·INTOLERÀNCIES, PARANYS i DRETS
____________________________________________________________________________________________
El contacte amb la gent és una font inesgotables d’intercanvis i interaccions. Ajuda a pensar els problemes i a veure la realitat quotidiana d’una forma que d’altra manera fóra impensable i incomprensible.

L’encontre, doncs, amb un conciutadà pot esdevenir, tot i la casualitat, un magnífic moment per a connectar móns i realitats diferents, òptiques i percepcions diferents dels problemes que anomenem “reals” i contrastar les maneres d’analitzar-los i valorar-los.

Un problema que, de quan en quan, sorgeix i que pot ser vist com a font de discriminacions i imposicions entre les persones que comparteixen un territori, un conjunt de qüestions, perspectives i maneres diferents de veure’ls i de resoldre’ls, es dóna en les qüestions que concerneixen l’educació, àmbit importantíssim i transcendental, i que condiciona el futur dels nostres fills i, en general, de la societat. Estem parlant del problema de la normalització de la llengua pròpia d’un territori que, amb la democràcia i sense excessius impediments, hem vist com ha iniciat un camí de generalització del seu coneixement i presència als àmbits educatius i públics, tot i que no d’una manera contundent i aclaparadora, malgrat haver patit segles d’oblit, menyspreu, ridiculització, persecució, repressió i substitució planificada. La llengua, i també la cultura, és clar.

Ara, amb la recuperació del dret a l’aprenentatge de la llengua pròpia d’una comunitat cultural, social, política o com es vulga anomenar, sembla que apareixen desajusts en les estratègies i procediments de com es porta a cap el procés de normalització, al menys és el que alguns interlocutors diuen, el qual en els seus resultats pràctics, en l’operació que alguns pares castellanoparlants tenen de percebre la qüestió, resulta que el procés és vist com una discriminació en tota regla donat que els seus fills tenen problemes –diuen ells- causats perquè, al Batxillerat, les classes es fan en llengua catalana (variant valenciana), la qual cosa suposa una immersió per a la què els fills no estaven preparats i això provoca problemes en els alumnes i un endarreriment en el seu procés d’aprenentatge, ja que el Batxillerat l’han de fer segons els paràmetres del professor el qual és, sovint, realitzat a la llum d’un Pla de Normalització del Valencià que el Centre ha tingut a bé configurar. D’una altra manera: es queixen que aquest Pla no respecta el fet que els alumnes hagen anat durant l’ESO a la línia en castellà i la immersió en el Batxillerat on molts o alguns mestres expliquen en valencià els és perjudicial a alguns alumnes. Més encara: al límit no respecta el dret dels pares i dels alumnes a rebre l’ensenyament en castellà. Ells són valencians, i també els seus fills, que nasqueren ací; se senten valencians, lluitaren fins i tot per la recuperació del valencià perquè la seua discriminació la veien clarament i calia que l’idioma del país no fos ni bandejat ni esborrat del mapa, i ara veuen com alguns, des de i amb les institucions (les educatives per exemple), volen invertir la situació que perceben com d’encalç i enderrocament del castellà. Clar i ras!, de substitució del castellà pel valencià. Amb la qual cosa, al·leguen discriminació i indefensió davant el que consideren un acte d’intolerància i d’imposició que perjudica clarament l’educació dels seus fills. Així mateix, veuen també com un fet impresentable i discriminador que els comunicats del Centre als pares no es facen també en castellà, la llengua que alguns pares consideren seua i la pròpia i que pensen que no ha de ser suplantada pel valencià, tot i que aquests “saben llegir-lo i l’entenen”.

Fins aquí la qüestió que possiblement tindrà alguna matisació més o menys contundent, però el tema és aquest: alguns pares no volen la desaparició del castellà que és la seua llengua pròpia i volen que continue visible, perceptible, útil i d’ús normal de cara a ells i els seus fills educats en castellà, llengua que ha passat ara, segons diuen, a ser una llengua discriminada tal i com ho era el valencià a la seua pròpia societat durant els anys de la repressió franquista la qual, tots, pares d’alumnes i professors, arribàrem a conèixer.

