IRAQ: LA GUERRA DE BUSH-II
____________________________________________________________________________________________

La prepotència del dirigent dels EUA arriba a extrems inusitats i insultants. Ha dit a l’ONU que s’ho pense i s’embarque en l’aventura de destrossar una altra vegada l’Iraq, però que si l'ONU no ho fa hi aniran ells sols. Alguns, com l’Aznar, ja s’han apuntat i volen col·laborar amb el que siga. Hi ha la promesa d’una bona tallada en el repartiment del botí.

A l’anterior guerra protagonitzada per Bush-I, el pare de l’actual, moriren un milió de civils, dos-cents mil soldats iraquians i vora un milió de criatures degut al boicot econòmic posterior. Bush-I no estava interessat en la via diplomàtica per resoldre l’assumpte, i al final atacà l'Iraq. Volia el seu petroli i no li interessava una sortida negociada, sinó apoderar-se d’aquest recurs sense que cap nacionalisme independentista del Tercer Món li posara cap impediment en no assumir el seu paper, que és el de ser explotat en benefici d’Occident.

L’excusa perfecta per a la invasió de l’Iraq fou que Sadham Hussein va envair Kuwait. Haver fet el mateix que feia Israel amb els palestins, és a dir, envair els territoris veïns (que per això els anomenen territoris ocupats), no era ben vist per l’amo en el cas iraquià, ja que la gosadia de Sadham posava en perill el seu domini incontestable a una zona on hi ha les més grans reserves de petroli de tot el planeta: l'Aràbia Saudita i l'Iraq.

L'Iraq fou destruïda, sota la presidència de Bush pare, per les bombes intel·ligents dels EUA, i el territori pràcticament arrasat. No contents amb açò, posaren boicot econòmic als desgraciats iraquians, absolutament aclaparats per un enemic que de manera immisericorde no parà de vomitar durant dies i setmanes, bombes i més bombes, com a expressió magnànima de la seua justícia. Amb el boicot econòmic, que encara dura, l'Iraq no ha pogut eixir del marasme. La reconstrucció de pobles i ciutats no ha estat possible en moltes parts de l’Iraq després de tant de temps. Els aliments i les medicines no arriben conforme a allò pactat en el programa imposat pels EUA “Petroli per aliments”, que és una humiliació en tota regla. Entre cinc mil i sis mil nens moren tots els mesos i constitueixen “el preu a pagar”, segons les declaracions que va fer la Margaret Albraith, quan llavors era ministra. L’Iraq es troba en una situació que podem qualificar de captivitat.

Són molt nombroses les vegades que, després de la guerra, l’aviació dels EUA i la Gran Bretanya violà l’espai aeri de l’Iraq i la zona desmilitaritzada, incomplint les normes i els acords internacionals que prohibeixen i condemnen explícitament que les fronteres d’un país qualsevol siguen violades. Com sempre, l’aplicació de la doble moral, diferent per al vencedors i per als vençuts.

Les matances dels xiïs en 1991 i dels kurds, per part de l’exèrcit del Sadham, que no era precisament un sant, ajudades i consentides abans i després de la Guerra del Golf pels EUA, que no va fer sinó autoritzar-les quan tenien un control absolut en la regió, posen de relleu el cinisme i el desvergonyiment de l’imperi americà, el qual mai no criticà la política contra els drets humans del Sadham quan gasificava els kurds, ni deixava d’enviar-li alta tecnologia, bàsicament per a fins militars. Realment, els EUA mai no donaren ni una pesseta per l’existència i la llibertat del poble kurd. Després de la guerra contra l’Iraq, el poble kurd continuà dividit en 5 estats i està essent particularment reprimit per Turquia, un altre estat-terrorista client dels EUA, els quals, després d’abolir en 1990 els seus drets civils, bombardejaren pobles i ciutats kurdes, fins i tot amb napalm. Per als EUA les promeses d’autodeterminació del poble kurd quedaren en no res, i tot l’assumpte seria ràpidament oblidat i soterrat. Però, poc o molt, el tornaran a traure també en aquesta ocasió. L’anterior vegada “justificava”, i molt, la intervenció dels americans.

Però com que la feina del pare quedà “inacabada” per a l’actual cap de l’imperi, Bush-II, ara sembla que vol deixar-la enllestida. Es vol acabar, no perquè l’Iraq tinga quelcom a veure amb el terrorisme de l’11 de setembre, cosa que han estat intentant imputar-li-ho, a aquest país, sense aconseguir-ho, sinó perquè en l’actualitat l'Iraq afavoreix França i Rússia en les seues exportacions, en primer lloc, i sols després els EUA i la Gran Bretanya. És clar que els EUA no volen ser merament un client, i menys de segona categoria. Volen ser els amos i controlar la zona i el petroli, del qual l'Iraq és el segon país productor de la regió i del món, després de l’Aràbia Saudita.

Ara, que comencen a sentir-se remors de tambors de guerra, es tornarà a silenciar que no hi ha motius reals per a fer-la. Com abans, les “proves” seran mers recursos per enganyar l’opinió pública. Les notícies que diuen que s’està fent tot el possible perquè l'Iraq deixe de produir armes de destrucció massiva és mera retòrica, quan ja s’ha decidit que cal envair l’Iraq, i tot forma part d’una pantomima de la qual el primer figurant és el servil i mesquí Tony Blair, que esgrimeix unes proves que han estat contundentment rebutjades i sols han demostrat la ridiculesa de les acusacions contra l'Iraq. Són foc d’encenalls, un exercici de demagògia i de propaganda al servei dels poderosos i els seus interessos. El cinisme dels EUA i Gran Bretanya demostrarà, una vegada més i voldríem enganyar-nos, que la participació en aquesta guerra no té res a veure amb la democràcia ni amb la llibertat, ni amb res del que proclamen.

Per si queda algun cap solt, el dia 30 de setembre del MMII, algunes emissores han donat la notícia que els EUA ha aconseguit una victòria diplomàtica extraordinària en obtenir del Tribunal Penal Internacional, la immunitat per als ciutadans i els militars dels EUA per les seues accions en missions internacionals. Sols podran ser jutjats per tribunals en el seu país. Si és una victòria diplomàtica, no ho és menys, en canvi, una derrota de les institucions internacionals. Bush i els seu equip d’ajudants, responsables de tantes morts com hi haurà, mai no seran jutjats per crims de guerra. Notícies roïnes per a la justícia. Més dolentes, encara, per a la dignitat del pobles i dels homes. Sols quedarà, ja, que algú els atorgue el premi Nobel de la Pau a tan nobles prínceps. Viure per a veure.
_____________________________________________________________________________________________
COLECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, B.Hernandis, J.Antón. Cartellera LA INTRO (12/2002).