·LAPIDACIONS
_______________________________________________________________________________________________

A Safiya Hussaini la volen matar a pedrades. Viu a Nigèria, un país de religió musulmana on diuen que l’Alcorà castiga l’adulteri amb la lapidació. Aquest costum bàrbar, és una d’eixes accions típiques de certs pobles i cultures, que semblen fetes a la mesura del sadisme humà el qual no té, pel que es veu, límits ni vol sotmetre’s a cap racionalitat. Però, no sembla que l’Alcorà sancione accions com aquestes. En cap lloc d’aquest llibre sagrat diu que l’adulteri haja de ser obsequiat amb una pluja de pedres llençades sobre els cos i el cap de la “culpable” fins llevar-li la vida. I si ell o algun altre codi de normes ho diguera hauria de ser impugnat per desproporcionat, injust i inhumà.

Sembla que costums com la lapidació són pràctiques que, en aquelles societats en què la sancionen i les executen, es perden en la nit dels temps i no tenen, per tant, origens reconeixibles. Entesa literalment, la lapidació no és, tampoc, -malgrat la situació general de violència sota la que viu la dona al món- una pràctica massa estesa. Altres pràctiques com l’ablació del clítoris en les nenes, la de tallar una mà als delinqüents, la de fuetejar-los públicament, la de penjar-los a la vista de tots o la de torturar-los o passar-los per la cambra de gas, tal i com fem als països civilitzats, o fins fa poc encara, aplicar-los la guillotina, l’estrangulament o el garrot vil, com encara no fa massa féiem a alguns països d’Europa, són solucions bastants grolleres i rebutjables. Les coses ja se n’ixen de mare quan anem a parar davant genocidis i magnicidis cruels, que alguns països practiquen directament o recolçats per països tercers i que tenen com a meta assegurar interessos estratègics dels que es creuen amb patent de cors per fer el que els ve de gust.

Però totes aquestes accions són filles de la mateixa praxi (i retòrica) de la violència que hem practicat els europeus durant anys i panys al llarg de la història, i en nom del més sagrat i el més elevat com els déus, la pàtria, la civilització, l’ordre establert o qualsevol altre tòtem. ¿Per què no diuen que el pecat que li atribueixen a Safiya, no és una afronta al déu, als costums, a la correcció i la decència, sinó una afrenta a la pròpia por de veure per terra allò que l’opressió dels homes, esdevinguda hàbit i norma, han hanat consagrant i afiançant fins posar la dona, totes les dones, sota el seu imperi, l’imperi de les “bones costums”, de les “costums santes”, del “sentit comú”, de la “decència” i de les seues “normes”?

Quan de temps haurem de suportar la retòrica de la barbàrie que intenta amagar el seu rostre veritable fet d’opressió, de sotmetiment, d’obediència, de doble moral i de degradació? Abans de Safiya hi ha hagut moltes lapidacions, i molt ens temem que darrere d’ella n’hi haurà moltes més. Ara mateix, Amina és la pròxima en la llista. I el tema esdevindrà inacabable, malgrat els esforços d’organitzacions com Amnistia Internacional.

D’una altra banda, nosaltres tornarem a les rutines quotidianes desplaçant aquestes preocupacions per les nostres que sempre ens semblen més immediates i importants. Fins i tot, ens autojustificarem preguntant-nos què podem fer per la vida de persones atrapades per la seua societat, les seues tradicions i els seus codis morals, a més de la distància que hi ha per mig. Tal vegada, la “humanitat” ens hem acostumat amb excés a veure com a normal que la violència en qualsevol de les seues modalitats contra dones, nens, ancians i qualsevol classe de vida siga quina siga la forma sota la que es presente, vegetal, animal o humana, és una part constitutiva de l’home i de la història.

I així va tot. Però ¿és que a hores d’ara no ens queda ni tan sols un pel de rebel·lia que ens porte a cridar contra tot un estat de coses, alçar-nos contra tot un estat de coses? On estem? En quin món vivim? Com podem suportar la violència, aquesta violència que mata dones i tota mena d’éssers vius en nom de les costums bones i santes, en nom de la virtut tacada pel pecat, en nom de la puresa de la moral de les societats? Com no desemmascarar els que patrimonialitzen la violència? Fins quan el xantatge del poder de determinats grups i dels estats al seu servei, exercit en nom de la defensa, la seguretat, la pau, la democràcia i la llibertat? Com és possible no veure que la violència és un recurs dels violents per mantenir-se en el poder a costa, si cal, de reclamar vides humanes, les pròpies i les alienes?

La violència cap enfora és una continuació de la que hi ha cap endins. Però, no ens equivoquem, la violència sempre ens porta a més violència i la sang a més sang, una vegada fet el tast.

Es diu que el 20% de la població de dones que hi ha al món han patit violacions o han estat forçades. A Egipte el 35% de les dones han estat apallissades pels seus marits. A Mèxic 200.000 dones foren esterilitzades no fa massa. Darrerament, un sinistre tràfic o esclavatge de dones n’enxampa 4 milions. Fa ben poc a Sierra Leone, Ruanda, l’Ex-Iugoeslàvia i altres països que han estat en conflicte la violació de les dones fou utilitzada com a arma de guerra, per trencar la moral del bàndol enemic o de la ciutadania, rebel al domini d’una de les parts contendents i preludi de matances posteriors. L’antítesi de la humanització.
_______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA: S.Llàtzer, B.Hernandis, J.Anton. LA INTRO (06/2002)