•ISRAEL, ESTAT TERRORISTA
______________________________________________________________________________________________

Quasi sembla gratuït parlar de l’Estat d’Israel i del problema palestí després que durant anys i panys no ha deixat d’aparèixer, dia si i dia també, alguna cosa nova sobre el que passa per aquelles latituds, res de bo per cert.

Situat a l’Orient Mitjà i de fàcil accés per la mar Mediterrània, Israel és un enclavament en terres de Palestina molt important per als interessos occidentals. És un lloc estratègic en una zona on hi ha una abundant riquesa de petroli en el subsòl de països àrabs i musulmans, com Aràbia Saudita, Iran, Iraq, Kuwait, Síria, Jordània, etc.

Té, pel cap baix, uns 7'5 milions d’habitants, aproximadament 5 milions dels quals (66%) són jueus, i la resta, 2'5 milions (34%) són palestins (a banda dels més de 3 milions que es troben exiliats a països veïns com Jordània), els quals han estat els amos, durant un període molt llarg de la història, d’aquelles terres semidesèrtiques i inhòspites degut a la manca d’estratègies que els països riberencs hagueren portat a cap, de l’aigua del Jordà.

Ja des de l’època del President Nixon, Israel fou considerada com un valor estratègic, i passà a ser denominada com el “guardià del Golf”. Però com diu Noam Chomsky al seu llibre Cròniques de la Discrepància, el principal interès dels EUA no és Israel realment, sinó les fonts d’energia que hi ha en aquella regió que, com les esmentades, són les més grans i barates del món, així com la necessitat d’assegurar-se que cap força autòctona –cap “nacionalisme radical”, com el que en 1955 representà el líder egipci Nasser- puga convertir-se en una amenaça per al seu control.

És així com els EUA convertiren països com Israel, en els “policies de barri”, el quarter general del qual era Washington. Iran, que també tenia aquest paper assignat, fou un complet fracàs, ja que el 1979 el Sha fou deposat per la revolució integrista de Jomeini. Així les coses, els EUA transformaren Israel en un estat armat fins les dents, subvencionant-lo amb quantitats enormes de diners, i el convertiren en una potència militar d’abast mitjà per controlar la zona i servir com calia –i encara ho fa- els interessos americans en la regió. James Petras parla al seu article Israel i EUA, una relació única, que Israel obté finançament de moltes i diverses fonts: rep 2800 milions de dòlars anuals del Govern dels EUA –més de 84000 milions de dòlars en 30 anys; ha rebut -i no para ací la cosa- més de 100 bilions de dòlars en 25 anys de mans d’organitzacions jueves i no jueves; rep quantitats substancioses de diners de mitjans de comunicació com The New York Times i Hollywood, de les principals cadenes de televisió, com també de corporacions transnacionals i dirigents sindicals i directors de fons de pensions corruptes, els quals compraven bons d’ajut al règim israelià -amb els quals es financien els assentaments jueus a Cisjordània i Gazza- a esquenes dels treballadors i afiliats.

Com que el món esdevé cada vegada més complex i intractable per als EUA, aquests muntaren, a partir del seu domini al Mediterrani, una gran xarxa de recolzament per a les seues forces militars convencionals, que si bé no comprenen l’Iran, té a Israel com a centre més important de la seua poderosa màquina, la qual s’estén des del Marroc fins a l’Índia, passant per Egipte, Aràbia Saudita, Turquia, Pakistan, etc.

En contrapartida, Israel presta bons serveis als EUA. Així, per exemple, finançada per la CIA, implantà la dictadura de Mobutu al Zaire, recolzà el dictador Idi Amín a Uganda, a l’emperador Haile Selassie a Etiòpia, i a l’emperador de la República Centreafricana, entre molts altres. Serví de pont en les relacions amb els règims neonazis d’Argentina i Xile, per defensar els interessos americans, ja que els EUA ho tenien prohibit pel Congrés. Així mateix, Forces israelianes, a Amèrica Central, enviaren armes dels EUA a la Contra nicaragüenca a Hondures o El Salvador, o efectuaren assassinats entre la població indígena de Guatemala.