Bé anem a pams. D’entrada dir que els nostres conciutadans castellanoparlants, tenen tot el dret a usar el castellà entre ells, amb interlocutors valencianoparlants, de fundar partits, associacions, clubs i el que siga, i utilitzar l’idioma que els vinga de gust. Ho tenen assegurat per un Estat en uns territoris –el País Valencià, Euskadi, Galícia, Catalunya, Ses Illes- que bé preferiren viure’l en castellà, o bé no era el seu i no obstant hi anaren (és a dir, vingueren), que tenia una cultura i una llengua que no era la seua –i que l’Estat ja havia assimilat i bilingüitzat els seus paisans perquè no la desconegueren i parlaren l’idioma dels nouvinguts-, territori pel que optaren d’anar-hi (venir) i fer-lo seu. I ajudaren –afegeixen- a alçar-lo, la seua llengua, la seua cultura i les seues llibertats. Val! I ara de què es queixen? Que hi ha signes que el País retorna a la llibertat? Que el País torna a produir cultura de la seua? Que el País recupera la seua llengua? Que la cosa cal fer-la i els agents implicats i responsables que prenen part en el procés ho estan fent de manera seriosa? Que la llengua del País s’ha introduït en molts àmbits –probablement no tots els que caldria i seria desitjable- i moltes altres institucions? Que la llengua del País es fa cada vegada més i més imprescindible? Que desplaça el castellà de determinats àmbits que fins ara li eren privatius i dels quals prèviament havia desplaçat la llengua del País? Que són àmbits que no es poden compartir perquè o s’usa una llengua o s’usa l’altra i no hi terme mitjà?. Com deia el gallec Xavier Vilhar Trilho: “qué desagraça que para subir um, tenha que baixar o outro! Assí é, e os piedosos intentos de conseguir un ilusorio equilibrio entre as linguas em conflicto, estam condenados ao fracaso. Um conflicto lingüístico (...) nom se pode resolver com un compromiso, porque as soluçons em jogo som excluientes, nom se podem compartir por metades”. És a dir: quina llàstima que per a que una llengua es normalitze l’altra tinga que retrocedir.

Em sembla bé que des d’un sentit comú com el que normalment el poder, el poder de tot un Estat al darrere, ha imposat a les societats d’aquest Estat i, per tant, la percepció que els ciutadans tenen del problema és que les dues llengües hagen de sobreviure. Estaríem parlant d’un situació ideal i estable pel que fa a una societat bilingüe. Però
(1) les societats no són bilingües, ho són les comunitats que per alguna raó s’han vist en la necessitat o induïdes per factors diversos d’esdevenir bilingües.
(2) el bilingüisme no és una situació estable i permanent, més aviat expressa una situació d’equilibri inestable que forma part d’un procés.
(3) el bilingüisme és un moment d’un procés més o menys llarg que es coneix com procés de substitució lingüística i rep, per això, també el nom de bilingüisme substitutori.
(4) algunes situacions bilingües es caracteritzen perquè hi ha comunitats –sempre les més febles- que han estat forçades a aprendre l’idioma imposat pel poder i són, per això, llengües dominades; l’altra comunitat és la que utilitza la llengua del poder i aquesta és, per això, llengua dominant.
(5) les persones que viuen a cavall de la llengua dominant, i constitueixen per això la comunitat dominant, no necessiten ser bilingües; el seu és un idioma considerat superior, imprescindible, útil, necessari, que atorga prestigi i distinció, que es diu que és el que realment val, l’idioma del progrés i de la ciència, la de la indústria i els negocis, etc.; l’altra comunitat, la comunitat dominada, es bilingüitzarà, tard o d’hora, i amb açò experimentarà una certa pèrdua de parlants en direcció a la llengua dominant, i els seus esforços per normalitzar-se com a comunitat seran difícils i, en ocasions, tendents al fracàs.
(6) ni tan sols en una situació de democràcia, si les regles no es construeixen des de veritables processos de normalització, d’igualtat de les cultures i les llengües –és a dir, del individus i les comunitats que conformen- no es pot redreçar una situació d’extinció d’una llengua ni d’una cultura.
(7) la solució única per a evitar el lingüicidi i culturicidi –al límit la minorització d’una comunitat-, l’extinció d’una llengua, una cultura i una comunitat nacional, és la normalització de la vida en tots els seus aspectes i àmbits; l’altre camí és el de la substitució o desaparició consumada de la llengua, la cultura i la nació.
(8) el sentit comú, per tant, és enganyós, no té en compte aquests factors –i probablement molts altres- que hi estan en joc.
(9) cal adoptar estratègies i solucions intel·ligents a curt, mitjà i llarg termini per a portar a terme un procés de normalització.
(10) fins i tot, en el nostre cas, possiblement, mai no es deixarà de sentir a parlar en castellà a la societat catalanoparlant, però per esdevenir una llengua normal i que no estiga en perill permanent d’extinció, caldria que el català fos la llengua dominant, imprescindible i útil a la societat catalanoparlant, tot i que formada per gents que parlen diversos idiomes, un dels quals i molt nombrós és el castellà, però el català ha de ser present a l’àmbit formal (TV, ràdio, cinema, educació, cultura, ciència, investigació, comerç, esports, etc., etc.) i informal, i els altres sols presents en l’àmbit informal.

