·LA MANIOBRA CONTINUARÀ
______________________________________________________________________________________________
A hores d'ara, el Pacte Polític Municipal a la Vila d'Alzira s'ha trencat. I algú, comandant la partida d'escacs política, estarà fregant-se les mans. I és que tot l'engranatge que constitueix el complicat mecanisme de la política municipal s'està desmuntant, peça a peça, calculadament, des de la impunitat, des de l'ombra, des dels despatxos, que tots sabem que és l'altra manera de fer política; una manera que alguns més confiats havien pensat que la democràcia relegaria a l'oblit. Però, ja veiem que no és així.
Les burocràcies polítiques continuen fent de les seues; i les intrigues cogudes a les entranyes del poder de certs homes que l'acumulen -poder que absorbeixen en proporció directa a la quantitat de gent que els ha votat-, decideixen quins són els moviments que la corresponent sucursal local, provincial o regional han de poder jugar. Una vegada més, Maquiavel està present en els despatxos dels polítics; en les seues ments i les seues accions; en les seues intencions manifestes i en les ocultes; en el present i en el futur tant com en el seu passat, i d'acord amb la seua lògica -la lògica maquiavel·liana- preveiem que qualsevol peça del tauler serà sacrificada. Que no ho oblide cap ni un de propis i d'estranys, de partidaris i d'opositors, d'espavilats i d'ingenus; cap ni un dels qui pertanyem al millor dels mons possibles, com digué Leibnitz.
Estem, amb quasi total seguretat, on algú volia que estiguerem: el Pacte Municipal entre UPV-PP-PSOE, desfet; els seus partits integrants distanciats i cadascú a allò seu; la unió esquarterada i desfeta; l'Ajuntament sense direcció política ni capacitat per a fer pràcticament res; el PP dividit i internament enfrontat; el Batlle, honest creient de la democràcia i el respecte a la seua persona i a la figura institucional que representa, vorejant la dimissió; posat, ell mateix, entre la claudicació humil·liant, que li permetria, no obstant, proseguir i la dignitat guanyada que el duria, paradoxalment, a la seua postergació i eliminació. Tal és la recompensa amb què els petits servidors dels Leviathans polítics tenen per costum pagar. Interessos superiores, en diuen.
Aquesta situació local ens recorda un passatge de la Genealogia de la Moral de Nietzsche en el que es diu que els xais no estan legitimats de cap de les maneres per titllar les aus de rapinya de dolentes o perverses, en el sentit moral, ja que allò propi dels xais és servir d'àpat a les aus de rapinya. La lògica dels Senyors tracta d'apuntalar-se. Sols que nosaltres afegirem que la societat no és pas el terreny de la natura, exactamente. I, en segon lloc, que la democràcia- que no el ramat- cal que s'organitze a tots els nivells, sobre la base de la participació ciutadana, i no d'acord amb les apetències i maniobres d'individus (o els seus partits-tapaderes) que encobreixen no sabem quina classe d'interessos, disfressant la seua patològica libido-dominandi d'altruisme i servei a la col·lectivitat.
Caldrà, segurament, no perdre de vista les ensenyances maquiavel·lianes; molt possiblement ens assenyalen direccions que els homes encara no han desterrat. Així, l'home del poder diu: El sentit comú, no serveix per a res; tan sols cal seguir allò que constitueix el meu interés. La veritat i l'honestedat, no em serveixen per a controlar els demés; únicament són el recurs dels beneïts i dels febles. L'opositor que destorba -perquè pensa- cal reduir-lo; respectar-lo seria un luxe excessiu. Qui no se sotmet obedientment, cal eliminar-lo; la magnanimitat reverteix contra els propis interessos com un boomerang. L'amor és un sentiment que està molt bé per a que la gent el practique per tal com els torna més estúpids; el poder, en canvi, és allò que fa als homes més homes: a uns els fa iguals als senyors; als altres, els ensenya -perquè sàpien qui mana- qui és el seu amo. Darrerament, la màxima maquiavel·liana per excel·lència diu: "usa, sense cap restricció, les situacions i les persones com a mitjans per aconseguir allò que deu constituir el teu únic fi: el poder".
Oi que el present i el passat tenen un gran paregut? Però, no erem al millor dels mons possibles? No havia d'haver acabat el ball de disfresses i el dirigisme burocràtic? No hi havia que tenir respecte per les persones i els col·lectius de persones de qualsevol signe, inclosos els polítics? No era la democràcia allò que ens humanitzava a tots i creava els instruments que devien servir per a la dignificació, en tots els sentits, de la ciutadania?.
El món continuarà essent maquiavèl·lià, ens temem. Però si alguna cosa hem aprés, de Nietzsche i de tants altres, és la d'haver possat al descobert l'autèntica psicología i estratègia d'allò que en el sentit més bastard de l'expressió constitueix la voluntat de poder. Qui dubta que, sota aquests paràmetres, la maniobra continuarà?
______________________________________________________________________________________________
COL·LECTIU ALQUIBLA:S.Llàtzer,P.Carreres,B.Hernandis,J.Antón.
Diari LEVANTE.Estiu/96.