (1949), Laos (1949), Índia (1950), Malàisia, (1957), Singapur (1965), Bangladesh (1971), Brunei (1984), Armènia (1991), Azerbaidjan (1991), Kazakhstan (1991), Kirguizistan (1991), Tadjikistan (1991), Turkmenistan (1991) i Uzbekistan (1991)?

Què foren els processos d'Independència a l'Orient Mitjà que van des del d'Oman, el 1741, fins el de Qatar, el 1971, passant pels d'Iraq (1932), Líban (1943), Síria (1944), Jordània (1946), Kuwait (1961), Emirats Àrabs (1971) i Bahrein (1971)?

Què foren els processos d'Independència a l'Àfrica que van des del de Libèria, el 1847, fins el d'Eritrea, el 1993, passant pels de Sud-Àfrica (1910), Egipte (1922), Líbia (1945), Marroc (1955), Tunísia (1956), Sudan (1956), Ghana (1957), Guinea (1958), Senegal (1958), Benín (1960), Camerun (1960), Zaire (1960), Rep Congo (1960), Rep. Democr. del Congo (1960), Mali (1960), Nigèria (1960), Níger (1960), Gabon (1960), Burkina Faso (1960), República Centreafricana (1960), Somàlia (1960), Togo (1960), Mauritània (1960), Costa d'Ivori (1960), Txad (1960), Sierra Leone (1961), Algèria (1962), Uganda (1962), Rwanda (1962), Burundi (1962), Kenya (1963), Zanzíbar (1963), Tanzània (1964), Malawi (1964), Zàmbia (1964), Zimbabwe (1965), Gàmbia (1965), Botswana (1966), Lesotho (1966), Guinea equatorial (1968), Swazilàndia (1968), Guinea Bissau (1973), Angola (1975), Moçambic (1975), Djibouti (1977) i Namíbia (1990)?

Què foren els processos d'Independència a Amèrica que van des de el dels EUA, el 1776, fins els de Canadà, el 1931, passant pels d'Haití (1804), Xile (1810), Colòmbia (1810), Veneçuela (1811), Paraguai (1816), Mèxic (1821), Perú (1821), Equador (1822), Brasil (1822), Uruguai (1825), Puerto Rico (1898),Cuba (1902) i Panamà (1903)?

Allò que els pobles i les gents que han passat per aquests processos d'independència tenen en comú és l'aspiració a la dignitat i a la llibertat, i un "voler ser" que els estats-nació que els han ocupat i administrat no els hi han propiciat, per molta justícia, benevolència, democràcia i llibertat que han dit abocaren sobre els pobles ocupats i sotmesos.

Si països coms els EUA optaren el 1776 per la independència respecte d'Anglaterra és que la independència deuria veure's com alguna cosa estimable, desitjable, convenient i necessària. Si Espanya optà, el 1808, per la independència respecte de França és perquè la independència es veuria com alguna cosa estimable, desitjable, convenient i necessària. Si Portugal s'independitzà d'Espanya, el 1640, és perquè la independència la veurien com alguna cosa estimable, desitjable, convenient i necessària. Si aquests pobles no tornaren a la seua dependència d'altres pobles, nacions o estats-nació, és perquè considerarien la independència més estimable, desitjable, convenient i necessària que la dependència. I serà més estimable, desitjable, convenient i necessària perquè atorga més dignitat (o retorna la dignitat perduda), més llibertat (o retorna la llibertat perduda), et permet regir-te per les teues normes i regles (i no per les dels ocupants), o impedeix la discriminació, el menyspreu, la humiliació, el maltractament, l'abús, l'ocupació, el saqueig o qualsevol altre perjudici!

I, per descomptat, és clar que la relativitat de les coses porta les nacions lliures del jou dels estats-nació a commemorar el moment de l'alliberament de les urpes d'aquests estats-nació ocupants, els quals abans, ara i sempre, han intentat i intenten, encara, mirar cap a una altra bada, o d'emmascarar i deformar la història, amagant que aquesta tinga una connotació de brutalitat i de fracàs. Fins i tot, alguns encara continuen contant la història a l'inrevés. I per descomptat no contemplen, com hauria de ser el seu deure moral, el demanar perdó per tantes barbaritats, tants assassinats i tant de sofriment com produïren sobre aquelles altres nacions que delmaren, que l'únic que volien era viure en pau i llibertat, lluny de cap opressió externa o desintegració interna. Val a dir, ser totalment independents i sobiranes, i sense cap sotmetiment a altres nacions.
_______________________________________________________________________________________________
COL•LECTIU ALQUIBLA: Salvador Llàtzer, Joan Antón. 3/MMIX