Quan una persona castellanoparlant vol preservar també en els àmbits formals el seu idioma, el que vol és veure salvaguardats els seus drets com a tal en un territori sobre el qual prèviament l’Estat ha deteriorat la llengua i la cultura d’aquest territori (per exemple, Catalunya, el País Valencià, Ses Illes, Euskadi, Galícia, etc.) fins a límits que ratllen l’extinció, situació que aquesta persona ha pres com una situació normal que li ha permès i li permet, encara ara, veure aquesta situació com la d’un Ordre Establert ideal, ja que li propicia poder continuar parlant-la i reclamar el dret al seu ús com a d’obligat compliment per part de les institucions so pena d’acusar d’intolerants els que no ho consideren o ho volen així. Què bé!. Què còmode!. Però, després del que hem dit ¿és coherent açò amb la seua defensa feta en el passat per la recuperació de l’idioma del País quan tot porta aquest idioma a la seua desaparició? Ha pensat alguna vegada que aquest mateix dret que reclama com a castellanoparlant al País Valencià, és un dret que no funciona -i això es veu com a normal-, per a un euskeraparlant, un gallegoparlant o un catalanoparlant en altres territoris de l’estat com Castella la Nova, Andalucia, Extremadura, Castella la Vella, etc.? Oi que sembla una inversió estranya i estrafolària per a un castellanoparlant? Oi que hi ha un sentit comú que nega i rebutja frontalment aquesta possibilitat? Però, oi que no és difícil –no ho hauria de ser- veure que aquest sentit comú té una llarga història, unes exigències i unes imposicions i molts adeptes al darrere? Oi que podríem detectar que darrere de tota aquesta història hi ha un Estat que durant segles ha estat el principal impulsor de la desfeta lingüística, cultural i nacional de les societats altres que la castellana i propiciador que la cosa continue més o menys així, és a dir, amb una clara tendència a la subordinació i la desaparició dels idiomes altres que l’idioma dominant? No és veritat que la uniformització i l’homogeneïtzació dels pobles i la destrucció dels seus signes principals, com la cultura i la llengua, calia destruir-les i eradicar-les per vèncer i destruir tota forma de resistència i d’organització com a pobles que volien i podien algun dia aspirar a la llibertat, l’autodeterminació i la sobirania plena que és precisament els leits motivs que els Estats utilitzen quan parlen de sí mateixos i que neguen, cínicament, a altres pobles i nacions? Oi que és una impostura i una posició ben cínica, desvergonyida i perversa presentar-se amb el vocabulari de la pau, la democràcia, la llibertat, la igualtat, la fraternitat o solidaritat, la justícia, els drets de l’home o els drets humans i no assumir el seu acompliment a casa pròpia amb les minories nacionals que hi ha?

El nostre conciutadà té tot el dret a parlar la seua llengua, com els sud-americans, nord-africans, sub-saharians, xinesos o eslaus que viuen entre nosaltres. No té el privilegi d’exigir que no s’aturen les dinàmiques que han conduït i encara la poden conduir a la llengua del País Valencià a la seua extinció. La resta –el inacabable domini del castellà sobre el valencià i la seua adhesió a aquest model, que és allò que ell està perpetuant no sé si conscient o inconscientment- no és de rebut en cap societat moderna, europea, lliure i democràtica que a més ha signat i ratificat la Declaració Universal dels Drets Humans, la Declaració Universal dels Drets Civils i Polítics, la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals i molts altres més. O tot ho hem de reduir a mera retòrica, desvergonyiment i cinisme que és la llicència per fer el de sempre, sols que ara amb el permís i les benediccions d’Europa?
_____________________________________________________________________________________
S.Llàtzer, 28-V-MMVI