Ben proveïts i equipats amb armes molt sofisticades, els exèrcits d’Israel, no solament es dediquen a la defensa de les fronteres. Combaten qualsevol resistència o oposició dels palestins, els quals únicament amb pedres o, en el clímax de l’exasperació a la que les tropes israelianes els han conduït, autoimmolant-se amb cenyidors farcits de bombes, intenten fer evident als ulls del món sencer la seua situació d’opressió, de desplaçament constant, de robatori incessant de les seues propietats i el seu territori, de les matances continuades d’homes, nens, famílies i militants que no es resignen a ser carn d’escorxador i tirats al mar, simplement.

Els exèrcits israelians obrin camí i defensen els assentaments dels nous colons que arriben en multitud dels llocs fins ara en conflicte, ocupant simplement la terra i coaccionant els seus habitants, estrangulats i sense eixida, a vendre-la o anar-se’n, ja que l’aigua, els abonats, les llavors, els preus, el comerç sencer, és controlat pels israelians, per tal com la política genocida de les ocupacions i els desplaçaments palestins han trencat la xarxa propiciadora d’una normalitat fluïda dels intercanvis i han destrossat completament les infrastructures de la societat palestina (econòmica, educativa, sanitària, religiosa, etc.), una política que s’ha reforçat amb la construcció de "bantustans" o "apartheids", els quals han desconnectat les ciutats entre elles i les han deixades marginades, incomunicades i pràcticament sotmeses a l’"estat d’excepció" quasi permanent, declarat per l’exèrcit d’ocupació i terrorista d’Israel.

Pel que es veu, els colons són tractats a cos de rei i les seues residències i terres són autèntics paradisos on la possessió de l’aigua, controlada per Israel, la vegetació exuberant i les comoditats occidentals es mostren exultants de cara als palestins, que, empobrits, no tenen una altra alternativa que veure des de lluny com més i més colònies sorgeixen del no-res i amenacen les seues possibilitats de viure un futur lliure i digne sobre la terra dels seus pares i avis, convertits en mà d’obra barata desplaçada del camp a les fàbriques israelianes per fer les feines més dures.

La percepció és que els colons són éssers humans i els palestins, en canvi, no. Es tracta de tota una lliçó de racisme en el seu estat químicament pur, el final del qual sols pot ser el desplaçament en massa a Jordània, o a qualsevol lloc, del gros de la població palestina, una mena de “neteja ètnica” que farà que a Israel sols quede una minoria reduïda i sotmesa a l’interior del país dominat pels israelians.

Israel sempre ha dit que la seua sempre ha estat una situació d’amenaça permanent dels enemics que el rodegen, i, ara, del terrorisme palestí i els seus aliats. La veritable amenaça, però, no és cap altra cosa més que la creació, en territori de Palestina, d’un estat palestí. La seua “defensa”, doncs, sempre ha estat en la no acceptació de cap Pla de Pau, perquè açò comporta l’admissió d’un futur estat palestí. Aquí està la veritable amenaça dels palestins per a Israel. No es tracta d’una amenaça militar, sinó d’una amenaça política, diu Chomsky. Obligar Israel a participar en una solució no desitjada com la de l’autodeterminació del poble palestí i que aquest tinga, en el futur, el seu propi Estat és la veritable amenaça. Per tant, no cal sinó fer tot el possible per a portar el palestins a una situació de resposta desesperada, i, després, qualificar les accions de resposta als atacs israelians com a “terroristes” i que constituisquen l’excusa per a combatre’ls. Mentre es combat, no es parla, ni s’arriba a acords, que és la situació ideal per a Israel.

Històricament, mentre es rebutjaren unes propostes, se’n feren de més. Orient mitjà en va ple de Plans de Pau. Tot ells foren bloquejats pels EUA. En general, com diu Chomsky a Cròniques de la Discrepància, tot passa per: res per als palestins; mantenir la comunitat internacional al marge; estendre sense més la Doctrina Monroe a Orient Mitjà; assegurar el poder israelià; i que alguns estats de la zona arriben a acords, especialment els aliats dels EUA com Israel, les monarquies del Golf i Turquia.

Especialment entre els veïns de la zona, després que Israel s’apoderara en l’anomenada Guerra dels 6 dies (1967) dels Alts del Golam, de Cisjordània amb Jerusalem Est i Gazza, tothom volia que hi haguera algun Pla de Pacificació per a l’Orient Mitjà per apaivagar un conflicte que era mirat amb molta preocupació perquè podia generar un foc de proporcions incontrolables.

El 1971, el President d’Egipte, Sadat, oferí un Tractat global de pau a Israel sobre la base de les fronteres anteriors a 1967. Per als palestins, no res: ni un estat per a ells. Sobre estar en consonància amb la doctrina oficial de Washington, Israel ho va refusar, i els EUA recolzaren la decisió.

El gener de 1976, Síria, Jordània i Egipte presentaren una Proposta al Consell de Seguretat de l’ONU plantejant l’establiment de dos estats, garanties internacionals, drets territorials assegurats, etc, i tot això recolzat per l’OAP que estava al darrere, l’URSS i la majoria dels estats del món. Israel s’oposà i boicotejà la sessió. Com a represàlia bombardejà el Líban, que ja havia atacat i invadit el 1975 i els anys següents, matant 50 persones i amenaçant amb noves represàlies si la cosa prosperava. Tot seguit els EUA vedaren la proposta per ajudar Israel.

El 1993 se signaren els Acords d’Oslo, portats a cap, secretament, mentre se celebrava a Madrid la Conferència de Pau per a l’Orient Mitjà. Israel i els representants palestins arribaven a una solució de compromís, que consistia en la retirada d’Israel de Gazza i Jericó, en un primera fase, i en segon lloc, en arribar a un acord en el termini de 5 anys per establir l’estatut definitiu dels dos estats. Israel es retirà d’algunes ciutats, però es negà a retirar-se dels territoris ocupats com havien acordat, on s’incrementaren els assentaments de colons jueus en contra del pactat a Oslo. Aquests i altres problemes, com el del repartiment desigual de l’aigua, l’assassinat de Itzahak Rabin, l’assassinat del líder de Hamas, Ayash, el bloqueig econòmic implantat per l’exercit israelià sobre els territoris ocupats, el deteriorament de la situació econòmica, etc, feren que el procés entrés ara en una fase agònica.

El Pla Baker-Shamir-Peres, que és construït sobre una triple premissa prèvia: (1) no pot haver cap estat palestí entre Jordània i el Mediterrani perquè ja n’hi ha un: Jordània. (2) no poden haver negociacions amb l’OAP. (3) no hi haurà un canvi bàsic en la situació de Gazza, Samaria i Judea (territoris ocupats) fora dels plans del govern, i aquests exclouen tota possibilitat d’autodeterminació palestina.

Els israelians han ocupat pràcticament tot el país i el tenen sota el punt de mira dels seus canons. Amb l’excusa de combatre el terrorisme per mantenir la pròpia seguretat sembla que no pensen anar-se’n ni complir les més de 26 Resolucions de Nacions Unides, que, com les 242 i 338 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, han instat i insten Israel a retirar-se de Gazza, Cisjordania, Jerusalem Est i els Alts del Golam, reconeixen el dret de qualsevol poble a “resistir davant l’ocupació estrangera, el colonialisme i la discriminació racial, com també el seu dret a lluitar per la seua independència”, etc. Sols Israel s’ha negat a acceptar la declaració 242 de l’ONU, i pràcticament totes les proposades. Els EUA sempre les han vedat dient que eren inacceptables i, en algun cas, ambigües.

El 12 de novembre de 1987, per enèsima vegada (després de Resolucions com la del 27-07-1986 de l’Alt Tribunal Internacional i la Resolució de l' Assemblea General de l’ONU del 12-11-1987, fent una crida a la cooperació de tots els països en l’eradicació del terrorisme vinguera d’on vinguera) Israel i els EUA s’hi oposaren. El mateix passà el desembre del 1989, en què l’Assemblea General de l’ONU va fer una Resolució, en la qual demanava una solució política per al conflicte aràbico-israelià. Enfront del que opina tota la resta de països, ni Israel vol una solució política, ni els EUA volen una solució política.

En 1948 els palestins perderen el 78% de la seua terra. En 1967 perderen el 22% restant. Tota ella anà a parar a mans dels israelians. Allò que Israel ha fet en els darrers 35 anys mereix alguna cosa més que una condemnació formal de tots els països, ja que no sols ha violat la Convenció de Ginebra amb la seua política d’assentaments, sinó que ha comés tota una llista d’atrocitats als territoris palestins que constitueixen crims de guerra, els quals sols han estat possibles amb el decisiu recolzament econòmic i militar dels EUA.
_____________________________________________________________________________________________
S.Llàtzer, llegida a la "taula" del Col•lectiu Alquibla el 18 del IX del MMII.